Pere Macias, que va comparèixer a Espai Públic en representació de Josep Antoni Duran i Lleida, hospitalitzat però en franca milloria, va aclarir amb força precisió les estratègies que prepara Convergència i Unió de cara al dia després de les legislatives del 9 de març. Macias va assenyalar que si la formació nacionalista resulta ser matemàticament imprescindible per a la investidura de Rodríguez Zapatero, només li donarà els vots a canvi de la caiguda del tripartit. Condició sine qua non. Ho va plantejar de manera frontal i va suggerir que des d’un punt de vista formal, la millor manera de fer-ho seria pactar la convocatòria d’unes eleccions catalanes anticipades. El programa li va preguntar si no considerava que una maniobra d’aquest tipus amagava una filosofia sucursalista (el govern de Catalunya passaria a dependre d’unes eleccions generals espanyoles) impròpia d’un grup nacionalista com CiU. En la seva resposta, Macias va manifestar que ningú no li pot retreure a Convergència que faci totes les actuacions polítiques al seu abast per tal d’aconseguir el seu principal objectiu com a partit: governar la Generalitat.

El número 2 de la llista de CiU per Barcelona va reconèixer sense embuts que la federació pujolista s’hi juga molt en aquesta cita electoral. Tant pel que fa al seu paper en la política catalana i espanyola, com per l’estabilitat i cohesió interna, després de les desavinences viscudes l’estiu passat entre Artur Mas i Duran i Lleida. El primer problema es plantejarà donat cas que CiU, en contra de la hipòtesi anterior, no sigui decisiva per a la formació del pròxim govern d’Espanya. També hi hauria altres situacions difícils en cas d’una victòria del Partit Popular als comicis. Al referir-se a aquest possible horitzó, Macias va desmarcar-se indirectament de les tesis que divulga l’expresident  Jordi Pujol (la consideració que el PP i el PSOE són pràcticament el mateix, des d’un punt de vista negatiu, per a Catalunya; la crida a no crear aquesta vegada cap tipus d’aliança estable amb cap de les dues grans formacions estatals). El nostre convidat va dir que Zapatero ha incomplert alguns dels seus compromisos amb els catalans, però que, en canvi, no ha desplegat les línies d’atac contra Catalunya que ha llançat el partit de Mariano Rajoy en matèries com la llengua, la immersió  escolar, l’Estatut o el finançament. D’aquesta manera va ratificar les seves idees anteriors, entre elles que per a CiU és possible, i així intentarà materialitzar-ho, un acord en profunditat amb els socialistes espanyols de cara als pròxims quatre anys.

Antonio Franco   

Josep Antoni Duran i Lleida afronta les eleccions més complicades de la seva llarga vida política. Si hagués de fer un retrat ràpid de la seva situació actual destacaria que és el cap de llista de Convergència i Unió per Barcelona, que es tracta d’un defensor tradicional de les postures moderades, que és un catalanista no independentista i que aposta per què la seva coalició s’impliqui en responsabilitats directes de governació de l’Estat. Si hagués de descriure les principals circumstàncies que l’envolten, recalcaria que les relacions entre el seu partit (Unió) i Convergència passen per la pitjor etapa de la seva història, encara que a causa de la cita del 9 de març tot això hagi quedat en segon pla. També parlaria de la seva inquietud pel biaix més radical sobiranista que ha adquirit CiU des de la consolidació de l’equip que actualment envolta Artur Mas. I no podria deixar al tinter la polèmica pública que acaba d’encreuar amb l’ex-president Jordi Pujol a propòsit del grau de participació que poden arribar a tenir els nacionalistes catalans al Govern d’Espanya. D’altra banda, Duran, a l’efecte d’estratègia i dialèctica, no vol abaixar i tancar hermèticament la persiana a la possibilitat d’un acord amb el Partit Popular si Mariano Rajoy guanya les generals, cosa que provoca fortes urticàries a tota la família nacionalista catalana.
Espai Públic conversarà aquesta setmana amb Duran sobre totes aquestes qüestions. També volem conèixer la seva opinió sobre els embats polítics dels sectors més conservadors de l’Església espanyola, ja que el líder d’Unió és el dirigent públic del nostre país que parla amb menys ambigüitat de la seva adscripció a la Democràcia Cristiana. Com de costum, poden fer-nos arribar les preguntes que vulguin plantejar-li al dirigent català a través del nostre blog.

