UN NOU ESPAI PER AL NOU MORERA

Publicat el 6 de desembre de 2006 al diari La Mañana     Amb la posada en marxa de l’exposició d’Humberto Rivas estrenem els nous usos de l’antic Espai Cristòfol, ara transformada en la sala de les exposicions temporals del Museu Morera. Es tracta de la primera evidència que la ciutadania ja pot constatar del procés que ha de culminar amb l’obertura de la seu definitiva del museu en el que serà el complex artístic més important de la Catalunya interior, en sumar l’oferta del Morera a la del Centre d’Art La Panera.

De manera provisional, i mentre es construeix el nou equipament cultural, a peu de Blondel es continuarà amb total normalitat la programació d’exposicions temporals del Morera que es va iniciar ara fa tres anys i que ha assolit una xifra de visitants consolidada que supera les 8.000 persones l’any. En només tres anys, la feina incansable de l’equip humà del Morera i l’IMAC ha fet que en l’imaginari de la ciutadania sembli que sempre s’han fet les coses així, però la veritat és que fa només quatre anys el Museu Morera rebia la visita de la meitat de persones que ara el tenen com a referència de l’evolució artística de Lleida en el segle XX.

L’aspecte en tot cas no tan positiu és que el museu sumarà ara una nova etapa de provisionalitat als prop de 90 anys que ja porta rodant d’edifici en edifici. M’hagués agradat que el trasllat del museu fos directe cap a la seva ubicació definitiva, però la importància de les obres de construcció del futur Museu d’Art de Lleida ho fan impossible. Confio, en tot cas, que aquesta última etapa de provisionalitat sigui veritablement curta i, de pas, serveixi per atansar encara més el museu i les seves ofertes a la ciutadania.

L’antiga Sala Cristòfol es converteix ara en l’espai de les exposicions temporals i la primera planta de l’edifici del Casino acollirà la col·lecció permanent del Museu d’Art Contemporani Jaume Morera, amb un espai dedicat al públic una mica més generós del que tenia fins ara. Els altres serveis del museu, no tan coneguts com els de restauració i les unitats didàctiques ocuparan d’altres plantes d’aquell edifici ubicat al bell mig del carrer Major.

A ningú no se li escapa la complicació que genera la construcció d’un equipament cultural nou, i més si es fa amb voluntat i mires de futur. La cultura, massa sovint es lliga amb públics minoritaris i amb interessos més aviat elitistes. Res més lluny de la realitat! Un passeig per la col·lecció del Morera ens transporta a la història més recent de la nostra ciutat, no només a la història de l’art pictòric. Lleida ha disposat sempre d’artistes ben arrelats a la seva societat i, per tant, les seves mostres culturals han estat importants des del punt de vista purament conceptual, introduint innovacions en les tècniques i els relats culturals, i des de la vessant d’explicar com ha evolucionat la nostra societat.

Així com els llibres d’història ens expliquen pas a pas quin ha estat el procés de transformació de Lleida d’una societat rural a una societat moderna abocada a una estructura econòmica i social dedicada als serveis, la nostra pinacoteca reflecteix aquesta realitat mostrant, a més, com Lleida es veia a si mateix en cadascun dels moments que conformen el pas lineal de la història. A través de l’art, mitjançant la col·lecció pictòrica de la ciutat, podem gaudir dels moments més brillants de la nostra societat, de les angoixes que es van haver de superar en els moments difícils i de la feina conjunta i tranquil·la amb la qual la nostra ciutadania va recuperar el pols de la modernitat.

De vegades, davant l’art o l’arquitectura, es fan lectures especialitzades que limiten la visió global que les obres culturals ens transmeten. Hem de ser capaços de saber mirar el llegat artístic i cultural dels nostres avantpassats amb mentalitat d’evolució, cultural i social, per tal que un museu d’art ens serveixi també per explicar-nos a nosaltres mateixos. Aquí rau la veritable importància del projecte museogràfic del futur Morera, aquí cobra el seu sentit el procés de trasllat i construcció del nou equipament.

No es tracta de construir un edifici sense més, es tracta de projectar el futur de la nostra societat a través de la dignificació d’una part del nostre passat. L’ambició que traspua el projecte de l’obra, com s’integra en el paisatge urbà i com pensem projectar la difusió de la col·lecció és un mirall de la societat lleidatana desacomplexada que encara el segle XXI trencant el mite de “per Lleida ja està bé”. Per Lleida, encara podem fer molt més, només necessitem tenir clar que ens ho hem de treballar, dia a dia.