Els dos grans partits de l’establishment, els que durant dècades van repartir-se el pastís a banda i banda de la plaça Sant Jaume, porten setmanes acusant-se de subordinació. Fan una cursa a veure qui té més o menys dependència de Madrid, d’Espanya. Així, Montilla va haver d’anar a Poblet el dia de la seva proclamació com a candidat i anirà a Montserrat de manera imminent per intentar demostrar no sé ben be el què. Està molt bé visitar aquests monestir s però a ningú no se li escapa que amb això el candidat del PSC busca aconseguir per la via ràpida un suposat pedrigrí catalanista que deu pensar que s’aconsegueix amb aquestes dues visites. El catalanisme és molt més que Poblet i Montserrat.

Artur Mas, per la seva banda, repeteix fins a la sacietat sobre la subordinació del PSC al PSOE. Però quan un sovint s’acostuma a llegir argumentaris precuinats, se li acaba veient el llautó. Ho dic perquè aquesta setmana el candidat de CiU va amenaçar al PSOE amb no votar els Pressupostos Generals de l’Estat si hi torna a haver govern catalanista i d’esquerres a Catalunya després de les eleccions de l’1 de novembre.

Ni més ni menys que un intent de pressionar el PSOE perquè eviti la possible reedició de la coalició que va governar Catalunya durant 900 dies. Ni més ni menys que repetir la jugada que ja va fer CiU el novembre de 2003 quan va recórrer a vells coneguts del PSOE de Felipe amb qui havien pactat anys enrere per tal d’impedir que Esquerra i PSC pactessin a Catalunya. Després d’aquesta súplica dels convergents als socialistes espanyols, el mateix Juan Carlos Rodríguez Ibarra va arribar a dir en el comitè d’estratègia electoral del PSOE que esperava que el PSC pactés amb CiU i no amb els independentistes d’Esquerra i Carod. Ni més ni menys que com quan Rajoy va venir a reunir-se amb empresaris catalans per alertar-los que el Govern catalanista i d’esquerres seria la fi del progrés econòmic de Catalunya. Qui subordina la política catalana a l’espanyola? Quins partits insten a participar en decisions de casa nostra a partits d’àmbit estatal? La resposta és clara: l’únic que no ho fa és Esquerra.


Crònica de Madrid

Per cert, parlant de Pressupostos de l’Estat, aquesta setmana a Madrid s’ha decidit que el debat a la totalitat coincidirà amb la primera setmana de campanya. Per calendari tocava del 24 al 27 d’octubre però mai se celebren plens al Congrés la setmana final de campanya d’unes eleccions. Per això s'ha avançat set dies. CiU volia fer aquest debat a la totalitat -en què els grups han d’expressar si estan d’acord o no amb les línies generals dels comptes- el dia 2 de novembre, l’endemà de les eleccions catalanes. Per què? Perquè com que van bojos per votar els pressupostos, fer-se fotos i escenificar que tornen a tenir protagonisme a Madrid els fastigueja que hagin de posicionar-se abans de les eleccions catalanes. En plena campanya electoral, hauran d’escenificar que d’entrada no estan d’acord amb els comptes de l’Estat perquè, és clar, si hi donen suport, com dirà Artur Mas que el PSC està subordinat al PSOE si ells diuen ja d’entrada que sí als Pressupostos que presenta el Govern de Zapatero?

També des de CiU s’ha dit aquests dies que Esquerra s’ha venut barata a Madrid i que ha aconseguit uns mals pressupostos de l’Estat per a Catalunya. Senzillament, tornar-los a recordar que l’any passat no hi van votar en contra en la votació final sinó que es van abstenir. Si eren tan dolents per Catalunya, per què no hi votaven en contra?

Parlant de barat, de rebaixes i de pactes a Madrid: a banda de l’Estatut de la Moncloa, de les poques coses que els convergents han pactat a Madrid aquesta legislatura en destaca la reforma fiscal. Una reforma fiscal en què Catalunya perdrà diners. No ho dic jo, ho diu un estudi d’experts publicat pel diari econòmic Expansión el 14 de juny d’aquest any. Per cert, que entre les moltes coses que aquesta reforma fiscal ha deixat d’incorporar i que Esquerra reclamava, hi ha que els lloguers desgravin a la declaració de la renda. Així que quan els qui viviu de lloguer i us exclameu per la injustícia que representa que no us sigui possible desgravar ni un cèntim del que pagueu cada mes, ja sabeu a qui li heu de donar les gràcies.