• 
• 
• 
• 
• votar
• enviar
• imprimir

14/5/2007  ELS DIES VENÇUTS // JOAN BARRIL

L'heroi voluble

La vida del nàufrag solitari no té més problemes que la supervivència física i espiritual en un ambient que sigui hostil. Però per a ambients hostils no fa falta estar sols. Sovint l'hostilitat més gran no ve del cel ni del clima, de la selva o de les onades, sinó justament dels nostres veïns o d'aquells als quals algun dia els vam atorgar el patrimoni de la violència en teoria per defensar-nos. A vegades un bon entrenament per a la vida social consisteix a posar-nos simplement en el lloc d'altres. Si sempre tenim la nostra petita i limitada visió del món no anirem gaire més lluny de la ira dels justos o de la intolerància davant d'aquells que no pensen com nosaltres. Faig, doncs, un exercici d'empatia --que és al cap i a la fi la possibilitat d'instal.lar-nos en els valors d'una altra gent-- i em disposo a dubtar de mi i acceptar les raons i les emocions dels altres.
Recordo un dia en aquest Ulster, avui aparentment pacificat. Era diumenge. Una església catòlica plena a vessar. I a l'exterior dels murs del temple uns 20 homes fornits i desarmats envoltaven el perímetre amb l'única finalitat de defensar la seva comunitat mentre estaven celebrant la missa. Vaig pensar que, malgrat el meu escepticisme litúrgic, si hagués nascut en aquell poble nord- irlandès jo hauria estat catòlic i papista. Els companys d'aquest diari es juguen la vida aquests dies per explicar-nos la quotidianitat d'afganesos o d'iraquians, sotmesos des de fa anys als bombardejos o les detencions arbitràries de l'exèrcit més poderós de tots els exèrcits del món. D'aquests reportatges infereixo que, col.locades les meves arrels en aquell lloc, jo també seria un dels anomenats insurgents. I també crec que, malgrat la meva juvenil simpatia per la revolució cubana, potser ara formaria files amb els dissidents partidaris dels drets humans en aquella illa. I que seria advocat defensor dels homosexuals a Egipte i de la minoria blanca a Zimbabwe. En el fons d'aquests somiejos no hi ha més secret que la pulsió humana d'evitar ser feble davant dels forts i fort contra els febles.
Aquesta mena de raonaments ens porten sempre a un eclecticisme desmobilitzador. Però a vegades no s'ha d'anar ni de bon tros tan lluny. El dret d'alguns ciutadans bascos a poder votar les seves candidatures, a pesar fins i tot del seu pecat original, em porta a valorar, amb prudència i amb distància, la necessitat d'integrar-los dins el sistema sense haver d'expulsar-los del sistema. Però gairebé al mateix temps llegeixo l'agressió a dues noies del PP a Bilbao pel mer fet d'intentar enganxar un cartell electoral del seu candidat a l'alcaldia. En aquest cas no hi ha dubte que, si hagués contemplat l'agressió, allà estaria --si la meva natural covardia no ho hagués impedit-- per defensar les dues simpatitzants populars. Cada causa té les seves vies per ser defensada. I la violència desproporcionada ens porta, per imperatiu moral, a alinear-nos amb la no-violència.
La llibertat de pensar en un futur col.lectiu permet molts matisos. Però la bondat de qualsevol política democràtica es converteix en maldat quan se sustenta sobre la coacció i la força. La minoria no és millor que la majoria quan per fer-se sentir o per fer callar utilitza la mentida, la bronca o totes les armes que no són les paraules.

Absents

La melancolia del futur és imaginar un petit àmbit meravellós i constatar que nosaltres no hi serem.