ELS BENEFICIS SOCIALS DE L’ESPORT

Publicat el 30 de juliol de 2005 al diari Segre

Dilluns passat ens vam trobar amb la sorpresa que la Unió Esportiva Lleida va decidir no acceptar un conveni de col·laboració amb la Paeria just mitja hora abans de que fos debatut entre els cinc grups municipals en una comissió extraordinària. Aquest conveni, cal no oblidar-ho, responia a la voluntat de totes les forces polítiques que representem la ciutadania de mantenir l’ajut institucional al club de futbol, en aquest cas per fer front una ampliació de capital de la Societat Anònima Esportiva.

Les quantitats econòmiques que les institucions destinem als ajuts als clubs esportius d’elit acostumen a generar un debat encès i extremadament polaritzat entre detractors i partidaris. Uns i uns altres aporten raonaments amb el seu pes específic, però crec que serà millor que no ens enganyem. Estic convençut que existeix un punt de sensatesa dialèctica entre les dues postures més confrontades que es manifesten cada vegada que un club d’elit reclama l’ajut institucional. Ni tenen raó els que exigeixen atendre a les peticions sense cap contrapartida a canvi ni tenen raó els que es negarien a atorgar ni un euro a estructures professionalitzades.
És ben cert que la UE Lleida, per no parlar d’altres clubs, és una societat anònima amb un consell d’administració que ha d’administrar els guanys i els deutes. Però també és cert que de l’activitat d’aquesta singular empresa se’n beneficia tota la ciutadania en la mesura en que ajuda a ubicar el nom de la ciutat en l’imaginari dels afeccionats a l’esport més massiu del nostre país. Igualment s’ha de valorar que l’esport és una de les formes més sanes de cohesió social que pot practicar una ciutat. Tot i amb això, aquest indubtable benefici social s’ha de quantificar en la seva justa mesura, independentment de l’estat puntual en que es trobin les arques públiques.
Mai n’hi ha prou. Ni per al Lleida, ni per a escoles bressol, ni per a seguretat vial, ni per a zones verdes, ni per a museus, ni per a mercats, ni per a passarel·les… Però ha d’haver per a tot això amb el que construïm la ciutat que desitgem. Cadascuna d’aquestes necessitats són una mena de peça dins un trencaclosques complex que anem muntant institucions i societat. Cap peça sobra, doncs generaria un forat social. I totes les peces acaben interrelacionant-se entre elles en un equilibri complicat que a tots ens pertoca de vetllar.  

Anem a pams en aquesta història concreta. A començaments d’any, el Consejo Superior de Deportes (CSD) exigeix a la UE Lleida una ampliació del capital social per garantir la seva continuïtat al futbol professional. El primer SOS que envien els responsables del club és sobre la quantia de l’ampliació de capital, 3,7 milions d’euros. Les gestions realitzades des de la Secretaria General de l’Esport de la Generalitat i des de la pròpia Paeria serveixen per rebaixar la quantia inicialment exigida a 2,3 milions d’euros.

Sabedors que la xifra és de totes maneres de difícil abast, al mes de febrer s’envia un nou missatge de tranquil·litat: Paeria i Diputació ajudaran a cobrir la part de l’ampliació que la massa social deixi al descobert. En els mesos posteriors es continua parlant sobre les fórmules que han de permetre no trencar equilibris amb aquest nou ajut. Ara com ara, l’Ajuntament aporta cada any 300.000 euros al club per a la promoció del futbol base, quantitat compromesa i pressupostada fins l’any 2008.
Entrats a la recta final del termini marcat pel CSD, l’ampliació de capital no és fructífera i Paeria i Diputació hem de concórrer amb convenis que permetin cobrir un milió d’euros per institució. Per a l’equip de govern de la Paeria, recolzat en aquest cas pels dos grups de l’oposició, aquest punt d’equilibri del trencaclosques social i esportiu és el que descriu el conveni ara rebutjat. Com que creiem en els arguments abans descrits, si al mes de setembre el club ens demana de tornar a parlar, posarem sobre la taula la nostra proposta de conveni.
La voluntat inequívoca de l’actual govern municipal és fer front tota mena de responsabilitats socials que necessiti la ciutadania. Els límits els marquen les disponibilitats reals i l’exercici de la responsabilitat en tots i cadascun dels fronts socials existents.