Femenina o feminista?

No sé quantes vegades he sentit aquesta frase: «Jo no sóc feminista, sóc femenina.»
Una dona argumenta alguna situació de discriminació i algú pregunta: «Ets feminista?» Ella mira enlaire i pensa: «Quin parany!», i se li acut dir: «No, jo sóc femenina», i l'ambient es difumina adquirint un to més aviat de color de rosa imprecís que permet acabar el tema amb la satisfacció per part del que pregunta.
I és que la nostra cultura ha construït al voltant del feminisme amb molt mala intenció les mateixes connotacions que té el masclisme.
Potser la dona que respon que és femenina, com totes les altres, és víctima de les mentides malintencionades que s'han dit de les feministes, comparant-les amb l'altra cara de la moneda del masclisme.
Ella no sap si és feminista o no, però si digués que sí, llavors tindria una etiqueta enganxada que diu: «Feminista!!» (que en aquell moment per a ella vol dir ‘perillosa radical que està en contra dels homes').
El feminisme defensa la igualtat; el masclisme, la superioritat d'un gènere per sobre de l'altre. Fixeu-vos que no hi ha víctimes del feminisme.
El feminisme no és una moda retro ni un caprici de dones que miren amb lupa qualsevol detall insignificant sorgit a la premsa, ni una manera de rivalitzar potenciant la guerra de sexes amb els homes.
El moviment feminista constitueix la manera com dones i homes lluiten per la llibertat, la democràcia i la igualtat. El poder per la força és un model masclista i totalitari.
El 8 de març és el Dia Internacional de la Dona Treballadora, dia que commemora un fet molt tràgic, com tràgica és també la discriminació que sobreviu en la nostra societat. Celebrem l'orgull de ser dones i femenines, però també que volem una societat justa sense discriminació ni violència, tal com pensem les i els feministes.

SALUT O VOTS?

L'Anna Julia, candidata nº4 d'ICV-indp de Banyoles, ha escrit:

Les declaracions que dimarts passat va fer Marina Geli (Consellera de Salut) , explicant que els metges catalans cobren els sous més alts d’Europa si es tenien en compte els complements, no ajuda a la població a fer-se una idea de quina és la realitat d’aquests professionals.
La majoria dels metges cobren sous inferiors que els seus companys d’Europa i espanyols.
La realitat és que la sanitat catalana no la tirarà endavant cap infraestructura, ni cap equipament, sinó persones que fan llargues jornades laborals, pateixen agressions verbals i físiques i no reben el reconeixement social que es mereixen.
Millorar la sanitat és un projecte complexe que hauria d’estar al marge d’eslògans electoralistes, per aquest motiu crec que els alts càrrecs polítics en matèria de Salut al Govern haurien de reflexionar i ésser molt clars en:
Informar de les expectatives reals dels sistema sanitari i no crear expectatives de serveis que no podran ésser complerts. Quan no és així, és el professional que està en contacte amb la població qui rep el rebuig.
Promocionar el respecte cap als professionals sanitaris i els serveis que ofereixen..
Donar unes condicions laborals dignes als seus treballadors. La fuga de professionals és una fet que no s’ajusta a les declaracions de la Consellera.
Treballar per una sanitat pública de qualitat hauria d’ésser una responsabilitat compartida pels professionals, els polítics i els ciutadans.

UN LLOC ON VIURE. UNA VIDA PER GAUDIR-NE

Quan constato la preocupació per la construcció de la MAT, la seva necessitat i les seves conseqüències, no puc evitar recordar quan fa uns trenta anys, en publicacions com l’Integral i l’Ajoblanco sorgien artícles que donaven el crit d’alerta sobre el futur canvi climàtic i els perills de l’energía nuclear i exigien un replantejament global del model de vida.
En aquells moments, la indústria petroliera, la nuclear i els governs es varen encarregar de ridiculitzar fins a l’extrem els ecologistes del moment titllant-los poc menys que de “alarmisme terrorista”

Ara, en l’època de la MAT han canviat algunes coses:
- els partits ens preocupem més per la opinió pública. Alguns ens preocupem per fomentar una autèntica cultura ecològica.
- ja no són quatre bojos ecologistes els que es manifesten i els carrers s’han vist plens amb milers de persones preocupades i conscienciades.
- Els governs han incorporat el discurs ecologista i prenen algunes mesures que contemplen l’impacte ambiental.

