La penosa picabaralla per fer o deixar de fer un debat a Espanya sobre les eleccions al Parlament no és ni cap fet aïllat ni el darrer exemple de la pèrdua d’oportunitats i d’energies que representen els dos models fins ara majoritaris, protagonitzats per CiU i PSC, de fa tants anys. Dos models suposadament antagònics però, a la pràctica, tristament complementaris a l’hora de barrar el pas a la normalització nacional del país.

Al llarg dels més de vint anys de pujolisme, el Govern va dedicar més temps, diners i esforços a crear simulacres de plataformes i estratègies internes i de projecció internacional que no pas a fer-ne de veritat. El més important era el rètol i la façana. Així, la política del simulacre, en lloc de l’aposta per estructures d'estat, va donar lloc a una currua de «xiringuitos» institucionals que no han obert els camins que els diversos sectors del país necessitaven de l’Administració pública. La projecció cultural n'és una mostra de com no es van fer bé les coses. Ara, l'agònic govern monocolor s'ha desbocat a aplicar, el poc temps que li queda, la també negativa política de la subordinació als plantejaments nacionals espanyols del govern de Madrid.

Aquests dies se celebra a Canes un de les fires internacionals més importants del món de la televisió i la producció audiovisual. Durant dues dècades, els productors catalans havien anat sota el paraigua unitari de Catalan Films&TV. Una estructura i un segell d'internacionalització que patia també la síndrome del «xiringuito» que hem comentat, i que havia sofert les crítiques lògiques dels representants d'aquest sector estratègic de Catalunya. Enguany, els responsables del Departament de Cultura han decidit esborrar aquesta marca i l’han instal•lat dins del pavelló espanyol, ben diluïts, i no amb estand propi com fins l'any passat. Del simulacre d'una estructura de projecció exterior a l'oficina «de províncies». Aquesta és l'alternativa estèril que ens proposen Mas i Montilla.

La responsabilitat d'Esquerra, amb la força que ens doni la ciutadania l'1 de novembre, és superar aquesta dinàmica de no anar enlloc i d’impulsar una autèntica política de projecció internacional de la nostra creació cultural i les nostres indústries relacionades, sobirana i ambiciosa, que ens doni beneficis econòmics a fora i elements d'identificació col•lectiva i autoreferència a dins. Dels dos models de la dependència –de fet o buscada, tant és– al model autocentrat i de construcció d'espais de sobirania. De la frustració a la il•lusió en un país que té moltes coses a dir i fer. En cultura, tampoc no val a badar en aquestes eleccions.