LA CIUTAT, EL NOSTRE PRINCIPAL BÉ PÚBLIC

Publicat el 4 de novembre de 2005 al diari Segre

La detenció de dos menors, als quals se’ls atribueix la crema d’uns contenidors d’escombriaires i d’altres bretolades que ells mateixos han reconegut davant els Mossos d’Esquadra, torna a posar sobre la taula el debat sobre el vandalisme i el respecte a la ciutat, que és de tota la ciutadania. El fenomen del vandalisme al carrer ha existit sempre, i la seva percepció per part de la ciutadania és més o menys intensa en funció de si aquests actes contra el patrimoni de tots incideixen més clarament sobre una zona de la ciutat i, sobretot, en funció del grau de conscienciació cívica que anem assolint entre tots. Davant casos com el d’aquests menors, s’alcen ràpidament veus que reclamen més duresa i, de pas, acusen el govern municipal de laxitud i una certa condescendència. Són els que diuen que no hi ha paret de la ciutat lliure de graffitis ni carrer amb el mobiliari urbà sencer. 

D’entrada, l’increment de les denúncies sobre destrosses indiquen que, de mica en mica, la ciutadania va entenent que un banc al carrer és un element públic. Potser només falta donar una passa més, que és la d’entendre que una cosa pública no és només propietat de les administracions, sinó de tots els contribuents, de manera que quan algú vegi un contenidor cremat o una paperera trencada tingui la idea de que li han trencat també alguna cosa seva, no un contenidor de la Paeria. 
No es tracta de no voler assumir ara les responsabilitats que te l’Ajuntament, sinó de repartir en la seva justa mesura quin és el grau de compromisos que hem d’adquirir tots, administracions i administrats, en benefici dels elements públics de la nostra ciutat. Respondre a cada “atac” contra la propietat pública demanant més presència policial al carrer serveix de ben poc. Els policies, en l’últim cas que comentem, han actuat, han detingut els joves, s’ha seguit el procediment legal existent i estan ara sota la custòdia dels seus pares. Però desgraciadament, no ens enganyem, qualsevol altre brètol demà farà alguna de les seves en qualsevol racó de la ciutat, i tornarà a posar-se en marxa la mateixa maquinària.
La ciutat, que és el principal element en comú que tenim administracions i administrats, és un conjunt de realitats físiques i també un entramat de relacions, sentiments i sentits compartits de la responsabilitat. La ciutat de Lleida representa, ara com ara, una de les millors proves de cohesió social: no existeixen problemes globals de veïnatge, no patim els efectes de grups organitzats que alterin la convivència i el respecte mutu entre Ajuntament i ciutadania és més que lloable.
La ciutat de Lleida demostra dia a dia el seu alt grau de consciència pública, la formació de la qual recau sobre el binomi escola-família. Als centres escolars ja fa temps que es treballa en la formació d’una mena d’estat de consciència pública dels menuts. A més de llengua, matemàtiques i socials, el col·lectiu de mestres s’esforça a transmetre valors ciutadans de respecte i convivència que van més enllà del dos i dos fan quatre. Des de la família hem de ratificar i reforçar, donant exemple, tot allò que a l’escola se’ls inculca.
Un dels aspectes que, com a pares i mares, hem de fer entendre els nostres fills és el del respecte a tot allò que és de tothom. Han de saber els joves que cada banc o paperera que algú trenca al carrer ha de ser reposat amb diners que, d’altra manera, anirien destinats a d’altres activitats de gaudiment més directe o a la millora, que no la reparació, de la resta de l’entramat urbà. Dos i dos fan quatre, sempre que no li restem contenidors cremats, bancs trencats i parets brutes.
Al mateix temps, hem de tenir clar que no podem acusar tota una generació, els joves, com a responsables de fer malbé el carrer. Es tracta, en tot cas, de persones concretes que realitzen accions concretes moguts per motius concrets. Poc poden fer les dotacions policials més enllà d’evitar alguna agressió puntual en un lloc concret. És necessari que aquesta tasca es vegi reforçada per tot un entramat de complicitats socials, quin tronc central ha de ser l’eix escola-familia.
Des de diferents departaments de la Paeria s’endeguen programes destinats a la socialització de persones amb problemes d’adaptació, cada centre escolar disposa d’especialistes en detectar i tractar disfuncions en les conductes socials, cada entorn familiar disposa de mecanismes per corregir actuacions contràries a la bona convivència. Cada cas concret ha de tenir la seva resposta adequada, però en global és necessària una sensibilització dels agents socials que vagi més enllà de la simple queixa puntual quan ens sentim directament afectats.  
Ningú no pot mirar cap un altre costat si veu com algú danya el mobiliari públic, però tampoc hem de demanar que vagi de “sheriff” solitari, sinó que el més aviat possible avisi i informi les autoritats. Quedar-nos en la simple queixa no soluciona res. Lamentar-nos en general no aporta solucions. Acusar tots els joves és injust. La suma de les petites destrosses representen molts diners de tots destinats a la seva reparació i evitar-les és un treball en benefici del principal bé públic que tenim, la ciutat.