Ja som a l’equador de la campanya. Tots els periodistes i analistes amb qui he pogut intercanviar impressions aquests dies coincideixen a dir que la campanya està essent molt tranquil·la i amb poca mobilització.

Asseguren que és perquè tothom s’està reservant i agafant forces per a les eleccions de la tardor. La perversitat és digna d’estudi: els partits es preocupen molt més per preparar les eleccions al Parlament i obliden o gasten menys energies en la campanya de l’Estatut, que és una llei de lleis molt més important i que, si guanya el referèndum, marcarà el futur dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya per a un bon grapat d’anys.

Tal com dèiem fa uns dies, continuem observant com els partidaris de l’Estatut de la Moncloa segueixen sense donar altres arguments que el que s’ha de votar `Sí´ per fer la punyeta al PP. Convergència està pensant en la tardor i Artur Mas només es dedica a fer promeses electorals i somia ser el futur president de la Generalitat. El PSC, immers en un incert debat sobre el seu candidat, continua atacant el PP com a únic recurs per cridar la gent a avalar l’Estatut de Mas i Zapatero en la línia del seu espot de campanya trampós i barroer, al qual ja se li han descobert trampes: sembla ser que un dels ‘ciutadans’ que surt al vídeo no sabia que utilitzarien el seu testimoni amb finalitats electoralistes.

El front mediàtic del `Sí´ -és a dir, tots els mitjans de comunicació- sobredimensionen suposades plataformes d’intel·lectuals favorables als seus interessos i silencien manifestos com el dels ‘economistes pel No’, que aplega un bon nombre de personalitats del món econòmic i acadèmic que han estat referència en aquests darrers anys per la pràctica totalitat de les formacions polítiques que hem impulsat el procés estatutari. Coses de la vida: quan convenia el que deien eren bons i sortien en portada. Ara que fan un manifest en què refermen el que deien aquests anys i denuncien les insuficiències de l’Estatut de la Moncloa, els despatxen amb un breu. Com s’entén que se silenciï aquells qui han estudiat i que han estat referència mediàtica de tot el fenomen del dèficit fiscal, és a dir, de la diferència entre el que paguem en impostos i el que Espanya ens torna? Quina immoralitat.


Crònica de Madrid
La setmana al Congrés ha estat una mica atípica i s’ha centrat bàsicament en la discussió i votació de les resolucions derivades del debat de política general de la setmana passada. Les resolucions són una mena de declaracions de bones intencions en les que s’insta el govern espanyol a emprendre determinades accions. Ha servit per a comprovar com de les 13 que ens van aprovar a Esquerra l’any passat se n’han complert -i d’aquella manera- poc més de la meitat. Un exemple és la publicació de les balances fiscals que encara segueix pendent.

Enguany, Convergència i Unió volia escenificar a tota costa que ara són ells els qui ‘manen’ a Madrid i van acceptar esmenes del PSOE que deixaven en pràcticament una declaració de bones intencions alguna de les seves resolucions. Així van aconseguir que els socialistes espanyols els aprovessin la pràctica totalitat. Però el protagonisme i la foto que esperava tenir Duran i els seus als diaris de l’endemà va quedar tapada pel debat Rajoy-Zapatero sobre la negociació amb ETA i el procés de pau al País Basc.

De les resolucions d’Esquerra, se’n van aprovar tres. Una d’elles amb el PSOE, que instava a una major coordinació entre Generalitat i Estat pel fenomen de la immigració. Les altres dues es van aprovar malgrat els vots del PSOE. Sí, el Partit Popular, CiU, el PNB i Izquierda Unida van fer que amb els seus vots prosperessin dues iniciatives més d’Esquerra en favor dels centres de treball per a persones discapacitades i perquè l’Estat compleixi el que diu el Tribunal Constitucional espanyol i traspassi a la Generalitat els fons destinats a la formació continuada dels treballadors i treballadores.