2007: UN ANY CAPITAL A LES NOSTRES VIDES

Publicat el 30 de desembre de 2006 al diari Segre     En poques hores començarà l’any 2007, l’any en el qual la ciutat de Lleida exercirà com a Capital de la Cultura Catalana, demostrant així la qualitat i la potència de la seva proposta cultural. Però al mateix temps, ha de ser l’any en el qual restin definitivament consolidats els profunds canvis operats a la nostra ciutat amb una visió de futur que transcendeix els límits dels mandats municipals entre eleccions.

Moltes de les transformacions operades en la forma de governar la ciutat ja no han de tenir marxa enrere, com la forma objectiva de calcular els increments dels impostos municipals i el sistema transparent del concurs per adjudicar terrenys municipals destinats a la construcció d’habitatges. Igualment, fantasmes del passat no han de tornar a trastornar el clima de concòrdia que caracteritza el nostre model de política local. I sembla que em refereixo a un passat molt llunyà i a decisions que semblen que són de tota la vida, però no, tota història té un començament…

Ara com ara, no existeix cap servei municipal que estigui sota la sospita de pràctiques irregulars, no existeix cap necessitat d’entrar en una empresa municipal o concessionària a remenar les factures per intentar esbrinar on anaven a parar els diners de la ciutadania. En paral·lel, creix el nivell de satisfacció expressada pels lleidatans i lleidatanes amb la qualitat i eficiència dels serveis que la Paeria ofereix en la pràctica totalitat dels àmbits.

Òbviament hi ha problemes, coses que no acaben de funcionar amb total eficàcia, necessitats que no queden satisfetes al gust de tothom. Però en la majoria dels casos negatius que es poden exposar resulta que ara ens movem en la diferència entre que un servei sigui eficaç o de plena qualitat, quan no fa massa temps parlàvem de la diferència entre la ineficàcia o el simple exercici de les obligacions municipals. Potser la memòria és veritablement dèbil, o molt selectiva.

O la memòria de tots s’ha vist desbordada davant un panorama polític general saturat de canvis. De fet, en el que ha durat aquest mandat municipal hem vist dos alcaldes de Lleida, tres presidents de la Generalitat, dos presidents del Govern central i a Catalunya hem estat cridats davant les urnes per a dues eleccions al Parlament i un referèndum. Certament, massa política en tan poc temps.

Un altre dels canvis operats en aquests anys en la forma de governar la ciutat és que no amaguem l’ala davant qualsevol problema detectat. L’afrontem, el pensem i l’ataquem. I si ens equivoquem, el tornem a pensar i li donem una altra resposta. Problemes complexes, com el trànsit en una ciutat que veu créixer desmesuradament el seu pàrquing mòbil o el de l’habitatge en un sistema econòmic marcat pels efectes del “mileurisme”, ni són fàcils d’abordar ni es solucionen amb una simple acció. Però enlloc de donar-li l’esquena, anem cercant les millors sortides possibles.

En la mateixa mesura hem afrontat amb imaginació i innovació un altre dels tòpics que semblaven encastats en la memòria col·lectiva de la nostra societat lleidatana, l’eterna queixa de ser la ventafocs de Catalunya, allò de que “per Lleida ja està bé”. És en aquest punt en el qual s’emmarca la que ja que considero la primera batalla guanyada de la Capital de la Cultura Catalana. Més de 250 entitats socials al darrere i ja més de mil persones disposades a tenir el seu carnet acreditatiu de ser amic o amiga de la nostra cultura són xifres prou significatives sobre l’afectació positiva en la nostra autoestima que té aquesta capitalitat abans que comenci a ser veritablement visualitzada per la ciutadania.

La primera oportunitat serà el 13 de gener, dia de la inauguració d’aquest esdeveniment amb un espectacle al carrer pensat en Lleida i per als lleidatans i lleidatanes. A partir d’aquí vindran més de mil accions concretes en les quals, al llarg de tot el 2007, ens demostrarem a nosaltres mateixos que estem més capacitats del que pensàvem per portar la torxa de tota la cultura catalana, aquella que fa 300 anys ens van voler anorrear i que llueix amb una força prometedora de futur.

Però no només hem de pensar la capitalitat cultural en clau interna, lleidatana o de la Catalunya interior. Hem de ser conscients que tots els territoris de parla catalana han de tenir el seu mirall en la nostra proposta cultural. D’una manera o d’altra, més enllà de la Panadella camí del mar també han de saber que noms com els de Ricard Vinyes, Leandre Cristòfol o Josep Lladonosa han ajudat com els que més en la projecció exterior dels Països Catalans.

Aquesta ha de ser la segona batalla a guanyar, la de la nostra imatge externa per sobre dels tòpics de la boira i la mateixa Seu Vella reduïda a icona turística. La Seu Vella, l’any 2007, ha de ser el símbol que representi el patiment que tot el poble de Catalunya va començar a viure l’any 1707 i que va culminar el 1714 amb la caiguda de Barcelona a mans dels borbons. Tenim tot un any pel davant per fer front aquests reptes; tot un any sencer i moltíssima gent conjurada en tan capital esforç.