Els independentistes tenim una sola bandera. Però les seus oficials de la Generalitat, en tant que és, encara, només un govern autonòmic espanyol, han de tenir-ne també una altra. I una afirmació i l’altra són certes. Seria fantàstic que uns metres de roba fossin el nostre problema nacional! La presència oficial de la bandera espanyola a casa nostra és, només, una mostra que l’Estat espanyol és on estem —encara— integrats els catalans i catalanes de sota els Pirineus. La nostra, la catalana, no és pas la bandera d’un estat; aquest sí que és l'autèntic problema a resoldre: que no és tèxtil ni protocolari, és de dret internacional.

Es poden fer molts escarafalls —fariseus o sincers— però la preeminència oficial de la bandera oficial de l'Estat espanyol no ha canviat pas amb el nou Estatut, com malauradament tampoc moltes qüestions importants per al nostre futur personal i col·lectiu. Avenços financers i competencials perduts que ja vàrem denunciar amb el nostre "no" a la contundent laminació perpetrada a l’Estatut aprovat al Parlament.

La nostra situació de dependència nacional no la canviarem pas —tant de bo!— traient o penjant un tros de roba dalt d’una façana. La canviarem fent passes endavant en clau nacional i, sobretot, en acabar aconseguint una majoria social i electoral favorable a la independència. I encara no la tenim. I llavors sí que l’únic tema de banderes que ens haurà de preocupar serà enviar-ne a Brussel·les i a Nova York... i de seguida una a l’ambaixada a Madrid.

Per això és molt important —és transcendental— que el nou Govern avanci sense sotragades per poder desplegar una política ambiciosa, socialment i nacionalment inclusiva, durant aquests propers anys, per la qual tota la ciutadania d’aquest país —i pensem molt especialment amb la nouvinguda— s’hi trobin no només més còmodes, sinó també compartint moltes més coses en comú. Que la nostra màxima institució actual, amb les seves polítiques socials i d’impuls econòmic, generi el convenciment que Catalunya és un país que paga la pena. Que el nou impuls en el món de la cultura, dels mitjans de comunicació públics, i de les polítiques de normalització lingüística, generalitzin una pertinença nacional catalana per la qual pagui la pena comprometre’s col·lectivament amb el seu futur; independent d'orígens familiars o de procedències territorials. No hi ha una altra via possible, si volem ser un membre més de la Unió Europea en el futur.

Aquest és l’objectiu en què hem de centrar els nostres esforços. La nul·la voluntat a canviar la situació de dependència política de la nostra nació ha estat durant molts anys dissimulada, emmascarada, per gestos simbòlics més o menys reeixits, que servien de vàlvula d’escapament emocional. Gestos com els de la bugaderia que per a determinada bona gent servien de paracetamol a la mala consciència que els produïa tants acords d’interessos perpetrats al pont aeri. Gestos, però, que per a molts dels qui han governat aquest país durant dues dècades els va permetre distreure el personal, fent creure que el seu projecte —en el fons— era sobiranista. I no, no ho és, i no ho ha estat mai. Si no, haguéssim tingut un altre text estatutari al referèndum del mes de juny.

Igual que cada cop més gent —enquestes ho demostren— és conscient del molt que vàrem perdre en la reunió del 21 de gener entre Mas i Zapatero, moltes més ens faran falta per situar Catalunya al mapa polític internacional. Els qui hi creiem no malbaratem més energies en polèmiques com aquesta, que només beneficien els que estan en contra d’aquest noble, possible i necessari objectiu.

Xavier Vendrell
Adjunt a la Secretaria General d'Esquerra