SOBRE EL FINANÇAMENT DELS PARTITS

D’ençà que sóc regidor d’ERC a la Paeria de Lleida, sempre he lliurat a partit una part del meu sou, com marca la carta financera, inclosa en els seus estatuts. Una part del sou variable, en funció de la quantitat del sou percebut. Com més cobres, més pagues. I ho he fet amb la doble satisfacció de saber que complia amb un compromís acceptat prèviament i de saber també que aquests diners, com les quotes dels militants que no perceben cap retribució i dediquen temps al partit i paguen també el que els correspon, servien per garantir el normal funcionament d’ERC. Tots els càrrecs electes o de designació política han de complir aquest compromís, inclòs també en el codi ètic que acceptem abans d’accedir a qualsevol mena de càrrec. És evident, per tant, que ningú no està obligat a presentar-se a unes eleccions o a acceptar ser cap de gabinet o director general, però que l’acceptació dels càrrecs ha d’implicar també l’acceptació de les condicions que els possibiliten.

Al llarg de tots aquests anys he sabut que algun company o companya, en qualsevol lloc del país, era reticent a complir la carta financera i, certament, m’he sentit estafat i traït per aquesta persona. Per què uns sí i altres no? Que els fa diferents de la resta per no complir? Per sort, aquests casos han estat pocs i, amb el temps, han normalitzat la seva situació.

Ara, molts anys després, allò que hauria de ser motiu d’enveja per a altres partits i de tranquil·litat per a la ciutadania, atès que aquests recursos fan viable l’economia del partit sense haver de recòrrer a altres fórmules de finançament conegudes per tothom i practicades per altres partits, i coincidint amb la discussió de l’Estaut, es presenta aquesta “norma bàsica” d’Esquerra, aprovada per tota la seva militància, com poc més que un intent d’extorsió i xantatge. És absolutament fals que ERC demani aquesta aportació a funcionaris o interins de la Generalitat, l’ajuntament, o cap altra institució. Només a càrrecs electes i de confiança.

De la mateixa manera, igual que els militants d’ERC han de complir, aquelles persones independents que accepten participar en el nostre projecte polític també ho han de fer. En cas contrari, discriminaríem la militància a favor dels qui no ho són.

Quan fa quatre anys vaig demanar a Xavier Aluja que anés com a independent en el segon lloc de la nostra llista electoral, li vaig explicar quins eren els compromisos que adquiria i, entre ells, hi havia aquest. Era lliure d’acceptar o no, per aquesta o per qualsevol altra raó. Xavier Aluja, llavors independent, no només ha pagat el que li pertocava, sinó que ara és militant.

Quan fa tres anys vaig demanar a Ignasi Calvo que fos el meu cap de gabinet, li vaig explicar quins eren els compromisos que adquiria i, entre ells, hi havia aquest. Era lliure d’acceptar o no, per aquesta o per qualsevol altra raó. Ignasi Calvo, llavors independent, no només ha pagat el que li pertocava, sinó que ara és militant.

Si Xavier Aluja i Ignasi Calvo, independents com eren, van complir els seus compromisos, per què un director general que no és administració, sinó govern, no? Celebro, finalment, que els nostres rivals ens ataquin per un fet del qual, la gent d’Esquerra, ens en sentim orgullosos, però em dol en l’ànima que es recorri a la mentida i la manipulació intentant fer creure a la ciutadania coses absolutament falses.