UNA COLLA D’AMICS UNITS PEL HANDBOL I ELS RECORDS

El mes de juny de 1995 ens deixava prematurament el Jeroni Saura, la persona que durant més de 15 anys ens havia fet d’entrenador i, sobretot de germà gran i amic, a tot un grup de joves units per la pràctica de l’handbol. Al cap d’uns anys, sorgí la idea de dedicar-li, a ell i a altres companys traspassats, una jornada consistent en un partit d’handbol entre veterans i un dinar de germanor, conscients que ningú no mor del tot si continua vivint en el record dels altres. Així, el Jeroni, el “Lauren”, el Paco del Sol i darrerament l’estimat Ramon Roca són recordats per aquells que van jugar amb ells (i que tots superen o voregen la cinquantena) i “els crios” de 40 anys (com ells ens anomenen) que havia entrenat el Geroni i que el Ramon Roca ens feia de delegat.

La veritat és que el partit gaire qualitat no en té. El risc de lesions és molt més alt per una torta o per “trencar-se” un sol que per les entrades de l’equip rival. Però aquest partit ens permet retornar en certa manera a aquella època en què l’esport era un dels nostres alicients principals i retrobar-nos amb els vells amics per recordar-ne d’altres que, per desgràcia, ja no són amb nosaltres.

I a dins al vestidor, entre olor de rèflex i la dutxa freda (ja que el “Potxolo” no ha pensat a connectar l’escalfador d’aigua), no pots evitar sentir la melangia d’un temps més innocent. Conforta veure, però, que continuem essent els mateixos, més passats de pes, més lents, però els mateixos. Bromes similars a les de fa 25 anys i, per uns moments, ens sentim com llavors.

El resultat? No ho sé, em sembla que sempre el partit acaba en empat. I no és que amb els anys ens haguem tornat una mica més savis, sinó que el Jeroni, el Lauren el Paco i el Ramon són els qui guanyen aquell dia pervivint en els nostres cors.