L'aprovació de l'estatut de les Illes, tanca el cicle de renovació dels estatuts d'autonomia (a l'espera de si l'aragonès reconeix l'existència del català i els catalanoparlants o no). A la dècada dels vuitanta la primera ronda estatutària encara dubtava entre els poder polític o la pura administració perifèrica. Ara, aquesta segona ronda aprofundeix la distància entre el fet de tenir un estatut i el de tenir un cos polític propi. Amb l'única salvetat de l'estatut aprovat al Parlament de Catalunya, que exactament per això ha restat escrit per als llibres i no per als decrets.

Aquesta segona, i d'alguna manera precipitada, ronda d'estatuts va directament a consolidar la idea que l'administració autonòmica és, sobretot, això: administració. I que, en canvi, on hi ha el poder polític és a l'estat. Al centre. Allà, a les corts espanyoles i a la Moncloa, és on es prenen les decisions en majúscula i on es negocia de debò. I, si cal, encara hi ha els decrets i les lleis per a continuar buidant i esmicolant les parcel·les de poder polític que havíem imaginat que tindríém a la plaça de Sant Jaume, al carrer de Cavallers o a la Llotja. Si mai ningú s'havia pensat que els estatuts serien un pas endavant de consolidació política de la diferència nacional, ara té ben pocs motius per a creure-ho. La resolució del procés és, en aquest sentit, clara. L'estatut del Principat irreconeixible a base de passar-li el ribot. El valencià afirmant que jo parle una llengua diferent quan sóc a València i a Barcelona i mantenint barreres antidemocràtiques per accedir a les Corts i el de les Illes insistint que l'espanyol és la llengua de debó. Per dir només algunes cosetes.

Ignore si d'ací a vint anys hi haurà una tercera ronda de renovació dels estatuts d'autonomia. Però ara, després d'aquesta segona ronda i d'haver vist fins on podem arribar i sobretot fins on ens deixen arribar, ja sé que, si es donava el cas, si hi havia aquesta tercera refoma, seria clarament un mal símptoma. El símptoma d'una paràlisi assumida, d'una subordinació acceptada, d'una desil·lusió que aleshores ja faria quaranta llarguíssims anys que duraria.