Per IGNACIO RAMONET

Aquestes eleccions presidencials són un final de cicle i anuncien un vertader canvi d’era. Tota Europa, en base al que està en joc de cara al futur, segueix atentament les lluites electorals en curs. La personalitat obligatòriament nova que se’n derivarà a partir de maig, ¿serà capaç de restablir la confiança, d’apaivagar les tensions entre comunitats i de rellançar el debat amb la Unió Europea?

Parlem, és clar, de Turquia, que enmig de violentes manifestacions i enfrontaments escull, a principis de maig i per a un període de set anys, un nou president que ha de prendre possessió de les seves funcions el 16 d’aquest mes.

Les funcions del president turc –actualment Ahmet Necdec Sezer– són sobretot honorífiques: li confereixen el poder de designar jutges, rectors d’universitat, caps de l’Estat Major dels exèrcits i de dissoldre el Parlament. No és escollit per sufragi universal sinó pels diputats. Ara bé, el Parlament és dominat (354 escons sobre 550) pel Partit de la Justícia i del Desenvolupament (AKP) del primer ministre Recep Tayyip Erdogan, de 53 anys, al capdavant del govern des de fa més de quatre anys i molt popular gràcies a la bona marxa de l’economia[1]. Lògicament és, doncs, el candidat de l’AKP, el ministre d’afers exteriors Abdullah Gül, qui hauria de ser escollit.

On és doncs el problema? Mentre que l’AKP es defineix com un partit conservador i demòcrata, compromès amb la Constitució laica promulgada el 1922 per Mustafà Kemal Atatürk, fundador de la Turquia moderna, els seus opositors el consideren sobretot "islamista" i temen que un president procedent de l’Islam polític faci tirar enrere la laïcitat. El 14 d’abril passat, a Ankara, una de les majors manifestacions que ha viscut mai Turquia va reunir centenars de milers de persones per oposar-se a una eventual candidatura del primer ministre. L’exèrcit, l’ombra del qual no ha deixat de planejar sobre la campanya electoral, ha multiplicat els advertiments i acusava l’AKP de tenir una agenda islamista amagada. Erdogan ho ha desmentit.

En realitat es tanca una pàgina. Els militars han entés que ha arribat l’hora del final de la tutela que exerceixen sobre el país. No obstant això continuen –sobretot des de l’arribada al capdavant de l’exèrcit, l’agost de 2006, del general Yasar Büyükanit– exercint un xantatge nacionalista basat molts cops en l’article 301 del Codi Penal turc[2].

Els militars han endurit el to davant les "amenaces regionals". Pensen en Al Qaeda, i en les seves xarxes terroristes, i en l’Iran i el seu projecte nuclear. Però sobretot pensen en el "perill separatista". Acusen les autoritats del Kurdistan iraquià de donar suport logístic als vora cinc mil combatents del Partit dels Treballadors de Kurdistan (PKK) que han reprès la guerrilla en zones frontereres amb l’Iraq. I s’oposen a una anexió de la ciutat de Kirkuk (Iraq), amb els seus rics jaciments petroliers, al Kurdistan iraquià sota el pretext de l’existència en aquesta ciutat d’una minoria turcomana.

Aquesta escalada patriòtica ha afavorit el retorn dels vells dimonis i no és aliena a l’homicidi, com la del periodista turcoarmeni Hrank Dink el gener passat, o a l’exili, com la de l’escriptor Orhan Pamuk, recent Premi Nobel de literatura.

Després d’haver portat a calendes gregues la possible adhesió de Turquia, la Unió Europea és en part responsable d’aquesta degradació política. La dreta laica i els militars nacionalistes que controlen el país des de fa vuit dècades són ara feroçment antieuropeus. Com si sentissin que una adhesió a Europa els conduiria a perdre les seves prerrogatives i els seus privilegis.

La presidència de la República és un dels seus últims bastions. És hora d’acceptar l’alternança. La vertadera democratització de Turquia passa per pagar aquest preu.


Traduït per Salvador Pallarès-Garí

[1] The Wall Street Journal, Nova York, 18 d’abril de 2007.
[2] L’article 301 relatiu a la denigració de la identitat turca de la República i dels fonaments i institucions de l’Estat, va ser introduït en el marc de les reformes legislatives de l’1 de juny de 2005, en substitució de l’article 159 de l’antic Codi Penal. Permet perseguir els defensors dels drets humans, els periodistes i d’altres membres de la societat civil que expressen pacíficament una opinió dissident.

Des de finals de 2006 l'escàndol de la «parapolítica» sacseja Colòmbia: es multipliquen les revelacions sobre les relacions entre membres de la classe política, així com certs sectors econòmics, i els assassins d'extrema dreta de les Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC). L’abril d’enguany podria marcar el començament del «paragate» per a Álvaro Uribe. L'oposició l’acusa de relacions amb els paramilitars.

Per LAURENCE MAZURE
Periodista.

L’espectacular taxa de participació en les eleccions franceses (prop d'un 85% en la primera volta) i el declivi del Front Nacional han suscitat una allau de comentaris eufòrics al voltant d’una «primavera de la democràcia». Tanmateix, milions d'electors, lluny de votar a partir dels programes electorals, han triat en funció de les oportunitats de victòria que atribuïen als candidats –i del seu desig d'obstaculitzar la carretera a algun d'ells...

Per ANNIE COLLOVALD
Professora de sociologia política a la Universitat de Nantes. Directora, juntament amb Brigitte Gaïti, de «La démocratie aux extrêmes. Sur la radicalisation politique». La Dispute: París, 2006.

Cesare Battisti va ser detingut el 18 de març al Brasil. Serà lliurat a Itàlia després d'haver estat condemnat per contumàcia per uns crims en què, diu, no hi va tenir cap responsabilitat. Una setmana més tard, Brigitte Mohnhaupt, de la Fracció de l’Exèrcit Roig (RAF), va ser alliberada després de vint-i-cinc anys de presó per uns assassinats que va reivindicar. Quant als quatre supervivents de l’organització Acció Directa, purguen una condemna a perpetuïtat per dos assassinats. En l’equivalència «dos pesos, dues mesures», l'amnistia hi surt perdent...

Per SOPHIE WAHNICH
Investigadora del CNRS, Laboratori d'antropologia de les institucions i organitzacions socials (Laios), Escola d’estudis superiors de ciències socials (EHESS) i autora de «Une histoire politique de l’amnistie» (Una història política de l'amnistia), PUF, París, 2007.