Antonio Franco

Davant la malaltia de Josep Antoni Duran i LLeida,
Espai Públic entrevistarà a Pere Macias,
número 2 a la llista de CIU.

Les coses segueixen molt obertes de cara a les
eleccions presidencials nord-americanes, tot i que al
bàndol republicà l’abandonament del candidat Mitt
Romney i la contundència de les victòries en les
primàries d’aquesta setmana li plantegen a John McCain
una situació particularment confortable de cara al
nomenament. Aquest va ser, en essència, el missatge de
l’Espai Públic dedicat a analitzar les conseqüències
del superdimarts.

El periodista i analista Xavier Batalla, director del
centre Internacional de Premsa de Barcelona, va
mantenir la tèsi que el frec a frec entre Barack Obama
i Hillary Clinton pot durar fins la decisiva convenció
final del Partit Demòcrata. Al seu costat, tant
Rebecca Lewis, presidenta de Democrats Abroad Spain,
l’entitat que agrupa els seguidors d’aquest partit que
viuen al nostre país, com la periodista Núria Ribó,
biògrafa de Hillary Clinton, van recalcar la força i
l’autenticitat del moviment popular que reclama un
canvi real en la manera de fer política i de dirigir
els Estats Units. Tot i això, els tres convidats del
programa van coincidir a l’assenyalar que les
semblances aparents dels missatges dels dos candidats
demòcrates són les que impedeixen que puguin
desmarcar-se l’un de l’altre. En qualsevol cas, tots
ells van descartar la possibilitat d’un tiquet conjunt
Hillary-Obama de cara a l’elecció presidencial.

Els aspectes sociològics van ocupar una part del
debat, coneguda com és per tots la preferència per
Hillary dels hispans, les dones i les classes socials
més desfavorides de l’electorat demòcrata. Obama, per
la seva part, és clarament el candidat dels més joves,
dels afro nord-americans, dels votants amb més estudis
i de les persones de classe social mitjana. Com en una
telenovel.la, el sexe, la raça i els diners seran
elements importants en el desenllaç de les primàries
més mediàtiques de la història.

Espai Públic també va posar les qüestions de fons
damunt la taula. En una advertència de cara al futur,
Xavier Batalla va subratllar que la política exterior
nord-americana no depén, ni de bon tros, tant de la
voluntat personal i del perfil del president com la
gent creu. Per il.lustrar-ho, va posar un exemple:
l’actitud dels EUA respecte a Israel i l’Orient Mitjà,
que són la clau principal de les tensions entre
Occident i el món àrab, ha variat molt poc fins ara en
funció de si governava un republicà o un demòcrata. En
canvi, Núria Ribó es va mostrar convençuda que en el
terreny ètic i de respecte a la legalitat
internacional (Guantánamo, Abu Ghraib, les mentides
sobre l’Iraq, etc.) la personalitat del president
resulta decisiva i que no tornarem a veure fets tan
lamentables com els succeïts durant l’Era Bush.

Rebecca Lewis va posar punt i final al programa tot
revestint-lo d’esperança. Va adherir-se al “Yes, we
can…”, el possibilista eslògan que anima a recuperar
la voluntat perduda i a superar la decepció causada
per l’evolució del món, i que convida a creure que amb
propostes com les d’Obama, els canvis possibles,
tangibles i positius són al nostre abast.

Antonio Franco.

