A LLEIDA HI CABEN TOTS ELS COLORS

Publicat el 12 de juliol de 2006 al diari Bon Dia     Una baralla al carrer, de matinada, en la qual van participar un nombrós grup de persones immigrades torna a ubicar el debat sobre la immigració a l’espai públic, i una altra vegada ho fa associat a fets luctuosos en benefici de prejudicis que equiparen els nouvinguts amb la delinqüència i la inseguretat. Aquests dies, el comentari més suau que sentim és aquell de que “jo no m’oposo a que vinguin estrangers, però que vinguin a treballar”. D’aquesta manera tan políticament correcta, associem la majoria de persones immigrades a tot allò de negatiu que té el fet de no treballar: delinqüència i abús de la subsidiarietat. 

La immigració no és un fenomen nou, i menys a Lleida, que ha estat sempre terra de pas de cultures i civilitzacions que han deixat la seva empenta d’una manera o una altra. La darrera onada migratòria amb incidència en l’estructura social de la ciutat va ser la que es va iniciar als anys 50, i que van protagonitzar persones vingudes de zones de la resta de l’Estat on els estralls de la postguerra feia impossible la subsistència.  

A diferència de la situació actual, aquelles famílies que buscaven a la nostra ciutat el lloc ideal on arrelar i fer possibles els seus somnis de millora, tenien el nostre mateix color de la pell i parlaven una llengua veïna que no ens era aliena. Ara, el gruix de la immigració té un altre color de pell, té llengües desconegudes i pràctiques socials i culturals que no es semblen gaire a les que practiquem des de segles a les nostres contrades. 

Però aquesta és la única diferència, ja que totes aquestes famílies de nous lleidatans i lleidatanes busquen, a la vora del Segre i a l’ombra de la Seu Vella, el lloc ideal on arrelar i fer realitat els seus somnis de millora. I Lleida, una ciutat que ha crescut de manera sostenible i fent seves les persones que anaven arribant, vol que tots aquests somnis de futur es puguin fer realitat en harmonia. 

A la ciutat de Lleida hi caben tots els colors de la pell i, per tant, també hi caben tot tipus de persones, fins i tot persones disposades a trencar el clima de convivència del qual ens podem congratular. Els actes incívics el cometen persones, i hem de començar per aquesta màxima. Una persona no es mesura ni pel seu color de la pell ni per la seva cultura ni per la seva llengua.

Si trenquem aquest raonament podríem caure en el parany esquizofrènic de justificar els delinqüents autòctons, o establir també categories entre aquells que actuen contra la nostra societat en funció d’on han nascut. Setmanes enrere, quan es va patir l’onada de robatoris silenciosos presumptament comesos per bandes integrades per ciutadans d’origen romanès, vaig sentir una jove romanesa que es queixava del clima en contra que es podia crear amb aquestes generalitzacions, i precisava que els integrants d’aquestes bandes a Romania també són delinqüents i, per tant, igualment rebutjats per la societat. 

No existeixen immigrants bons i immigrants dolents, de la mateixa manera que no classifiquem als lleidatans i les lleidatanes en bons o dolents en funció, per exemple, del barri d’origen d’un determinat delinqüent. A Lleida, i a totes les ciutats del món, existeixen persones que no respecten les normes de convivència social. Per això ens dotem d’eines de control com poden ser els cossos de seguretat. 

Som més i més diversos, la qual cosa implica que també són diferents els actes incívics, i en aquesta línia hem de treballar tots plegats, sense donar peixet als que volen aprofitar fets puntuals per fer més general un rebuig que, ara com ara, va en contra de bona part dels nostres conciutadans, tinguin dret al vot o no.