EL PLE DE L’ESTATUTET

26 maig, 2006 on 5:11 pm | A Paeria, Estatut de Catalunya |

Amb retrets entre ells, amb acusacions sobre oportunisme polític i partidista, i arengant a un vot positiu malgrat a ningú no li convenç aquest Estatut retallat a la Moncloa, aquest migdia PSC, CiU i ICV han unit els seus vots al saló de Plens de la Paeria per aprovar una moció de suport a l’estatutet. Curiós ha estat el debat, més que res perquè cap dels grups que deien defensar el sí han aportat un sol argument en defensa de la seva posició i, fins i tot, el candidat Gavín li ha donat la raó al president d’Esquerra, Josep Lluís Carod-Rovira, en allò de que teníem un pis de 30 metres, volíem un de 100 i al final ens donen un de 40. Escoltant Gavín encara no entenc per què diu que votarà que sí a l’Estatut retallat.

Només s’han esgrimit els missatges de la por que evidencien la poca seguretat que tenen en que la ciutadania validi la forma en la qual s’han venut les aspiracions del poble de Catalunya per quatre cadires.

Aquesta moció, inicialment presentada per CiU però després entusiàsticament complementada amb les aportacions de PSC i ICV, els meus socis al govern municipal, ha provocat també un debat paral·lel sobre la primera experiència de la sociovergència a la ciutat de Lleida.

En aquest sentit, he deixat les coses clares:
“No és la primera vegada que, al llarg dels tres anys de mandat, l’oposició presenta mocions amb la intenció de jugar a les suposades desavinences entre PSC i Esquerra.
Esquerra ha possibilitat l’aprovació final d’un posicionament unànime d’aquest Saló de Plens en aquestes qüestions. Els recordo la moció sobre la unitat del Museu Diocesà, el consum de productes etiquetats en català o sobre les compensacions per tenir una presó a Lleida.

I en aquelles en les quals el consens polític no era possible, Esquerra ha treballat per fer que el text final fos el més còmode possible pels nostres socis, com en el cas de la presó d’Estaràs, on vam evitar al PSC haver de votar en contra.
La feina lleial i responsable d’Esquerra, el nostre compromís primer i fonamental amb el benestar i els interessos de la ciutadania de Lleida per damunt dels suposats rèdits electorals, ha servit per convertir-nos en pont de diàleg entre PSC i CiU, estalviant a la ciutat estèrils debats crispats.

Avui no ha estat possible.

Primer de tot, perquè el fons de la moció, l’Estatut retallat a Madrid, no pot obtenir mai el recolzament dels regidors i la regidora d’Esquerra per tots els arguments que he esmentat a la meva intervenció anterior.

En segon lloc, perquè, tot i entenent que els meus socis han de votar de manera diferent a Esquerra, han preferit anar més enllà i convertir-se en coautors de la moció sabent que no existia possibilitat alguna per al consens.

La votació que avui farem marca un abans i un després en aquest Saló de Plens. Un punt. Desconec si és un punt i seguit, un punt i a part o un punt final.
S’hem fa difícil preveure si avui assistim a la visualització de la psoevergència a la ciutat de Lleida.

Al setembre de 2003 vam començar a escriure el capítol més innovador de la recent història de la nostra ciutat. Aquest capítol té un final de paràgraf ja preestablert al 27 de maig de 2007.

En aquests moments, s’hem fa difícil preveure si podrem tornar a escriure un nou capítol d’una llarga novel·la o tot plegat haurà estat un breu però intens relat.
En tot cas, la llibertat per establir noves aliances que avui exerceixen de manera democràtica els meus socis és només una de les possibilitats que s’albiren per representar de manera oberta i plural, i tant democràtica com l’actual, els interessos de la ciutadania de Lleida.”

També he fet un prec a l’alcalde:
“Avui també aprovareu que es garanteixi la participació ciutadana en el referèndum. Li prego que aquesta obligació institucional i democràtica no l’aprofiti per fer campanya en favor d’una opció determinada en nom de la Paeria ni en el nom d’aquest govern municipal. La llei ens obliga a les administracions a no prendre partit en aquests casos. I el sentit comú ens diu que el govern de la Paeria és el govern de tota la ciutadania, també dels que votaran diferent de vostè.

Jo no faré campanya electoral en tant que tinent d’alcalde de la Paeria, sinó com a militant d’Esquerra. Confio en que vostè també sabrà diferenciar quin barret es posarà a cada moment del dia en les properes setmanes”.

