Un mes abans de les eleccions de l'1 de novembre apareixia a les llibreries una novetat editorial que potser va passar desapercebuda per al gran públic però no per a la intel·lectualitat del país ni per a la gent més activa políticament parlant. L'obra en qüestió, La Rectificació, aplegava sis destacats pensadors i opinadors del país que reclamaven un repensament del catalanisme, una mena de refundació, per tal de deixar enrere el cicle que ells consideren de confrontació amb Espanya generat pel debat de l’Estatut. A banda d’aportacions ben interessants, tot sigui dit, el fil conductor entre la mitja dotzena d’assajos continguts a La Rectificació venia a dir, en el fons, que s’havia de passar pàgina a l’etapa reivindicativa -més ben dit enterrar-la- i que els polítics catalans i el seu govern s’havien de dedicar a gestionar bé el nou marc d’autogovern assolit amb l’Estatut.

Que entre els autors de La Rectificació hi havia pocs -per no dir cap- intel·lectuals propers a partits que no fossin els dos primers en nombre de vots i escons ja deixava ben clara una possible intencionalitat del llibre: aplanar el camí post 1 de novembre per a un govern dels de sempre, dels partits de l’establishment, dels que havien ocupat banda mar i banda muntanya de plaça Sant Jaume durant més de vint anys. La Rectificació ve a ser una mena de continuació d’aquella foto de l’autodenominada societat civil aplegada darrere la Plataforma Estatut Jo Sí. Aquella sociovergència que no vol incomodar Espanya ni arriscar a perdre el seu estatus perquè Catalunya pugui anar més enllà.

No m’estaré de dir que és un plantejament legítim però que no deixa de ser una reedició del pensament clàssic d’aquella Catalunya poruga que si fos per ella no hauria ni inciat el tràmit per tenir un nou Estatut. El que no em sembla tan legítim és que alguns d’aquests pensadors i d’altres de la seva galàxia canviïn el discurs després que hagin constatat que no hi haurà un govern com el que ells volien. En altres paraules, que CiU i PSC no governaran Catalunya els propers quatre anys.

Alguns que a l’octubre demanaven aparcar les reivindicacions i que el nou executiu que sortís de les urnes es dediqués a gestionar, ara diuen que amb el Govern d’Entesa s’està perdent l’ànima del país, que Esquerra està convertint Catalunya en una regió d’Espanya i fins i tot parlen de postcatalanisme, que la Generalitat serà una mena de macrodiputació. Això és fer trampa. I trampa de la més barroera. Si manen els meus, el president de la Generalitat s’ha de dedicar a gestionar. Si no manen els meus, els que manen han d’anar a plantar cara a Madrid i si no ho fan són uns traïdors.

I tots aquests grans defensors de la pàtria sobrevinguts des que es va comunicar que no hi hauria psoevergència a la Generalitat que no ens vinguin a reclamar que anem, aquests quatre anys, més lluny del marc que ells mateixos van defensar i legitimar i que no és altre que l’Estatut de la Moncloa. És el mateix discurs d’Artur Mas en la sessió d’investidura d’ahir divendres. Repeteixo, avís per a navegants: que no reclamin que apugem ara un sostre competencial que ells mateixos van pactar una matinada de gener a la Moncloa.

Esquerra té clar -i el mateix president Montilla també ho va reconèixer en el seu discurs- que el que hem signat és un acord de govern per quatre anys. I que és clar que Catalunya i les properes generacions tenen dret d’anar més enllà. No és que tinguin el dret, és que tenen el deure. Catalunya mereix molt més que l’Estatut de la Moncloa.

Ho dèiem fa unes setmanes en aquest bloc, ara és l’hora de governar, de fer-ho bé. Tenim una segona oportunitat al davant i no la desaprofitarem. Des d’Esquerra Republicana treballarem per anar fins al final, fins al límit del sostre que ens han posat, que ens van imposar i que és el nou Estatut. Volíem anar més enllà i ho tornarem a reclamar quan sigui el moment. El que no és seriós és que els que van enterrar l’oportunitat no fa ni mig any de fer un gran salt endavant en l’autogovern vinguin ara a donar-nos lliçons de patriotisme.

Aquesta actitud del plany permanent d’alguns dirigents polítics, que a l’hora de la veritat quan embarquen al pont aeri tota la valentia i el patriotisme es queda a terra, és dels factors que genera més frustració. Crear una expectativa que després s’esfuma en set hores a la Moncloa és un dels fets que més desencís ha generat. I frustració també és sinònim d’abstenció. No ho diem nosaltres, ho deia la penúltima enquesta del CIS, del Centre d’Investigacions Sociològiques: una majoria de la ciutadania catalana admetia que l’Estatut s’havia rebaixat en excés durant el seu tràmit a Madrid.

Ara és l’hora d’un patriotisme conscient de la realitat que tenim. Anirem fins al final amb les eines que ens han deixat, que ens hem trobat. Esitigueu convençuts que no ens tremolaran les cames. La coherència ens ha dut fins aquí, a poder tenir un paper decisiu al govern del nostre país. Les dones i homes d’Esquerra governarem per Catalunya i la seva gent, al servei dels interessos de la majoria. Així ho hem fet sempre que ens han deixar al llarg dels setanta-cinc anys d’història del partit i així ho continuarem fent. Ni la moqueta ni el poder no ens canviaran. Paraula.