LA FURA

Francesc Murgadas

Cèl·lules mare

L’anunci del naixement de la segona filla dels prínceps d’Espanya va anar acompanyat de la confirmació que, aquest cop sense secrets, s’havia guardat el cordó umbilical del nadó i unes mostres de sang. Una pràctica que podria anar clarament a més en els propers anys. Entre qui se la pugui pagar, és clar.

CONCEPTES CLAU

Un cop superades les malalties bacterianes mitjançant antibiòtics i les víriques gràcies a les vacunes, sembla que la medicina està ficada de ple en les malalties genètiques. Ja siguin de naixement o degeneratives. El segle XXI serà el segle del codi genètic.

Ja no és el clàssic primer rínxol de cabells el que guarden els pares. Ara la cosa està a guardar cèl·lules mare. Del cordó umbilical i de la sang que aquest té. Una manera de guardar el codi genètic original per poder, en un moment determinat, anar als orígens. Com si, en comprar un CD, féssim una copia per escoltar i deixéssim l’original a la caixa forta. Per si l’altre s’espatlla.

Ja ho he explicat algun altre cop. Tots venim d’una única cèl·lula que es va formar per la unió d’un òvul de la nostra mare i un espermatozou del nostre pare. I aquesta cèl·lula, gràcies al codi genètic que els progenitors hi transmeten per meitats, té totes les instruccions per dirigir la construcció del nou individu. Un conjunt d’instruccions, el codi genètic, que es va transmetent a les noves cèl·lules a mesura que aquestes es formen per divisió de les ja existents.

Amb el pas del temps, algunes d’aquestes cèl·lules s’especialitzen en determinades funcions (muscular, nerviosa, circulatòria...) mentre altres, les anomenades cèl·lules mare, segueixen sense especialitzar-se i mantenint totes les seves possibilitats de transformació. Buscant un paral·lelisme que ajudi a entendre-ho, seria com la nostra societat en la que unes persones esdevenen fusters, unes altres matemàtics i uns tercers metges. Cadascun amb la seva especialització i sense saber un borrall de la feina de l’altre. Però en la que hi ha una figura, el mestre, una espècie de cèl·lula mare que ha de saber de tot una mica per poder orientar els futurs professionals cap a la seva feina després de fer-los veure tot el ventall de possibilitats.

I de la mateixa manera que, a més de mestres, hi ha professors que ja no ho dominen tot sinó una determinada àrea del coneixement, podem trobar cèl·lules mare absolutament primitives i altres que representin estats intermedis cap a la formació de les cèl·lules adultes.
Avaries

Quina seria, en condicions naturals, la funció d’aquestes cèl·lules mare? Pel que sembla, ultra les que tenen per funció generar gàmetes, és a dir, cèl·lules especials que permetin formar nous individus, sembla que cap. O pràcticament cap, perquè la funció de suplir les cèl·lules avariades no sembla produir-se espontàniament. Si fos així, els diabètics haurien de veure arreglada la seva malaltia de forma espontània. A partir de les cèl·lules mare. I no sembla que sigui el cas.

Què fa que s’avariïn les cèl·lules? L’alteració del codi genètic. Torno a un símil de la vida quotidiana. El nostre ordinador, de tant en tant, es penja. Sense motiu aparent. Els tècnics en informàtica recomanen apagar i tornar a posar en marxa l’ordinador com a primera mesura. Per què? Doncs perquè l’ordinador també té un codi genètic (els programes que el fan funcionar) que, amb l’ús, pot patir petites alteracions que, en tractar-se d’un procés afecten al resultat. Una ordre que es modifica o un pas que no es permet. El mateix que passa amb les mutacions del nostre codi genètic. Un bon dia, una cèl·lula veu alterada la seva capacitat de fer quelcom. Però no la seva capacitat de multiplicació. Resultat. Ni ella ni les cèl·lules que generi podran fer aquella funció. L’organisme comença a anar malament en veure minvada la seva capacitat de fer allò. Però hi ha una altra possibilitat. Que el codi genètic original tingui una errada que faci que, en certes circumstàncies, falli una instrucció. Quan aquesta circums-tància es dóna, totes les cèl·lules deixen de fer la feina i, per tant, la capacitat ja no minva sinó que s’atura.

Els informàtics han resolt el problema fent que, cada cop que arrenquem l’ordinador, siguin les instruccions originals, guardades a la memòria, les que el facin funcionar i no les que hem fet servir abans i que s’han espatllat. El mateix que l’home està intentant fer amb les cèl·lules mare. Tenir-les a mà per si cal fer un “reset” a algun dels nostres òrgans o capacitats. Disposar d’una còpia original per poder garantir un funcionament correcte de la màquina.

La darrera

El que espanta a més d’un de tot aquest plantejament, seguint amb l’exemple de l’ordinador, és la possibilitat de modificar els programes de funcionament. Els informàtics han gastat veritables fortunes a protegir els seus programes. Per evitar que els hackers puguin fer-los fer coses per a les quals no estaven dissenyats. La natura no ha estat tan curosa. I avui, els investigadors poden ja alterar aquestes instruccions en benefici de la humanitat, però també d’alguna societat privada o grup econòmic. La baralla dels transgènics té aquest rerafons.

La cosa ha arribat als humans. La darrera, encara en fase experimental, explica com una cèl·lula mare podrà convertir-se en espermatozou. La universitat britànica de Newcastle ha encetat el camí. De moment ja ha aconseguit que les cèl·lules mare d’un ratolí es converteixin en precursores d’espermatozous. Segons ells per permetre als homes estèrils formar-los i a les parelles lesbianes tenir fills. Però les “possibilitats tècniques” d’aquest procés no escapen a ningú. Haurem obert la capsa dels trons?