Algunes altres coses no han canviat gens.
Avui com ahir, hi ha interessos econòmics. Ja no es tracta, solament, com ens deien fa un parell d’anys que no ens arribaria la llum, que cada vegada hi hauria més talls, que això afectaria al turisme de la Costa Brava i les empreses. Ara estem veient que el que està en perill, segons comencen a insinuar, és la industria de la construcció, sense la qual, diuen que la economía catalana s’ensorra. Els Bancs, sense les hipoteques de les cases que s’han de construir i que necessiten de més i més electricitat, no podrien mantenir la bona marxa en els negocis.

Avui com ahir, es tracta les persones i els colectius de defensa de la natura com a ignorants i aixelebrats, sense formació científica, i s’els contraposa amb títols universitaris i càrregs institucionals que avalen interessos econòmics molt poderossos emetent informes tècnics que, en ser encarregats, ja està clar què han de concloure. Durant anys i anys, un determinat informe científic (informe Rasmussen) era la prova incontestable per demostrar que les nuclears no podien tenir cap accident greu. Després van venir Harrisburg i Txernòbil.

Avui com ahir, no s’escolta prou la gent que estima i respecta la terra, es solidaritza i treballa per aconseguir del planeta un lloc on viure on les futures generacions en puguin gaudir i no patir les conseqüències del nostre egoísme.

Els drets i les hipoteques

Jo no he batejat els meus fills. Ni tampoc m'he casat segons els ritus de cap confessió.

Sempre he pensat que estar lligada a quelcom amb papers és molt discutible i poc «fiable» (crec que la paraula donada és millor que qualsevol certificat). Papers... papers... sempre papers que comprometen. Potser constitueixen també un dogma de fe?

Per mi, el compromís va més enllà d'un paper més o menys lligat a una norma establerta. Jo estic totalment compromesa com a persona, dona, mare, treballadora i companya.

La paradoxa és que també tinc un altre compromís i aquest m'obliga i em condiciona abans de qualsevol altra consideració: tinc una hipoteca. Per tant, els que tenim hipoteca tenim menys drets. Com la pagarem, si cal fer vaga? Què farem si perdem la feina? O si ens caduca el contracte temporal? I si quedem sols, sense família? I així anem! Els nostres compromisos personals, socials, polítics... acaben on comencen les obligacions hipotecàries.

Una hipoteca és com un lloguer. Bé, més o menys. Potser pitjor: si no pagues el lloguer només et fan fora de l'habitatge. Si no pagues la hipoteca: et fan fora de l'habitatge, perds tot el que has pagat fins aquell moment, incrementes la llista de morosos i perds la possibilitat de comprar un altre habitatge.

Això sí, per ser una persona respectable i com cal s'ha de tenir una hipoteca. Així demostres que ets responsable, previsible, fiable i «integrat». Normalment, es compta que només s'hipotequen les persones, però no: s'hipotequen les famílies, les empreses, els ajuntaments... els països... (fins i tot l'FMI) i sempre som els més febles els que paguem els plats trencats.

A prop de nosaltres hi ha persones i famílies que dormen al carrer, empreses familiars amb projectes útils a la societat que han de tancar, ajuntaments que s'han empenyorant fins a la camisa. Qui guanya? «Els de sempre» (no ho diré. Penseu una mica!).

Quan l'administració pública s'hipoteca, ens hipotequem tots. Per què?: hem de pagar entre tots els interessos «igualitàriament». Com es paguen aquests interessos?

a) Amb més impostos.

b) Amb l'augment de preus dels habitatges (els ajuntaments demanen més diners als promotors immobiliaris per a la urbanització a causa del deute).

c) Amb una oferta inferior de serveis públics de tots tipus.

Però, els que ja tenen diners compren els serveis que necessiten. I... els que tenen una economia precària?

Un parell de dades, a tall d'exemple:

1) Cada família banyolina deu 3.000€ pel deute municipal que se situa en un 110% dels ingressos corrents del pressupost.

2) Aquest deute correspon al tipus d'interès variable vigent actualment (el 3,8%), però no té res a veure amb el tipus d'interès històric que pot tornar a ser l'exigible en els pròxims 15 anys (del 7 al 15%).

Cap problema! Els ajuntaments paguen sempre (és clar que amb diners de tots).

No sé fins quan estaré hipotecada. Ja veieu que, d'una manera o altra, estem tots pagant hipoteques. Mentrestant, valorem els nostres autèntics compromisos sense papers ni hipoteques.