“JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI”

Publicat el 9 de setembre de 2006 al diari Segre     Amb la frase convertida en lema que encapçala aquest article, un ciutadà d’Arenys de Mar, Xavier Mir, ha posat en marxa una interessant campanya a Internet que s’ha estès ràpidament per allò que s’anomena la bloquesfera, el conjunt de pàgines web personals que de mica en mica està esdevenint un espai comunicatiu propi al qual contribueixo modestament des de principis d’aquest any. La campanya és simple: posar aquesta frase, també simple i concreta, com a titular dels articles i posts que s’escriguin i es publiquin al llarg d’aquesta setmana prèvia a la celebració de la Diada Nacional de l’Onze de Setembre. La senzillesa de la proposta, a la qual em sumo expressament avui, ha fet que aquests dies el més mínim passeig virtual per la xarxa sigui un reguitzell constant de proclamació de voluntats independentistes.

Òbviament, l’objectiu d’aquest ciutadà i de la gran quantitat de persones que ens sumem a la campanya no és el d’assolir el somni de l’Estat Català a cop de titulars a Internet, sinó guanyar per a l’espai públic aquesta reivindicació sense complexes i proclamar el nostre desig amb total naturalitat en els dies previs d’una celebració en la què han de conviure la festa amb el clam. De fet, crec que una de les principals virtuts de la idea de mostrar la nostra voluntat ideològica d’aquesta manera cibernètica és tota una metàfora sobre la vigència i actualitat de la celebració de la Diada, una jornada que molts voldrien veure relegada a una mera significació folklòrica.

No fa massa, de fet només fa tres anys, a la ciutat de Lleida l’Onze de Setembre es celebrava sempre sota les tensions que provocaven la decisió dels anteriors governs municipals de mantenir la bandera espanyola als principals edificis públics. L’actual Paeria, amb la nostra entrada als òrgans de govern, fa girar el protagonisme d’aquesta celebració al voltant de la Senyera com a única bandera de la ciutat. Aquesta fet, en només tres anys, ha estat acceptat amb tal naturalitat que fins i tot es corre el risc que el que és una batalla guanyada al cap de dècades contra la intolerància sigui vista com una simple anècdota.

Els honors a la nostra bandera, als nostres símbols nacionals, a la nostra història i a la memòria de tantes i tantes persones que van deixar la vida en defensa de Catalunya no poden ser considerats com un simple tràmit per complir amb un expedient de cara a la galeria un dia a l’any. Són els riscos de la normalitat; per això, per combatre aquesta normalitat acrítica, és sempre benvinguda qualsevulla iniciativa que, tot i que ens pugui arribar a incomodar, ens faci memòria del llarg camí que encara resta per fer, el camí que ens ha de portar cap a l’Estat propi que jo també vull per a Catalunya.

A ningú no se li escapa que, a més a més, l’actual Diada ve fortament marcada per l’entrada en vigor del nou Estatut i la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya. No és l’Estatut que jo volia, però és l’Estatut que ha volgut la majoria de la ciutadania i, per tant, és la norma bàsica que hem de desenvolupar els responsables polítics catalans. Amb totes les seves deficiències i mancances, una gestió agosarada amb un destí final netament marcat pot acabar convertint-lo en instrument per avançar en l’autogovern, tot i que a una velocitat molt més lenta de la que Catalunya necessita.

La convocatòria electoral, per un altre costat, ens introdueix en l’inici d’un nou cicle polític que tindrà tres moments àlgids al llarg de l’any: la celebració de les eleccions el proper 1 de novembre (d’aquí un mes i mig només), la formació del nou Govern de la Generalitat (hores d’ara obert a tot tipus de càbales) i la convocatòria  de les eleccions municipals del 27 de maig de 2007. Iniciem, doncs, el que podem anomenar un any calent, en el qual el debat polític caurà més d’una vegada en la temptació de confrontar interessos de partit més enllà dels interessos de la ciutadania pròpia. Tot un error.

Si alguna cosa queda cada dia més clara és que la ciutadania ja no és aquella massa acrítica que definien els vells manuals de marketing polític. L’actual conglomerat d’electors i electores pertany a generacions informades, ben formades i amb mecanismes suficients com per no estar ja pendents de la última idea del polític de torn per decidir la intenció del seu vot. La ciutadania pot confrontar el que es diu amb el que s’ha fet i si els polítics no som capaços d’entendre aquest nou espai comunicatiu públic i transparent, no farem més que eixamplar l’esquerda entre polítics que parlen de les seves coses i ciutadans que no veuen les seves necessitats reflectides als discursos oficials.

La campanya d’un ciutadà a Internet i el seu massiu seguiment és una prova del camí que Catalunya i la seva gent volem recórrer. Bona Diada Nacional a totes i a tots.