EL RESPECTE A LA NOSTRA CIUTAT

Publicat el 30 de març de 2005 al diari La Mañana

Al llarg de les últimes setmanes s’han incrementat les informacions i les denúncies de les entitats veïnals sobre actes de vandalisme urbà, fins al punt que hom dóna la impressió que no existeix paret de la ciutat de Lleida lliure de graffitis ni carrer amb el seu mobiliari urbà sencer. El fenomen del vandalisme al carrer ha existit sempre, i la seva percepció per part de la ciutadania és més o menys intensa en funció de si aquests actes contra el patrimoni de tots incideixen més clarament sobre una zona de la ciutat i, sobretot, en funció del grau de conscienciació cívica que anem assolint entre tots.

D’entrada, l’increment de les denúncies sobre destrosses indiquen que, de mica en mica, la ciutadania va entenent que un banc al carrer és un element públic. Potser només falta donar una passa més, que és la d’entendre que una cosa pública no és només propietat de les administracions, sinó de tots els contribuents, de manera que quan algú vegi un vidre trencat a la passarel·la de Cappont tingui la idea de que li han trencat també alguna cosa seva, no un vidre de la Paeria. 
No es tracta, ni molt menys, de treure ara responsabilitats a l’Ajuntament, sinó que m’agradaria ajudar a analitzar en la seva justa mesura quin és el grau de compromisos que hem d’adquirir tots, administracions i administrats, en benefici dels elements públics de la nostra ciutat. Respondre a cada “atac” contra la propietat pública demanant més presència policial al carrer serveix de ben poc. M’explicaré.
La ciutat, que és el principal element en comú que tenim administracions i administrats, és un conjunt de realitats físiques i també un entramat de relacions, sentiments i sentits compartits de la responsabilitat. La ciutat de Lleida representa, ara com ara, una de les millors proves de cohesió social: no existeixen problemes globals de veïnatge, no patim els efectes de grups organitzats que alterin la convivència i el respecte mutu entre Ajuntament i ciutadania és més que lloable.
La ciutat de Lleida demostra dia a dia el seu alt grau de consciència pública, la formació de la qual recau sobre el binomi escola-família. Als centres escolars ja fa temps que es treballa en la formació d’una mena d’estat de consciència pública dels menuts. Quin és el pare o la mare que no s’ha trobat amb la reganyina dels fills quan ha intentat creuar un pas de vianants en vermell? Des de la família hem de ratificar i reforçar, donant exemple els més grans, tot allò que a l’escola se’ls inculca.
Un dels aspectes que, com a pares i mares, hem de fer entendre els nostres fills és el del respecte a tot allò que és de tothom. Han de saber els joves, i també els que ja passem dels enyorats trenta, que cada banc o paperera que algú trenca al carrer ha de ser reposat amb diners que, d’altra manera, anirien destinats a d’altres activitats de gaudiment més directe o a la millora, que no la reparació, de la resta de l’entramat urbà.
Al mateix temps, hem de tenir clar que no podem acusar tota una generació, els joves, com a responsables de fer malbé el carrer. Es tracta, en tot cas, de persones concretes que realitzen accions concretes moguts per motius concrets. Poc poden fer les dotacions policials més enllà d’evitar alguna agressió puntual en un lloc concret. Seria necessària la destinació de policies les vint-i-quatre hores del dia a cada cantonada de la ciutat per arribar a un estat de gràcia de ciutat immaculada. És inimaginable!
Els cossos de seguretat saben de l’existència de grupets més o menys problemàtics i saben com reduir els impactes d’algunes de les seves accions. Però davant una nova pintada o un nou vidre trencat torna a incrementar-se la sensació que els vàndals campen a l’ample. No és així. Senzillament, és del tot impossible evitar agressions puntuals en moments determinats, que és el que succeeix.
L’acció envers aquests grups va més enllà de la merament policial. Des de diferents departaments de la Paeria s’endeguen programes destinats a la socialització de persones. Un “graffitero”, per posar un exemple, no és un problema per a la nostra societat. D’ell, només ens volen fer veure que embruta parets, sense percebre la seva creativitat i la seva necessitat d’expressar-se. Parlem, llavors, d’una persona que necessita que li ajudin a canalitzar la seva força creativa i expressiva en benefici de la col·lectivitat. I aquesta és una responsabilitat dels poders públics, tot i que, de ben segur, la seva actitud respon a circumstàncies concretes privades.  
Evidentment, ningú no pot mirar cap un altre costat si veu com algú danya el mobiliari públic, però tampoc hem de demanar que vagi de “sheriff” solitari, sinó que el més aviat possible avisi i informi les autoritats. Quedar-nos en la simple queixa no soluciona res. Lamentar-nos en general no aporta solucions. Acusar tots els joves és injust. La suma de les petites destrosses representen molts diners de tots destinats a la seva reparació i evitar-les és un treball en benefici del principal bé públic que tenim, la ciutat.