A Espanya, l'enfrontament entre el PP i el PSOE està arribant a un nivell altíssim, fins al punt que algú podria dir que no hi ha precedents d'aquest grau de crispació política. Però això no és cert: les persones d'edat més avançada recorden que fa setanta anys ja es van viure nivells similars d'enfrontament que, malauradament, van conduir a la Guerra Civil espanyola. Fer aquesta comparació no és cap bestiesa i cada vegada hi ha més opinadors que retreuen als dos grans partits espanyols la seva irresponsabilitat en l'escalada dialèctica d'insults i mentides. El seu enfrontament arrossega cada vegada més persones, que es veuen en una o altra trinxera partidista en un clima de putrefacció política creixent. I cada vegada hi ha menys ponts entre les dues trinxeres.

En aquesta conjuntura, als Països Catalans, Esquerra ha de mantenir-se al marge d'aquesta batalla visceral i política per aparèixer com el que és: una força democràtica allunyada de la crispació. Així s'ha fet en el passat i així s'ha de continuar fent en el futur. Però més enllà de no deixar-se enredar en les guerres caïnites entre socialistes i populars, Esquerra ha d'aprofitar aquesta nova demostració d'immaduresa democràtica espanyola per reforçar el discurs independentista. La defensa de la cultura catalana i dels interessos econòmics i socials dels catalans i les catalanes ja no són els únics arguments de la causa sobiranista: cal prevenir el poble català i evitar que, una vegada més, les dues Espanyes ens arrosseguin per l'abisme de l'enfrontament, del seu enfrontament.

Massa vegades el poble català s'ha vist empantanegat en les disputes internes d'Espanya. I això s'ha d'acabar. Si ells es volen barallar que ho facin, però sense els catalans i, sobretot, sense que utilitzin el nom de Catalunya com a arma de desgast. Catalunya no es mereix ser arrossegada a lluites que no són les nostres i en les quals el país ja ha abocat prou víctimes. Quan els espanyols s'enfronten, Catalunya sempre acaba al bàndol perdedor.

Ja va essent hora que ens n'adonem i que assumim que si amb una Espanya no anem enlloc, amb dues Espanyes encara hi perdrem més.