HEM PERDUT UNA OPORTUNITAT

Publicat el 21 de juny de 2006 al diari La Mañana     El diumenge 18 de juny, la població de Catalunya va emetre el seu judici democràtic sobre la reforma de l’Estatut, que ha quedat clarament refrendat. El resultat és objectivament diàfan en quant la validació del text que finalment es presentava davant les urnes. Una altra cosa són les interpretacions que s’han de fer respecte del segon element destacat de la jornada electoral, l’elevadíssima abstenció, que no invalida el resultat final del sí, però que el matisa, i molt, respecte del grau d’il·lusió que aquesta norma havia de despertar entre la ciutadania.

Crec sincerament que hem perdut l’oportunitat d’obrir clarament les portes al veritable autogovern. Amb l’Estatut aprovat, Catalunya ha perdut l’oportunitat de ser proclamada com una nació, sense haver de fer malabarismes dialèctics per intentar esbrinar què som. Amb l’Estatut aprovat, Catalunya ha perdut l’oportunitat d’incrementar la seva capacitat financera per fer front les veritables necessitats socials. Amb l’Estatut aprovat, Catalunya ha perdut l’oportunitat de mantenir una relació bilateral i clara amb l’Estat. Amb l’Estatut aprovat, Catalunya ha perdut l’oportunitat de no haver de tenir l’obligació d’anar mirant cap a Madrid cada vegada que vulguem reafirmar la nostra identitat com a poble.

Però, no ho discutiré, és l’Estatut que el poble de Catalunya ha decidit, tant els que van anar a les urnes com els que van entendre que era millor no apropar-se als col·legis electorals, per la raó que sigui. El resultat i l’abstenció són conseqüència directa d’un llarg i complicat procés i d’una campanya electoral enrarida. Totes les formacions polítiques hem contribuït i, per tant, totes hem d’apuntar-nos un cert fracàs respecte al clima general de desencís que la baixa participació apunta. 

Des de la meva òptica, bona part de la baixa participació ciutadana està relacionada amb l’escassa ambició que demostra el text finalment retallat a la Moncloa. L’ambient al carrer dels darrers mesos poc o gens tenia a veure amb el nivell de satisfacció amb el qual es va rebre l’aprovació al Parlament de Catalunya, el 30 de setembre, d’un document que marcava diferències clares amb l’actual marc estatutari. Però això són coses que ja no té massa sentit discutir, ja que ara tenim un nou Estatut, el que la ciutadania ha recolzat, i amb el qual haurem de conviure a partir d’avui.

Tinc clar que des d’Esquerra no discutirem ni el resultat final ni la legitimitat de l’Estatut. No vivim en un país al qual la Unió Europea pugui exigir una participació mínima, i, en bona lògica, no podem aplicar normes inexistents. Però també tinc clar que els homes i les dones d’Esquerra exigirem el compliment màxim dels minsos avantatges que ens aporta l’Estatut. 

Una altra clau de la convocatòria del referèndum era el cert regust de primàries que tots els partits polítics van voler afegir-hi, amb la boca petita uns i amb tota l’amplitud d’altres. En aquest sentit, crec que el resultat final resulta poc aclaridor, ja que cap dels partits defensàvem en exclusiva una única opció, de tal manera que cal repartir entre tots els mèrits i els demèrits del sí, el no, el blanc i l’abstenció. I aquí és on entren en joc les diferents tècniques i habilitats per atribuir-se la decisió de la ciutadania en clau partidista.

Des d’Esquerra ja hem reconegut que el nostre no sincer a les retallades imposades al text del 30 de setembre s’ha confós excessivament amb l’hipòcrita no dretà del PP. Una campanya feta en clau espanyola ha espantat molta gent de bona fe que, intueixo, han preferit acabar amb la crispació a través del sí o castigar-nos a tots a través de l’abstenció. Puc endevinar que coses semblants els han passat a la resta de formacions, la qual cosa dificulta l’exercici de fixar en el resultat final una projecció del que passarà en les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Si Esquerra té votants en el bloc del no, en el del blanc, en el sí i en l’abstenció, la resta de partits poden delimitar quina part dels vots representen un suport de cara a les eleccions autonòmiques? -I escric autonòmiques, perquè les eleccions de la tardor no podran ser nacionals…- Si les primàries haurien de clarificar un panorama partidista, quina part del sí és del PSC i quina de CiU? Molt difícil està l’elecció.

Uns ja han llançat tots els petards, d’altres han de valorar quin sector intern és el que ha guanyat. La cursa de cara al nou Parlament ja ha començat, i espero que, d’entrada, no sigui una altra cursa d’obstacles en la qual es retransmeti en directe, al fil de l’impossible, si tenen o no candidat, si tenen o no data, si tenen o no “partners”…

Ara toca convocar d’immediat eleccions al Parlament per tal de configurar un futur Govern de la Generalitat que sàpiga mantenir una actitud ferma i exigent davant Madrid en el desenvolupament de l’Estatut, que deixa massa coses pendents de negociacions.