LA CIUTAT ESPORTIVA DE TOTHOM

Publicat el 26 de març de 2005 al diari Segre

Gairebé un any després d’iniciat l’anomenat conflicte de la Ciutat Esportiva, els grups municipals de la Paeria, el Club Lleida Bàsquet i els veïns de Balàfia podem albirar un principi de consens sobre la construcció d’aquest equipament esportiu, que no ho és només del barri de Balàfia però que ha de beneficiar molt especialment els veïns més propers. Al llarg d’aquest any s’han dit i s’han escrit moltes coses. Partíem d’una oposició radical a un projecte, basada en unes circumstàncies que veïns del carrer José Olóndriz i adjacents consideraven inadmissibles, i hem arribat a una situació de certa entesa, fonamentada en el fet que els promotors de la Ciutat Esportiva han fet l’esforç de fer seves moltes de les consideracions veïnals.

De d’un principi, i no ho amagaré ara, he apostat per la Ciutat Esportiva a Balàfia. És més, fins i tot el projecte original m’agradava. Parlàvem llavors d’un projecte que havia començat a caminar el mes de març de l’any 2002, la primera pedra del qual s’havia col·locat el juliol de l’any 2003 sense que res indiqués el malestar del veïnatge. És al març del 2004, i amb la voluntat de fer possible una idea ambiciosa amb un plantejament econòmic seriós, que es permeten usos comercials a l’edifici. Prova de que actuàvem de bona fe és que tots ens vam quedar sorpresos amb l’oposició del carrer exposada en una assemblea amb representants del propi club en el moment que explicaven els ets i uts de la Ciutat Esportiva. Res no es va voler amagar, tot es va fer de manera pública, però hi havia qui va entendre que no havíem respectat totes les sensibilitats i les opinions.
Club, Paeria i els propis veïns ens vam veure abocats a una primera inèrcia de contradiccions, però al mateix moment ens vam posar a treballar tots per tal d’intentar fer possible la Ciutat Esportiva, que ho és de tota la ciutadania de Lleida, respectant els innegables drets adquirits dels veïns de la zona. Recordo aquells primers dies de contactes entre totes les parts, alguns discrets i altres oficials i públics. Els veïns van rebre des del primer moment garanties de que el projecte definitiu no suposaria cap agressió cap a ells, però ja no es refiaven de la Paeria. Ho entenc. Són massa anys de fer les coses d’una manera i ara, quan pensaven que tot havia canviat, la percepció de les decisions municipals que tenien els veïns era la mateixa.
De poc va servir que durant les primeres setmanes donéssim mostres de que les coses eren diferents. Si el projecte rebia l’oposició veïnal, l’equip de govern de la Paeria treballava, ja en aquells primers dies, per suavitzar-lo. Fruit d’una desconfiança atàvica envers els polítics, fins i tot hi va haver qui volia veure jugades amagades darrera de cada rebaixa de les alçades o de cada acord per fer públic l’ús de les pistes. No existia cap voluntat fosca, sinó la consciència que un projecte d’aquesta envergadura no podria fer-se amb els veïns en contra i que això, al govern municipal, ens obligava a cercar el consens total. Un consens difícil quan les postures s’endureixen.
Moltes de les coses que, ara com ara, es contemplen al projecte presentat aquesta setmana pel club a la Paeria i els veïns ja fa mesos que estan assumides i promeses. Algunes, com la peatonalització del carrer José Olóndriz, són demandes assumides la mateixa setmana en que esclata el conflicte. El que ha succeït és que, amb el temps, la estratègia dels contraris a la Ciutat Esportiva ha passat a ser la de demanar que es faci fóra del barri de Balàfia. Ho interpreto com una manera de negociar legítima.
El projecte que ara presentarem per tal que sigui aprovat al ple de la Paeria ha rebaixat l’alçada de l’edificació de 21 a 12 metres, ha ampliat la distància amb els edificis del davant fins als 21 metres, ha creat una àrea enjardinada de 1.146 metres quadrats d’ús públic, destina 20 hores setmanals del pavelló a usos esportius del barri i deixa en 2.000 metres quadrats l’àrea destinada a equipament comercial. Considero, sincerament, que s’ajusta moltíssim a allò que els veïns ens retrèiem del projecte al qual s’oposaven. 
Ara hi haurà qui voldrà fer una lectura de tot aquest complicat procés en clau de vencedors i vençuts, quan només hi ha guanyadors. Els veïns han aconseguit, utilitzant legítimament el seu dret a la pressió envers els poders públics, que el nou equipament s’ajusti a allò que al seu dia se’ls hi va dir que tindrien davant de casa seva. El Club Lleida Bàsquet pot tirar endavant amb una proposta engrescadora per a tota la ciutat sense més refractaris que aquells als quals no l’agradi l’esport. I la Paeria demostra amb fets tot allò del que parlàvem ara fa un any, que és possible governar la ciutat d’una altra manera, amb el consens i diàleg com a motor de la nostra gestió. I si un dia ens equivoquem, hem d’estar disposats a rectificar en benefici del necessari clima de pau ciutadana que Lleida es mereix.