ESPORT, JOVES I SOCIETAT

Publicat el 2 d’agost de 2006 al diari La Mañana     Dilluns al tard, ben acompanyat d’un grup de joves, vam inaugurar una pista poliesportiva al barri de Cappont, concretament a la plaça Maria Mercè Marçal, que es pot convertir en un exemple clar de la política de gestió social dels espais públics feta pensant en les persones. Aparentment, no és més que un bocí de plaça asfaltada a la qual li hem posat unes reixes, unes cistelles i unes porteries. Però és molt més que això, és un espai públic en el qual el jovent del barri podrà practicar esport i aprofundir en les relacions socials entre grups de joves que ara tindran un espai comú de trobada.

Vivim temps en els quals l’interès col·lectiu sembla ser que només li correspon a les administracions, i a les persones individuals ens resta només l’interès personal. És una fase més de l’egoisme propi de les societats riques del segle XXI, un egoisme que, portat a l’extrem, exigeix l’eliminació de mobiliari urbà per evitar “que em molestin a casa meva quan parlen alt al carrer”…

Els espais públics només es defensen, d’aquesta manera, en funció de la suma d’interessos personals i no pels beneficis socials que comporten els llocs de trobada on es pugui ensenyar que allò públic és de tots i no propietat d’un ajuntament. Més o menys, una mica de tot això hi ha sota les línies de pintura amb les quals s’han delimitat les pistes de bàsquet i futbol en aquesta plaça.

L’espai ja existia, però no era més que un tros de ciment al costat d’uns arbres. Ara és alguna cosa més i espero que en poc temps esdevingui fins i tot un símbol de com els espais públics es poden gestionar pensant en el benefici social.  Els grups de joves acostumen a aixecar recels dels més grans quan no estan fent allò que considerem normal, però tampoc no ens preguntem si els hi donem allò que necessiten per relacionar-se amb d’altres joves quan no hi són a escola o surten de la seva primera feina.

Joves reunits en grups ocupant els bancs d’una plaça són persones reclamant un espai on poder fer activitat. Si no els oferim més que els bancs, allà ells s’organitzen com poden i munten les seves activitats al marge de si l’espai està condicionat o no i al marge de si allò que fan pot molestar d’altres persones. I parlant amb ells ens adonem que aquests joves no reclamen més que un espai on poder fer esport, mínimament adequat i sense que la seva presència pugui ser entesa com una molèstia per als demés.

I això és el que hem fet, generar un lloc de trobada per facilitar les relacions personals i evitar, alhora, l’enrariment del clima de cohesió social en un barri, que es construeix també a base de sumar esforços i comprensions mútues. 

Físicament parlant, aquesta pista de 44 per 22 metres està adaptada per fer futbol-sala i bàsquet, disposa d’un tancament de més de dos metres d’alçada que ha d’impedir que les pilotes rodin fora del recinte dedicat a l’esport i està feta amb material antivandàlic. L’accés a la pista és lliure i aquest factor també té la seva importància, ja que aspirem a que siguin els propis joves usuaris els que trobin la necessitat de mantenir l’espai en les millors condicions possibles i sàpiguen autoregular el seu ús. 

Aquest crec que pot ser l’altre avantatge de la formula: trencar la imatge que es té dels joves que trenquen el mobiliari urbà. Són els usuaris els primers interessats en que allò que és de tots i ells en gaudeixen no es malmeti. Confio, de veritat, en que també són conscients d’aquest altre factor fent-se corresponsables de que un espai públic no hauria d’estar mai deteriorat. Si els joves usuaris de la pista poliesportiva així s’ho prenen, no tinc cap dubte que trencaran més d’un tòpic entre aquells que equiparen joventut a disbauxa sense control, molèsties als demés i, poc menys que delinqüència.