» CRÒNICA D’UNES HORES NEGRES A PARDINYES

CRÒNICA D’UNES HORES NEGRES A PARDINYES

17 juny, 2006 on 10:24 am | A Actualitat, Paeria |

Publicat el 17 de juny de 2006 al diari Segre Dimarts passat, cap a les tres de la tarda, un noi de 21 anys va morir a les piscines municipals de Pardinyes. Segons el relat que vaig poder escoltar en primera persona de part dels responsables de les piscines i de l’Institut Municipal d’Acció Esportiva, el socorrista, un noi també de 21 anys perfectament preparat per aquesta tasca, va treure el cos de forma immediata en observar un comportament anòmal dins de l’aigua. Ajudat per una altra persona, expert esportista que per casualitat es trobava allà en aquell moment, el socorrista va començar a lluitar contra la mort.

No va reparar en cap detall, respiració boca a boca, massatge cardíac i intent de control del pols, fins al punt que va arribar a empassar-se els vòmits del noi que intentava reanimar. Mentrestant, els responsables directes de la piscina, les taquilleres i el personal de la instal·lació avisen d’immediat els serveis mèdics, seguretat i responsables de la Paeria. Quan arriba l’ambulància, només 10 minuts després de l’avís i amb el metge al darrere, s’encara la recta final per salvar la vida del jove, però tots els intents són finalment inútils.

El socorrista queda abatut en veure que ha perdut la seva lluita contra la mort. Apareixen les primeres dotacions policials, els companys intenten animar el seu amic que acabava de viure l’experiència més impactant i tràgica de la seva curta vida. Sanitaris i policies es posen en contacte amb l’autoritat judicial, donen el tracte delicat que correspon un cos sense vida en condicions tràgiques, aïllen la zona i intenten esbrinar què ha passat exactament.

El socorrista fa una primera declaració, revivint així uns moments durs. Els seus companys, abatuts també, li intenten donar tot el seu escalf personal. Es localitzen els efectes personals de la víctima, alguns dels banyistes més assidus ajuden a determinar que aquell noi, d’origen marroquí, havia vingut sol, al igual que es veu que havia fet en dies anteriors.

Es tanca la porta del recinte per evitar que entri ningú més, se li diu a la gent, una trentena llarga de persones, que qui vulgui marxar se li torna l’import del tiquet. S’està a l’espera que l’autoritat judicial determini l’aixecament del cadàver.

Agents i sanitaris animen el jove socorrista, felicitant-lo per la seva celeritat de resposta i la seva sang freda a l’hora d’intentar reanimar el jove. La notícia comença a córrer per les redaccions, el socorrista és portat a casa seva pels responsables de les piscines, la seva mare no s’ho pot creure, les cares són desoladores.

Tornada cap a la piscina dels tècnics municipals, impactats. El jutge autoritza el Mossos retirar el cos. Més declaracions policials i informació en detall als responsables polítics de la Paeria.

Cap a 2/4 de 6 de la tarda em vaig personar a les piscines. Agents de la Urbana continuaven discretament amb la seva tasca d’intentar esbrinar els detalls del succés. Parlo per telèfon amb el socorrista, una veu tremolosa. M’interesso per la identificació de víctima, ningú no en sap res d’ell. Paraules meves de suport i ànims als responsables de la instal·lació, als quals els moments de tensió viscuts se’ls començava a evidenciar en les cares i els gestos abatuts.

El dia següent, dimecres, posem en marxa un doble dispositiu. Per un costat, facilitar totes les mesures sanitàries necessàries per atendre la salut física i anímica del socorrista. Per un altre, facilitar la identificació del jove mort.

Un noi marroquí es persona a les piscines dient que el seu company de pis no va tornar el dia abans a casa i que podria ser la víctima. Es facilita el fet de poder identificar-lo i els mateixos amics del jove, que portava tres mesos a Lleida i treballava a Fraga, avisen la família, que viu en una petita població entre Marakech i Casablanca, i s’interessen com ho poden fer per retornar el cos al seu país.

S’activen els mecanismes de col·laboració i coordinació entre Drets Civils, Esports i Subdelegació del Govern per facilitar al màxim la repatriació i informar també els companys de pis, afectats per una pèrdua tan sobtada. Els joves saben que no estan sols en aquest moment.