Estats Units encara les properes eleccions presidencials a traves d’un procés de primàries més apassionant que mai. La sorprenent “caiguda” prèvia d’un dels grans favorits, Rudolph Giuliani – símbol viu que personificava la reacció nacional després de l’11-S – va deixar el “Superdimarts” d’aquesta setmana en un trio d’aspirants. En el llenguatge esquemàtic de les velles novel•les de l’Oest, o amb la cruesa descriptiva d’un còmic d’aventures, els tres finalistes podrien ser el vell heroi de guerra (John Mc Cain, republicà), el Kennedy negre (Barack Obama, demòcrata) i la primera dona amb possibilitats (Hillary Clinton, també demòcrata).

És imprevisible saber fins a on arribaran els vents de canvi que ara són fàcilment detectables a la societat nord-americana. Resulta evident l’existència d’un desig psicològic col•lectiu: deixar enrere i oblidar el més aviat possible els anys negres de Bush, un president fluix i erràtic, que deixa el país molt pitjor de com el va rebre. Que va mentir en la decisió principal del seu mandat, la guerra d’Iraq, i que ha deixat l’economia nord-americana en una situació de coma greu. Amb tot, no se sap fins a on arribaran els desitjos d’una política diferent, ja que l’electorat nord-americà ha demostrat ser profundament conservador a l’hora de la veritat, i la maquinària política de Whashington ha donat tot tipus de proves del seu immobilisme essencial. Però el món sencer, no només els Estats Units, empenyen aquesta vegada cap a canvis reals a l’imperi americà. Això, la seva viabilitat, és el que examinarem aquesta setmana a Espai Públic, després del “superdimarts”.

Antonio Franco

 “A la independència per raons econòmiques, i no tant per raons històriques, emocionals, culturals o lingüístiques”. La racionalitat de Joan Ridao, cap de llista d’ERC a Barcelona, encarrila el seu independentisme, inequívoc, per la via de gradualitat. Confia que cada vegada hi hagi més catalans que relacionin independència amb una millora general de les seves condicions de vida.

A partir d’aquesta filosofia, Ridao no va considerar contradictori que els independentistes contribueixin, des de Madrid, a millorar el funcionament de l’Estat: “El contrari equivaldria a perjudicar ara els ciutadans catalans”, assenyalà. I posats a actuar en la política espanyola, aquest dirigent polític va carregar contra l’equidistància que manté CiU entre PP i PSOE. “Els socialistes són el mal menor. S’ha de lluitar frontalment contra el PP i, després, aconseguir influir per la via parlamentària perquè el PSOE actuï amb respecte cap a la realitat plurinacional de l’Estat actual”. En aquest sentit, mirant cap a la legislatura que ara finalitza, va considerar que Zapatero mereix, en un repartiment de notes, un aprovat en política social i econòmica, i un suspens en l’autonòmica.

La sessió d’Espai Públic va ser oberta i carregada de raonaments didàctics, tot i que molt amanit d’opinions ideològiques. Fou precisament en aquesta línia on Joan Ridao, responent a la pregunta d’un dels nostre bloggers, va assegurar que el Tripartit català no morirà a Madrid la nit del 9 de març, sigui quin sigui el resultat electoral del PSOE i el paper que assumeixi a Espanya a partir de llavors Convergència i Unió.

Antonio Franco 

Esquerra Republicana encara aquestes eleccions espanyoles amb l’esperança que el conjunt de problemes i consideracions que han refredat  la compenetració entre Catalunya i la resta d’Espanya, la ja famosa “desafecció”, incrementi el vot independentista. De moment, si això pot existir, els primers sondejos d’opinió no ho detecten. Ja es veurà què passa a la campanya pròpiament dita i, en definitiva, en la cita a les urnes.

Hem convidat a Joan Ridao, cap de llista d’ERC per la circumscripció de Barcelona, per què analitzi a Espai Públic no només la situació de les relacions Catalunya- Espanya, sinó també l’horitzó que es dibuixa per a Catalunya davant la desacceleració econòmica, la previsible frenada- suau o dura- de la contractació d’immigrants i les vicissituds que acompanyaran la decisió del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Així mateix, aspirem a conèixer els seus punts de vista sobre la situació en què pot quedar el Tripartit tant en el cas que es repeteixi el mandat de Zapatero, que ha demostrat més ganes de recolzar-se en CiU que en ERC, com si torna al poder el Partit Popular.

