TRENCANT LES BARRERES DEL COLOR DE LA PELL

Publicat el 29 de novembre de 2006 al diari Bon Dia     Divendres passat vam encetar a la ciutat de Lleida una nova experiència dins de les polítiques d’integració de la nova immigració, un programa impulsat des de la Regidoria de Drets Civils, Cooperació i Immigració conjuntament amb la Federació d’Associacions de Veïns, amb el qual es dóna a conèixer als nouvinguts el barri on viuen, les seves particularitats, les entitats i els seus punts d’interès.

La filosofia que inspira aquesta acció innovadora és la de superar les barreres del que ha estat un ús rancuniós del concepte de la multiculturalitat. La integració de les persones nouvingudes no s’assolirà mai només amb la promoció d’entitats més o menys folklòriques que, a la pràctica, acaben esdevenint guetos culturals tancats per a les persones d’un determinat origen i que després no estableixen llaços de relació amb la resta de la societat civil organitzada. 

Més enllà de “permetre que s’organitzin”, hem de saber establir vasos comunicants i promoure la transversalitat de cultures promovent el diàleg entre persones, sigui quin sigui el seu origen, en tots aquells àmbits que defineixen la nostra societat. Una de les errades que es va cometre a finals del segle passat va ser precisament deixar que anessin creixent estructures socials paral·leles sota el prisma del dret de tothom a no renunciar els seus orígens culturals. 

Ningú no ha de renunciar al seu llegat cultural i social ni als seus valors, però aïllar aquests trets diferents no beneficia tampoc ningú. Ens fa por, o respecte, allò que ens és desconegut o coneixem de manera difusa. Recelem d’allò que ens ve de fora. És precisament compartint experiències idèntiques com ens comuniquem millor, com trenquem mites i tòpics, com construïm una mateixa ciutat entre tots, la ciutat on tots vivim, independentment del nostre lloc de naixement, del color de la pell o de la religió que practiquem. 

Ara com ara, els espais que acostumem a compartir nouvinguts i autòctons (espero que algú ideï una paraula amb consonàncies més amables) estan massa associats a experiències poc gratificants i que promouen molt poc la comunicació, com les sales d’espera sanitàries o les cues per pujar l’autobús o pagar la compra. Existeixen d’altres espais de convivència a compartir i que ens han d’ajudar a conèixer-nos millor. Des de fa temps, algunes escoles de Lleida desenvolupen el programa Llegim junts, una experiència a través de la qual mares i pares de diferents ètnies d’una mateixa escola es reuneixen sota l’excusa de llegir plegats. Us ben asseguro que comparteixen alguna cosa més que la lectura de llibres; es coneixen millor i es trenquen les barreres que per ambdós costats impedeixen veure l’altre amb naturalitat. 

La veritable integració, l’autèntica construcció d’una sola societat, d’una única ciutat rica per la seva diversitat, s’aconsegueix per la via de compartir plegats els trets que ens fan particulars. Magribins, subsaharians i lleidatans de soca-rel animant a les grades del Camp d’Esports un mateix club, el de la ciutat. Aquesta unió sí que fa força! De fet ja van existint exemples, però encara són anecdòtics i necessitem que comencin a esdevenir categòrics, com una de les anxanetes dels Castellers de Lleida, que és d’origen romanès. 

D’entrada, intentarem ara una nova via per trobar els vasos comunicants, el de mostrar als nouvinguts com és el barri on viuen, quines entitats l’integren, quines oportunitats d’oci hi trobaran, quins serveis públics i privats tenen al seu abast. En definitiva, els donem la benvinguda i els convidem a compartir les nostres il·lusions i els nostres valors, els que un dia seran els dels seus fills i filles. I aquí comença un altre debat…