LA MÀGIA DEL SENGLAR ROCK

Publicat el 5 de juliol de 2006 al diari La Mañana     Per segona vegada consecutiva ha tornat a passar, Lleida ha demostrat que es pot organitzar un festival de la magnitud del Senglar Rock i que la tranquil·litat hagi estat la norma, que la música hagi estat el tema d’atenció i que les Basses hagin tornat a ser l’autèntica protagonista de la festa. Potser es podria parlar de la màgia del Senglar, tot i que crec que no és màgia, sinó el reflex d’una ciutat i una societat que saben fer bé les coses. Des d’aquí, aprofito per donar les gràcies a tots els departaments municipals i les empreses privades que han tornat a fer possible que la superació, la innovació i el rigor siguin les guies que ens marquin l’actuació de l’IMAC.

Era curiós, però quan parlava amb el director artístic del Senglar, en Xavi Fortuny, poc abans de donar comptes davant la premsa, em deia sempre el mateix: no hi ha notícia, tot va de meravella, sense incidents, sense contratemps i confirmant el creixement sostingut pel qual havíem apostat. S’equivocava, ja que precisament aquesta ha estat la notícia, la normalitat amb la qual hem consolidat el que ja és un dels productes estrella de la programació cultural de la ciutat de Lleida.

Quan ara fa dos anys vam anunciar la celebració del Senglar a Lleida es van activar molts ressorts a la defensiva: que si ompliríem la ciutat de gent perillosa, que més valia marxar aquell cap de setmana fora de la ciutat pel que pogués passar, que si feia falta més Policia, que si…

Els apocalíptics, ara amb dues edicions complertes, no han vist acomplerts cap dels seus negres vaticinis. El jovent català ha demostrat sobradament que música rock, gresca i bones vibracions són els ingredients d’un còctel que ens anima a treballar pels joves en la mesura que ens permet albirar unes generacions compromeses amb el seu país i que sap gaudir amb respecte cap aquells que poden no està a la seva onda.

Però el Senglar també ha servit per redescobrir les Basses d’Alpicat. De fet, hi ha qui pensa que, al marge del cartell artístic, paga la pena venir al Senglar per poder gaudir d’aquest Parc Municipal, dels seus arbres, de les seves ombres, de la zona d’acampada, de la tranquil·litat que transmet, de l’herba i de la companyonia que aquell paratge contribueix a generar. Ja l’any passat ens vam trobar amb aquesta imatge d’unes Basses recuperades per a l’imaginari col·lectiu de Lleida, i enguany ja se’ns demana que no les fem malbé, que no les perdem.

La realitat és que és molt complicat actuar sobre aquest espai. Si cada cap de setmana en féssim un Senglar, a ben segur que el futur del Parc estaria més que clarificat. Però no ens podem enganyar, només podríem trobar una o dues activitats a l’any que donin vida aquest espai. I la resta de l’any?

Aquest és el repte que l’equip de govern ens hem marcat, elaborar un pla d’actuació que permeti una recuperació de les Basses d’Alpicat regenerant el seu aspecte físic, però tenint present que els usos del parc ja no poden ser els mateixos que els anys 70 i 80. Hem de recordar als apocalíptics, que també van anunciar la mort de les Basses, que aquest racó de la ciutat va entrar en estat de coma perquè la pròpia ciutadania ja no trobava els motius per omplir-lo de gent cada cap de setmana.

Les Basses marcaren al seu dia el punt on la gent es desplaçava per acampar i gaudir d’una jornada en família a les piscines. L’accés a segones residències i la construcció de piscines públiques als barris va anar buidant de contingut el discurs global de les Basses. Esporàdicament, i coincidint amb dates molt concretes com la menjada de la Mona, les famílies es recordaven del parc i aquest va acabar per desaparèixer amb un càmping que no era utilitzat i un restaurant que difícilment podia obrir les portes.

El Senglar Rock ha servit per posar en evidència les misèries d’unes instal·lacions caduques i les possibilitats de nous usos per a les mateixes, tal i com vam fer cobrint la piscina per transformar-la en la major esplanada de concerts a l’aire lliure que es pugui trobar ara com ara a Catalunya.

Qualsevol projecció de futur que es faci sobre l’ús de les Basses haurà de contemplar uns usos quotidians amb l’acolliment de grans esdeveniments lúdics esporàdics, com el mateix Senglar i qualsevol altra acció que es vulgui emprendre amb garanties d’atracció de públic. D’aquesta manera, la màgia del Senglar –les màgiques Basses- també es podrà estendre.