Els partits polítics tenen una funció essencial en el nostre sistema democràtic. Sense ells no hi hauria persones decidides a dedicar-se a gestionar allò públic, a decidir el que s’ha de fer amb allò que és de tothom. Però, com sempre, paguen justos per pecadors. Pel fet que alguns hagin posat -i posin- la mà a la caixa i s’aprofitin d’haver estat escollits per estar al servei de la ciutadania, s’ha creat una mala imatge de la classe política en general i dels partits en particular. I és que la tasca essencial dels partits té uns límits: no mentir i no robar. I per als que estimem el país i la seva gent n’hi ha un que és el més important: no avantposar els interessos de partit als de país.

Aquesta setmana hem assistit a un nou exercici que apunta que és ben al contrari. A l’alcalde Clos, en un reconegut descens de popularitat per algunes frivolitats comeses els darrers anys i no pas per la seva gestió al capdavant del consistori barceloní, l’envien de cop i volta a fer de ministre a Madrid. No cal ser un gran analista per intuir que tot plegat apunta cap a un moviment tàctic del PSC per tal d’intentar no estavellar-se a Barcelona a les eleccions municipals. Ni penso ni vull posar-me en la vida dels altres, en la vida interna dels partits, però els socialistes han venut la marxa de Joan Clos al Ministeri d’Indústria com un premi i un ascens. I jo em pregunto, què és més important per a un catalanista: governar i dirigir la capital del teu país o ser ministre a Madrid? Jo ho tinc clar.

I si ens posem a parlar del principal partit de l’oposició trobaríem casos per escriure un llibre. Des de la construcció a mida de la Conselleria en Cap, l’any 2001, per propulsar Artur Mas com a candidat fins als pactes desesperats amb el PP per conservar el poder a Catalunya durant la darrera majoria absoluta d’Aznar. Conservar la cadira al preu que Catalunya s'hagués de tragar el Plan Hidrológico, per posar un exemple. CiU ja va demostrar durant aquells anys que, per a ells, el partit va per davant del país.

Des d’Esquerra no donarem lliçons a ningú. No ens cal donar-ne perquè els fets parlen per si mateixos. Amb un exemple recent n’hi ha prou. Si el nostre partit hagués optat per l’opció còmoda i fàcil hagués dit que Sí a l’Estatut de la Moncloa i santes pasqües. Fora problemes. Haguéssim mantingut les sis conselleries i totes les seves àrees d’influència i no estaríem fora del nostre Govern, del govern catalanista i d’esquerres que nosaltres vam fer possible la tardor de 2003. Però davant d’aquesta opció, que seria l’opció còmoda per al partit i per als seus dirigents, vam fer l’opció difícil. L’opció de la coherència, l’opció de la integritat. Per això no vam avalar un Estatut que no dóna resposta als nostres problemes. Ho dèiem en l’anterior blocada. Just després de l’entrada en vigor, el nou Estatut ja s’ha quedat petit en les dues problemàtiques de l’estiu, els aeroports i la immigració.

No en tingueu cap dubte, amics, amigues i simpatitzants. Ja heu vist que nosaltres ho tenim clar: primer, Catalunya i la seva gent.