Els oferim, com sempre, l’oportunitat de traslladar a través d’aquest blog preguntes concretes, sense intermediaris, pel nostre convidat de dijous que ve, Joan Ridao.

Antonio Franco

Per a Joan Herrera, líder d’Iniciativa per Catalunya–Els Verds, la clau ideològica de la propera legislatura és que Zapatero guanyi les pròximes eleccions i pugui tornar a recolzar-se parlamentàriament en partits d’esquerra  i no en Convergència i Unió. Ho considera possible, doncs espera certa pujada electoral d’IU-ICV. I ho estima necessari ja que aquests darrers anys, mentre va funcionar l’entesa progressista, es van aprovar les millors i més eficaces lleis socials, i quan després ZP va buscar el suport de CiU i PNV va haver-hi una frenada –decisions econòmiques incloses— a causa de l’essència conservadora d’aquestes dues formacions. Amb tot, Joan Herrera va considerar acceptable el balanç polític d’aquesta etapa, malgrat subratllar que l’actual president del Govern hauria de ser més ferm davant embats com els que el Partit Popular ha plantejat contra l’ampliació de la llei de l’abortament, les decisions energètiques, la llei de memòria històrica, l’Estatut o el model laic d’ensenyament.

En quasi una hora de conversa, idees com la necessitat de situar al centre de la vida del país un nou model de vida quotidiana que faci front al canvi  climàtic, o canalitzi més mitjans públics – fins i tot els pressupostats per a les nuclears- cap a les energies renovables i les dessalinitzadores, o potenciar amb més serietat el transport per ferrocarril, van dibuixar l’horitzó per al qual treballen els ecosocialistes. Segons Herrera, tant España com Catalunya avançaran en aquesta direcció si la temptació del vot útil no impedeix que Iniciativa continui pesant eficaçment en les actuacions del Govern central. Per això, va insistir, és necessari que siguin els seus dirigents i no Duran Lleida els qui tinguin  la capacitat matemàtica de “controlar” Zapatero durant els propers quatre anys.

Antonio Franco

Joan Herrera, diputat d’Iniciativa-Verds al Congrés, acaba de proposar que el proper Govern espanyol tingui una macroàrea que englobi les carteres relacionades amb la sostenibilitat mediambiental, el gran desafiament de fons a què ens enfrontem. En una conferència a ESADE, aquest representant d’ICV-EUiA va apel.lar al progressisme de Rodríguez Zapatero comminant-lo a què si guanya les properes eleccions crei una vicepresidència ecològica que exerceixi contrapès respecte l’econòmica.

Iniciativa ha decidit donar un pas endavant en la seva petició de canvis tranquils però profunds en la política social i en atendre la preocupació verda. En el fons, reitera la seva tesi: que necessitem canviar el model de creixement i l’actual filosofia de malbaratament energètic. En aquest sentit, en un moment en què totes les formacions presenten les seves exigències pel cas que el  9M cap partit aconsegueixi majoria absoluta i siguin necessaris pactes per a formar una majoria parlamentària, Joan Herrera planteja quin serà el preu de la seva formació per entrar en aquestes combinacions. Per aquest motiu Espai Públic l’ha convidat a exposar l’abast d’aquestes reformes medioambientals que proposa l’esquerra ecologista.

Temes com la reobertura del debat sobre l’energia nuclear, la gestió de l’escassedat d’aigua o la necessitat de reduir el volum de residus que produim, així com els suggeriments que ens traslladin vostès a través d’aquest blog, estaran presents al nostre programa.

