La matinada de diumenge a dilluns comença oficialment la campanya. De fet, per a moltes i molts de vosaltres suposarà continuar amb la intensa activitat que porteu a terme els darrers mesos. També per a la direcció d’Esquerra i els quadres territorials. Com bé sabeu, en Carod i jo mateix ens hem reunit i hem escoltat més de 14.000 persones cadascun. Així, doncs, arribem al que per a alguns és el tret de sortida amb la sensació de ser el nostre esprint final. El 70% de la feina està feta i ben feta. Hem motivat la nostra gent. Hem sabut explicar quina tasca ha desenvolupat Esquerra al Govern de Catalunya. Hem recuperat molta de la gent que el 18 de juny al referèndum de l’Estatut es va quedar a casa i que ha vist que el temps ens està donant la raó: que amb l’Estatut de la Moncloa no anem enlloc. Les enquestes també ho estan constatant.

Precisament per això ens queda la feina més difícil. Ser capaços aquests quinze dies de campanya de no abaixar la intensitat amb què hem treballat ni relaxar-nos. En la marató, és allò que coneixem com la síndrome del quilòmetre 33. Hem de completar aquesta marató amb èxit i ho tenim a tocar dels dits.

I ni relaxar-nos ni abaixar la guàrdia, perquè ja veieu com van alguns. El PP ha tornat a ser protagonista en campanya per uns fets lamentables i condemnables. Ho hem dit i ho tornem a dir. Però vull pensar que aquests sidrals no seran aprofitats a partir d’ara pel partit de Piqué i Vidal Quadras i Acebes per buscar i provocar que a cadascun dels seus mítings hi hagi bronca. Per desgràcia, aquests incidents ben segur que seran aprofitats per bona part del PP per engegar una campanya de victimització que els permeti tornar a figurar en la campanya catalana. Sí, només sento el PP en campanya per coses com aquestes, perquè he estat incapaç d’escoltar ben poques propostes electorals constructives aquests darrers mesos per boca dels dirigents del Partit Popular de Catalunya.

I l’altre representant de la dreta, Convergència i Unió, ha entrat en escena amb una nova "cafrada" del cap de campanya d’Artur Mas, David Madí. No entraré a comentar el vídeo perquè encara no l’he vist, però el tràiler promet. Veure com Duran Lleida diu que el govern catalanista i d’esquerres ha estat supeditat a Madrid provoca hilaritat. Ell, que no s’amaga de dir al seu llibre -fet per ell però l’ha signat amb el pseudònim Josep Sànchez Llibre- directament que el que ha de fer CiU és governar a Espanya, vaja que la federació nacionalista ha de tenir ministres a Madrid, ens vol venir a donar lliçons de supeditació i subordinació. Sense comentaris.

Aquest estil de fer política de Madí i Mas, basat en la desqualificació i l’atac sistemàtic i sense escrúpols al rival, és molt espanyol. Molt madrileny. Parlo amb coneixement de causa després d’haver viscut sis anys convulsos a la capital d’Espanya. Madí no deixa de ser una mena d’aprenent de Miguel Ángel Rodríguez, que ha estat un dels ideòlegs de la FAES i pare d’aquesta teoria de la necessitat de generar tensió a la societat com a única via per recuperar el poder. Tanta bilis i tanta desqualificació només agrada als més hooligans, als seguidors més fidels. I aquests ja et votaran facis vídeo o no. Crec que aquest no és l’estil de la gent normal, de la bona gent que vota Convergència i Unió. I per això és més que possible que el famós documental se’ls giri en contra i provoqui més rebuig que adhesions entre els seus. Temps al temps.

Avui hem comentat aquest tema en la inauguració de la nova seu nacional del partit, situada al cor del barri barceloní de l’Eixample. Una celebració que ha servit per constatar que ens hem fet grans i necessitem millors serveis per poder atendre les necessitats dels més de 10.000 militants del partit, que ha aconseguit consolidar-se com el tercer gran espai de la política catalana: l’espai catalanista i d’esquerres. D’esquerres i catalanista. Abandonem el mític pis de Villarroel 45, on molts de nosaltres hem passat de les millors hores de la nostra vida treballant pel projecte de partit i de país. El canvi s’ha planificat amb molt seny i molta austeritat des de la Secretaria d’Organització i Finances. Estem sortint del forat econòmic amb què l’actual direcció es va trobar i sense rebre ni cinc en donatius anònims com fan molts altres partits. Els nostres ingressos són transparents i procedeixen de les quotes que aporta la nostra gent. No ho diem nosaltres, ho diuen els informes anuals del Tribunal de Cuentas. Deia que avui comentàvem el tema del DVD de CiU a l’acte. Quina diferència de tren de vida. El nostre partit s’hipoteca i fa el gran esforç per aconseguir una nova seu per un import que ronda els tres milions d’euros, i d’altres es dediquen a repartir un milió de vídeos per fer campanya de desqualificació. Calculeu quant costa produir un documental, fer un milió de còpies i pagar els diaris perquè te’ls distribueixin en diumenge, i veureu que amb això nosaltres pagàvem més de mitja seu nacional. A tall informatiu, cal recordar que en el darrer informe fet públic pel Tribunal de Cuentas sobre les finances dels partits corresponent a l’any 2003, a les arques de CiU s’hi van trobar més de tres milions d’euros -en un sol any- en donacions anònimes. Potser aquest és el perquè de tot plegat.

Però no patiu. Que vagin fent. Allà on Montilla diu que els independentistes portaríem pel mal camí el país, hi contraposarem les dades de la nostra bona gestió al Govern de Catalunya. Allà on els convergents desqualifiquin, nosaltres hi respondrem constructivament i en positiu. Allà on els ecosocialistes venguin fum i bon rotllo, nosaltres hi explicarem la veritat i desmuntarem la farsa. Allà on el PP vulgui provocar, hi replicarem amb fermesa i educació. Allà on els uns facin propostes repetides de fa tres anys, nosaltres posarem sobre la taula compromisos innovadors i realistes.

Companyes, companys, ha arribat l’hora de la veritat. Ànims, que ja ho tenim aquí. Com deia aquell, ara més que mai, sense descans i fins a la victòria sempre.