IDENTITAT: EL DRET A LA CULTURA PRÒPIA

Publicat el 21 d’abril de 2007 al diari        Una proposta de debat formulada pel Rotary Club de Lleida ens ha permès poder fer balanç de les polítiques de gestió de la diversitat cultural que hem desenvolupat en els darrers anys des de la regidoria de Drets Civils, Cooperació i Immigració. Si bé el títol del debat era el de “la Lleida multicultural”, aquest no és el concepte que millor defineix la nostra feina, ja que lluny d’una simple acceptació de l’existència objectiva de diferents cultures a la nostra ciutat, nosaltres hem apostat decididament per la interculturalitat, un concepte ben diferent.

Reconeixem i acceptem que la nostra societat és més complexa que fa unes dècades i que es conforma i es fa gran en base a la presència efectiva d’una diversitat cultural producte de l’arribada de noves onades migratòries. Dos principis bàsics en la convivència plural són la igualtat de drets i el respecte a la diferència. Nosaltres, a més, hem volgut afegir una tercera dimensió, la intensa interacció que existeix de fet entre les diferents cultures que coexisteixen. I a partir d’aquí es quan el concepte de la interculturalitat esdevè aposta política, però també aposta estratègica de ciutat. 

Tal i com recentment s’afirma en un projecte de recerca del Departament de Sociologia de la UdL, totes les accions que es desenvolupen des de la regidoria de Drets Civils, Cooperació i Immigració de la Paeria, que dirigeix Xavier Aluja, “el que volen fomentar és el dret que té tothom a existir lliurement en una comunitat, independentment de quina sigui la seva cultura d’origen”. 

Aquest plantejament requereix de l’exercici de posar en comú les diferents cultures amb un horitzó comú, que no és un altre que el dret a la ciutadania, que implica la combinació del dret a ser respectat amb l’obligació a respectar els altres, i el dret a conèixer l’altre i a ser conegut i reconegut com a propi per l’altre. Només tenint clars aquests foments es pot treballar la convivència de la població immigrada amb l’autòctona. 

La ciutat de Lleida, entesa com a projecte comú de les dones i els homes que vivim en ella independentment del nostre origen, genera el dret a la ciutadania, que és a la vegada un compendi d’obligacions democràtiques i un decàleg de garanties de convivència. Una de les accions de la regidoria que millor descriu aquest esperit del que parlo és la campanya “Drets i deures”, que en sis idiomes diferents proclamava als espais públics de Lleida que “tots formem part d’aquesta comunitat, tenim drets i tenim deures, respecta les altres persones, respecta les normes de convivència, aporta el millor de la teva cultura”. 

No existeix confrontació de cultures, sinó persones que no estan disposades a entendre’s. I aquesta és la barrera que hem de superar, les barreres de tancament cultural que podem tenir els que fa molt de temps que vivim aquí i les que poden tenir els que acaben d’arribar.

Sota aquest convenciment, s’han portat a la pràctica accions tan innovadores com efectives: crear grups de lectura amb pares i mares d’alumnes d’un mateix col·legi de diferents orígens, el simpàtic “Lo Malaco, mig maleta mig Marraco” que ha portat fins al menjador de casa nostra el debat sobre les diferents cultures que els nostres fills i filles han tingut a l’escola, o l’Assemblea Municipal de les Religions, una experiència nascuda a Lleida i aplaudida per la mateixa Unesco que pretén posar en comú diferents comunitats per evitar que la religió, qualsevulla religió, sigui utilitzada com a excusa per atiar la confrontació social. 

Amb tota l’experiència que ja tenim acumulada en tres anys d’intens treball, puc assegurar que Lleida és una ciutat que se sap orgullosa de la seva pluralitat cultural al temps que se sap plenament identificada amb el seu compromís nacional amb Catalunya. Una prova evident és l’èxit imparable del projecte de les parelles lingüístiques que fa que, juntament amb la Secretaria General de Política Lingüística de la Generalitat, cada vegada sigui més normal sentir parlar en català ciutadans de Lleida de color de pell fosca als quals, a causa d’unes inèrcies malsanes, es tendia a parlar-li en una llengua que no és la nostra. 

La llengua catalana és la principal senya d’identitat de la nostra cultura, fomentant-la entre els nouvinguts no perdem la nostra identitat cultural pròpia, sinó que enriquim el concepte mateix de la catalanitat.