Antonio Franco

La campanya electoral s’inicia enmig d’un profund debat sobre quina és la situació de l’economia espanyola. Amb excel.lents índexs de creixement, contenció de la inflació i millora de l’exportació i l’ocupació, l’economia ha estat pràcticament absent del primer pla dels debats parlamentaris al llarg de la legislatura governada pels socialistes. Malgrat això, des de fa quatre o cinc mesos, i de la mà de l’encariment del preu internacional del barril de petroli i els problemes crediticis de l’economia nord-americana, hem patit un rebrot de la inflació, al temps que el Partit Popular ha traslladat el llenguatge catastrofista que solia dedicar al terrorisme i el to alarmista amb quà rodeja sempre el seu missatge de “Espanya es trenca”, a l’horitzó immediat de la butxaca dels espanyols.

El debat tècnic se centra ara en si estem davant una petita oscil.lació a la baixa del cicle econòmic o a l’inici d’una caiguda llarga i problemàtica. O, per dir-ho en un altre llenguatge, en la correcció suau d’un model excessivament sustentat sobre l’anomenada “bombolla immobiliària”, o a l’entrada d’una fase de recessió en tota regla. Espai Públic intentarà aclarir-ho i explicar-ho el proper dijous, des d’una taula d’experts que analitzarà la natura de la situació general de l’economia internacional, l’estat de salut de l’espanyola i les perspectives particulars de les empreses catalanes. Com sempre, traslladarem a la taula les qüestions concretes que sobre aquest tema ens deixin aquí, en aquest blog.

Antonio Franco 

Ha arribat el moment de revisar el pacte concordatari firmat l’any 79. S’ha d’obrir una nova etapa en les relacions Església-Estat en què sigui molt més nítida i clara la laicitat de tota la vida pública espanyola. En aquest context, els catòlics han d’assumir la responsabilitat de finançar els seus propis cultes i l’Estat ha de tractar per igual totes les religions. Aquesta va ser, en línies generals, la reflexió final conjunta a l’Espai Públic que va analitzar la situació de l’Església espanyola, en un programa que no va voler limitar-se a tractar les tensions entre la Conferència Episcopal i el Govern de Rodríguez Zapatero.

Des d’una taula amb voluntat reflexiva (formada pels catedràtics Joan Josep Queralt i Luis de Sebastián, el sacerdot Francesc Romeu, l’escriptora Gemma Lienas i el periodista Àlex Masllorens), es va arribar a la conclusió que no hi ha cap incompliment governamental de les obligacions respecte l’Església. En tot cas, segons es va subratllar, Zapatero ha estat dèbil i ha posat massa vegadas l’altra galta quan s’han produït sortides de to en el sector més fonamentalista de l’episcopat. L’afirmació de monsenyor García-Gasco (el laicisme degrada la democràcia espanyola) o les acusacions de què la política de llibertats que impulsa el PSOE atempta contra els drets humans, van planejar sobre el programa.

Els nostres experts van assenyalar que la clau de tot és el desconcert de la Conferència Episcopal davant la deserció massiva dels antics assistents a les iglésies espanyoles i la seva resistència a acceptar la seva pèrdua d’influència sobre una societat civil que ni entén ni accepta la postura oficial catòlica respecte la píndola, els preservatius, el divorci, la despenalització d’alguns supòsits de l’abortament, el papel de la dona, les parelles de fet o l’homosexualitat. La pretensió del cardenal Rouco que els seus criteris religiosos personals condicionin legalment la vida quotidiana dels no creients és allò que està darrere de les mobilitzacions al carrer dels darrers mesos. Però això, així com l’indissimulat desig de la costra conservadora eclesial de què governi el Partit Popular enlloc dels socialistes, no contribueixen precisament a què el conjunt de l’Església espanyola -que és plural- trobi el seu nou lloc a l’Estat. Un Estat amb voluntat majoritària de laicitat, on existeixen altres pràctiques religioses amb tendència en alça –com l’islamisme i el protestantisme-, i en el qual els membres més joves ja no se senten ni tant sols culturalment propers al catolicisme.

Antonio Franco