En mig de tot aquest frenètic relat, sembla ser que algú pot posar en dubte la dignitat, professionalitat i ètica del comportament de totes aquestes persones que han viscut unes negres hores que difícilment podran oblidar. Cap d’aquestes persones que esgrimeixen una efectivitat, una ètica i una moral per damunt de qualsevol altra s’ha interessat en tot aquest temps per l’estat del socorrista ni per la situació legal en la qual es troba el cos del jove mort.

Passades les hores, i des de l’atalaia d’un despatx, potser sí que es poden esgrimir alguns defectes de detall tangencials, però en l’essència del que ha succeït no puc més que sentir-me orgullós del comportament de totes i cada una de les persones que s’han vist de cop implicades en aquest assumpte. Al socorrista, felicitar-lo per la seva actuació i desitjar-li que mai més hagi de rebre una felicitació d’aquest tipus. A l’equip tècnic responsable de les piscines i l’IMAE, felicitar-los pel seu comportament eficient. Als amics de la víctima, el meu més sentit condol i posar a la seva disposició tots els esforços que estem fent per garantir el retorn en pau del seu company.

5 Comentaris »

RSS sindicació de comentaris en aquesta entrada. TrackBack URI

Amic Xavier, t’has explicat bé i segurament tens raó i gairebé tots els operaris que esmentes van fer la seva tasca, això si, expressar la meva opinió del tema hi tinc tot el dret, i em queda clar que a la piscina s’hauria d’haver fet fora a tothom per respecte a la situació originada. Per tant l’encarregat de prendre aquestes decisions sigui polític o tècnic ha demostrat ser un cagat i un merda de persona humana, i pel que respecta a aquells/es banyistes que van tenir la barra de continuar prenent el sol i banyant-se al costat d’un pobre noi mort han demostrat ser escòria humana, m’estimo més no haver de conèixer mai a cap d’aquests “conciutadans”.

Comentari per Andreu Pérez — 17 juny 17edissabte 2006 #
LES SITUACIONS GAVINIANES.

El positivisme es la qualitat d’esser positiu. Implica saber afrontar els problemes des la vessant constructiva i actuar sempre amb la premissa de cercar solucions. Per contra, el pessimisme és aquella desconfiança en el futur bloquejadora d’idees i projectes. Tots coneixem algun pessimista, son tipus als que tot els hi sembla de dubtós desenllaç. Anem a sopar a tal poble? –Massa lluny. S’ha de canviar l’ordinador? –Aquest va bé. S’ha de pintar l’escala? –Massa car. Diran: “Els seus motius tindran, son lliures de pensar i dir el que vulguin”, d’acord, però fixi’ns com, i això es preocupant, en la immensa majoria dels casos el grunyidor mai aporta solucions. Es limita a oferir una lectura catastrofista dels fets que sovint amaga la manca de voluntat o capacitat per resoldre’ls. Critica, qüestiona, i el punyeter hi troba tots els defectes del mon, alguns surrealistes, però mai de la vida oferirà una proposta millor per ajudar la comunitat. Ens trobem aleshores davant d’una situació Gaviniana, en honor al posat diari i etern del President Opositor Isidre Gavin. Pensin, per exemple, en aquell grunyidor de l’escala, o en l’escèptic de la feina, o en el entranyable pessimista de la colla. En tots aquests àmbits paradigmàtics hi trobaran el positiu, lluitant solucions, i el entranyable pessimista qui, sentint-se viu dins el conflicte, bloqueja qualsevol aportació de progrés. Aquest rol el personifica amb teso al govern municipal el President Opositor Gavin. Es lògic, tradicionalment les polítiques conservadores s’han caracteritzat per una visió pessimista, CiU en dirà realista, dels fets que ens envolten. Aquesta visió la mostren amb desconfiança perpetua per les apostes innovadores. Desconfiança en un projecte urbanístic, desconfiança en el comportament d’un col·lectiu de persones immigrades o desconfiança en la comunitat veïna. Per inculcar els ciutadans aquest neguit, aboquen sistemàticament critiques a tot el que es mou, fiquen pals a les rodes a tot el que es promou, i s’abstenen o voten en contra als òrgans de govern sense oferir-ne raons de cap tipus. Paral·lelament, s’hi fan trucades a l’estil KGB a representants de la societat civil per, segons els casos, aplicar-los-hi un correctiu pel seu recolzament a les autoritats municipals. Son situacions Gavinianes. La qüestió es perllongar-hi el conflicte quant més temps millor. Ull viu!. Pel ciutadà esdevé cansós el polític crispant que tot ho troba lamentable i ruïnós sense oferir una opció específica clara i millor. Penso fermament que s’hi pot fer oposició des del positivisme fugint de situacions Gavinianes surrealistes. Que la ciutat ho agrairà. Que l’oposició en qualsevol àmbit, però especialment al govern municipal, guanya credibilitat i honestedat si hi aporta solucions concretes. Els entranyables pessimistes, si realment volen progressar i innovar, deuran d’afrontar els seus propis conflictes des la vessant positiva i desmarcar-se de la cultura del no. Per cert, els obsequio amb la situació “Gaviniana” del mes: No, com a cap d’oposició, a la ubicació de la ciutat esportiva de la Unió Esportiva Lleida a Torre-serona, però com a President de la Diputació crec que estic a favor de la promoció i el desenvolupament dels municipis. “Situació Gaviniana ”.