En tot cas, jo sí que he argumentat les raons del nostre NO, a la moció i a l’estatutet, en base la següent argumentació que aquí us deixo:

Argumentari sobre la moció de l’Estatut de CiU-PSC-ICV

Les raons nacionals del NO :

o        El 30 de setembre de l’any passat, el Parlament de Catalunya, amb el 90 per cent dels vots, va aprovar a una proposta de nou Estatut per a Catalunya que millora substancialment l’actual Estatut de 1979, fruit de la negociació, el pacte i el consens més ampli possible a la seu on resideix la representació democràtica de la sobirania popular catalana. Qui es va quedar fora del consens, va ser perquè va voler.
§         La proposta que ara torna a Catalunya, després de múltiples retallades, ha convertit en una caricatura el que era el dibuix del nou marc de relacions que la immensa majoria del poble de Catalunya vol mantenir amb la resta dels pobles de l’Estat. Catalunya ja no està còmoda amb el vestit que se’ns va imposar fa vint-i-cinc anys. Però el que ara es posarà a votació és igualment estret, i amb una diferència política fonamental, els tres partits que ens presenten aquesta moció que debatem ara han fet fora del consens estatutari la força política que va impulsar la seva redacció, Esquerra.

o        El 30 de setembre, el Parlament va aprovar una proposta d’Estatut que, a diferència de l’Estatut de 1979, reconeixia Catalunya com una nació, establia la bilateralitat de les relacions Catalunya-Estat i establia les bases per a un finançament just de les polítiques socials que requereix la nostra nació.
§         La proposta retallada que ens tornen de Madrid perpetua l’espoli fiscal de Catalunya que emparava l’Estatut de 1979, una comunitat autònoma que ja no és una nació, sinó una nacionalitat que renuncia a recaptar tots els impostos que paguem els catalans i les catalanes. En conseqüència, ja no s’asseguren les inversions que Catalunya mereix i necessita en Sanitat, en Educació, en Habitatge, en Universitats, en Transports…
§         En Educació, per exemple, la competència exclusiva es reconeix només sobre aspectes residuals, com educació de 0-3 anys, que els ajuntaments ja exercim i continuarem exercint, la inspecció i les activitats extraescolars. La resta, són competències compartides amb l’Estatut retallat que farà que l’Estat decideixi sobre el 55% dels continguts educatius de l’educació primària a Catalunya.
§         En recerca i beques, ens quedem com estàvem, ja que l’Estat continuarà decidint.

o        El 30 de setembre, el Parlament va aprovar un Estatut que era un salt endavant en l’autogovern de Catalunya.
§         Ara, tot allò que ara diu l’Estatut retallat que podríem aconseguir, si és que Madrid ho vol, és el mateix que l’Estat concedirà a la resta de comunitats autònomes, reformin o no el seu Estatut, com el de 1979.
§         L’Estatut de 1979 no contemplava les competències de la Generalitat en matèries com el Trànsit i les Presons, però les tenim perquè ens transferien alguna coseta en moments que el partit que governava en minoria a l’Estat l’interessava guanyar-se la complicitat dels partits catalans. Amb l’Estatut que ens proposen, Catalunya continuarà obligada a esperar que el partit polític de torn no obtingui la majoria absoluta a Madrid per continuar pidolant millores que donin la impressió que s’està desenvolupant el nostre autogovern. No avancem en res.

Les raons municipals del NO:

o        L’Estatut del 30 de setembre, a l’article 84, establia tot un seguit de competències pròpies per als ajuntaments que no es contemplaven al 1979.
§         A la proposta pactada a la Moncloa s’ha afegit la frase “en els termes que determinin les lleis”, de tal manera que el catàleg de competències municipals resta subjecte a les lleis estatals, evitant-se així l’oportunitat de configurar un model municipal propi de Catalunya, ja que la Generalitat no tindrà la competència exclusiva en aquesta matèria, que malgrat ser reconeguda, en la realitat no és efectiva atès que resta subjecte a les lleis de bases estatals i fins aquest moment la legislació catalana ja n’ha patit les conseqüències que ha significat la laminació real de les seves competències en els darrers vint-i-cinc anys d’Estatut.