———————————————————-

Comentari per Norit — 20 juny 20edimarts 2006 #
Quina vergonya!!. Com pots defensar lo indefendible?

Comentari per cronic — 22 juny 22edijous 2006 #
Aquesta versió dels fets m’agrada més. Algú va escriure una carta al diari Segre criticant la fredor de la gent davant un fet tant trist com la mort, pel que es veu, jo no ho vaig veure, en aquest diari van publicar una foto on restava el cadàver del noi sota una ombra i la resta de la gent s’hi banyava com si no haguès passat res, pels meus coneixaments vaig suposar que encara no s’havia personalitzar el jutge i per aquest motiu no podien aixecar el cadàver, però, el fet dels banyistes em va sobtar i em va fer pensar: de debò ens estem convertint en una societat que rebutgem a les persones per la seva religió o color de pell… però amb la teva versió he comprovat que els valors de “les persones primer que tot” no s’estan perden, i el nostre joven és més tolerant que les generacions més madures, celebro que aquest noi sigui tan bellissima persona i faci actes altruistes d’aquesta mena, tant debó fessim tots el mateix i deixessim de carregar-los les culpes de tot als emigrants, fins i tot els robatoris que no han fet, entre els nostres també hi ha de molt espavilats que treuen profit de totes les situacions, com els de Vinaixa que van simular un robatori per cobrar de l’assegurança.

Comentari per Necro — 24 juny 24edissabte 2006 #
Es curiós com la gent cambia el valor de les coses segons li convé o l’interessa. Els diners mateix, tenen una valoració molt diferent…..depenent bàsicament de si ens toquen la NOSTRA butxaca o la dels demés. Ja no tenim cap reacció cuan sentim noticies com aquella que per arreglar els tunels de la Riba, d’un tren que encara no hi passa, han “necessitat” SEIXANTA MILIONS D’EUROS més de pressupost, si, si DEU MIL MILIONS MES DELS PREVISTOS…..que els previstos no ho vull ni saber els que eren…..

Amb la mort, passa el mateix……segurament aquests que tan han criticat que no es fés fora tothom del recite de les piscines, son el mateixos que remugen cuan hi ha un accident de transit i tenen que sofrir una hora de cua…….aixó si, NI SEL’S OCURREIXI TALLAR LA CARRETERA NI UN MINUT MES DEL NECESSARI !!!!….que tinc pressa per veure el “gol a gol”……, y a més si hi ha cossos a terra, tapats amb aquelles mantes lluentes, veus com la gent passa poc a poc per xafardeixar el màxim possible………per ensumar la sang si es pot……….

En fi, que crec sincerament, que per aplicar una ètica a les coses…….primer ens tindriam que ficar d’acord en quina es la ètica correcta, i quina es la escala de valors a aplicar.

Comentari per Xavier Mesalles — 5 juliol 05edimecres 2006 #