o        L’Estatut del 30 de setembre reconeixia el principi de suficiència financera per als ajuntaments, inexistent al de 1979.
§         A la proposta de la Moncloa, i malgrat la capacitat d’aprovar una Llei d’Hisendes Locals catalana, les retallades patides a Madrid no han permès establir un sistema financer local propi, ja que totes les decisions que adopti la Generalitat s’hauran de sotmetre a les diferents lleis de bases que aprovi l’Estat, la qual cosa, a la pràctica, significa tenir una capacitat d’incidència mínima, tal i com passa amb l’Estatut de 1979.
§         S’ha perdut l’autonomia per a tenir la capacitat legislativa per a establir i regular els tribut propis dels governs locals i els criteris de distribució de les participacions de la Generalitat. La gestió del cadastre, reconeguda com a competència exclusiva el 30 de setembre es transforma en una participació de la Generalitat en la presa de decisions.
§         En el tràmit parlamentari de Madrid també ha decaigut l’obligació de les administracions de compensar als governs locals per menors ingressos (cas de l’IAE), i malgrat s’assegura que les noves competències transferides han d’anar acompanyades de recursos, ha desaparegut l’obligació de finançar els serveis impropis que en aquests moments suporten els governs locals.

o        A l’Estatut del 30 de setembre es creaven les vegueries en substitució de les actuals diputacions, de tal manera que la creació, modificació, supressió i l’establiment del règim jurídic de les vegueries es regulaven per una llei del Parlament.
§         A la proposta retallada es diu clarament que “en cap cas es poden alterar els límits provincials”. És a dir, no es poden crear més vegueries que les actuals quatre províncies existents i, a més, el Parlament ja no pot establir el règim jurídic de les vegueries, sinó només vetllar el seu desenvolupament, quedant subjectes novament a lleis de l’Estat.

Un exemple, LA IMMIGRACIÓ:

o        El text del 30 de setembre preveia la competència de la Generalitat per executar la legislació estatal i europea en matèria de treball dels estrangers.
§          El text aprovat pel Congrés condiciona l’exercici d’aquesta competència a la “necessària coordinació que correspon a l’Estat”. La incidència de l’Estat queda reforçada amb aquest esment i la Generalitat torna a restar pendent de legislació estatal en aquelles competències vinculades a la tramitació i resolució d’autoritzacions de treball.

o        Amb el text del 30 de setembre la determinació del contingent de persones immigrades amb destinació a Catalunya s’havia de resoldre a la Comissió Bilateral Generalitat-Estat.
§         En canvi, amb el text actual només s’assegura la participació de la Generalitat en una decisió que correspon a l’Estat en un marc multilateral amb les altres Comunitats Autònomes. Així mateix, decau la competència de la Generalitat en “l’establiment i la regulació de garanties en relació als drets i deures de les persones immigrades”. La desaparició de la Disposició Addicional Tercera significa que totes les competències vinculades a immigració seran, de fet, d’assumpció incerta fins que l’Estat no aprovi una Llei Orgànica de transferència de competències.

Consens i coherència a la Paeria:

o        Al ple municipal del mes de març es va aprovar, amb l’abstenció del PP, una moció consensuada entre els grups municipals de PSC, CiU, Esquerra i Iniciativa que ens comprometia a “Demanar als Grups Polítics amb representació en les Corts Generals els seus esforços de negociació i diàleg perquè sigui possible el reconeixement de l’aspiració de Catalunya a tenir seleccions esportives nacionals en el marc de la nova proposta estatutària que s’hi debat, tal com recollia el projecte d’Estatut aprovat el passat 30 de setembre al Parlament”. Aquella moció, originalment, no la vam presentar els regidors i la regidora d’Esquerra, sinó un dels partits que acabava de votar contra les seleccions nacionals al Congrés.
§         Dels quatre grups que vam votar a favor, quin ha fet alguna gestió en coherència amb allò que en aquest saló de Plens van votar? Als grups del Senat només els hi consta la comunicació de la moció que des d’Esquerra vam fer als nostres senadors. Els vots dels senadors de CiU, PSC i Iniciativa van tornar a barrar el pas a aquesta aspiració nacional que la Paeria va reivindicar fa només dos mesos.

o        El 25 d’octubre de l’any passat, aquest mateix Plenari municipal aprovà una moció presentada per PSC, CiU, Esquerra i ICV en la qual:
        Donàvem suport a l’Estatut aprovat al Parlament, ens comprometíem a divulgar-lo entre la ciutadania, convidàvem a totes les entitats socials de Lleida a donar-li suport, i instàvem les forces polítiques amb representació al Congrés i al Senat a aprovar la proposta de nou Estatut emanada per una àmplia majoria del Parlament de Catalunya.

Set mesos després, se’ns demana que recolzem un text manifestament inferior, retallat tant en el seu contingut com en els seus suports polítics.  Nosaltres, els regidors i la regidora d’Esquerra de la Paeria, continuarem defensant els interessos de la ciutadania de Lleida, tot i que sigui en minoria; uns interessos que han estat  menystinguts durant el procés i en el fet mateix de la presentació d’aquesta moció que votarem que NO.