Redacció i traduccions
Caterina Aigé
Eva Alcántara
Judit Farrerons
Montse Forcadas
Kenneth Jordan
Eva Lega
Salvador Pallarès-Garí
Elisenda Riera
Ramon Usall
Nanfang Zhoumo (El cap de setmana del sud) mostrava el 26 d'abril de 2006 un quadre dramàtic de la situació dels joves diplomats en les universitats "menors". Com la d’aquest jove diplomat en publicitat per la Universitat d'economia i finances de la província de l'Anhui: hi tenia feina a 1400 iuans al mes, però, pensant en trobar-ne un de millor en un altre lloc, va marxar cap al sud. A Guangzhou li’n donaven una per 600 yuans al mes i a Shenzhen només una remuneració en funció dels resultats, sense salari fix. Finalment, seguirà els passos dels seus pares en una fàbrica de sabates per 800 iuans al mes...
Els joves aturats viuen en el que s'anomenen els "hotels a 10 iuans" (shiyuandian); passen el temps enviant currículums i passant entrevistes. Molts no gosen de tornar a casa perquè deuen diners a la família o als amics i no poden “perdre el prestigi" tornant al país. D’altres són l'esperança de tota una família: és impensable que un diplomat d'una universitat de Pequín, encara que sigui menor, no trobi un bon treball en una de les metròpolis de la costa.
Més enllà del creixement del nombre de diplomats i de la inadequació dels estudis a les demandes laborals, les dificultats es deuen a tot un conjunt de fenòmens. Per a molts estudiants un treball en una ciutat de l'est és sinònim de millors oportunitats, salaris més elevats i sobretot perspectives de carrera més atractives. Fins i tot els diplomats en ciències forestals i els agrònoms volen quedar-se a les grans metròpolis.
No obstant això l'atur afecta els estudiants de manera molt desigual. Una altra enquesta citada en el mateix número del Nanfang Zhoumo revela que el 95,3% dels llicenciats (benkesheng) per la Universitat Fudan (Shanghai), una de les més prestigioses universitats xineses, van trobar feina el 2005. Els de la Universitat de Pequín tenen una situació també envejable. Quant als doctors, el nombre del qual no ha augmentat, no tenen massa problemes per trobar treball, sobretot en laboratoris d'investigació que remuneren generosament.
Mentre no s’atura el creixement econòmic xinès, els moviments de protesta, tot i la repressió, no s'afebleixen. Aquestes manifestacions s’emmarquen sovint al camp, sobretot contra l'expulsió dels pagesos. Si l'agricultura s’ha escapat a la modernització capitalista, l'onada d’emigrants cap a les ciutats no és menys important. El poder acaba d'elaborar una nova política social després d'haver ignorat les condicions de vida deplorables d'aquests treballadors. No sense aldarulls.
Per JEAN LOUIS ROCCA
Sociòleg. Director dels Tallers franco-xinesos de Pequín (Universitat Tsinghua) i cap d'investigació al CERI (FNSP); és autor de «La condition chinoise. La mise au travail capitaliste à l’âge des réformes (1978-2004)», Karthala, París, 2006.
Aquest 26 d'abril de 2005, en les avingudes del major centre comercial de Pequín especialitzada en els productes informàtics, i situat al barri de Zhongguancun, regnava una atmosfera una mica estranya. Mentre que a una altra part a la capital xinesa, milers de joves es manifestaven contra Japó i la seva lectura de la història, apel·lant al boicot dels nombrosos productes japonesos, d'altres, per això es pressionaven en les casetes de Zhongguancun, somiant davant dels ordinadors i altres consoles de jocs importats del país del Sol Naixent.
Per Nicholas Zufferey*
Article traduït per Rut Jou
El 1823, el britànic Robert Bruce, oficial de l’East India Company, va reparar els tes salvatges a la província índia de l’Assam. Fins llavors, es considerava que el te —batejat com a Thea sinensis o Camellia sinensis pels botànics del segle xviii— era d’origen xinès. Per a alguns, la descoberta de Bruce indicava que el te era, al contrari, d’origen indi. A continuació, es va avançar la hipòtesi del doble origen (el te de fulles petites era xinès, el de fulles grans era indi); posteriorment, la de l’origen múltiple, en diferents àrees geogràfiques de l’Àsia del Sud-est, i finalment la d’una font única, però de gran zona, des dels confins de la Xina, l’Índia, i la Birmània actuals.
Aquesta teoria no podia satisfer els xinesos. Van batre els tes salvatges del seu sòl i en van trobar en una desena de províncies, i en menys de dos-cents indrets; van descobrir en els textos antics moltes referències als tes salvatges; recordaven que en l’època de l’aparició del te —fa dos-cents milions d’anys—, el nord de l’Índia estava submergida, o sigui separada d’Àsia per un oceà. Finalment, van fer valer que les espècies de grans fulles i les de fulles petites són massa semblants per provenir d’arrels separades.
En aquells temps antics, ni els xinesos ni els indis més que la Xina o l’Índia no existien parlant amb propietat, i aquesta voluntat de recuperar el te a qualsevol preu pot semblar una mica ridícula; i més si s’hi afegeix accents indignats que recorden el to dels discursos patriòtics en qüestions molt més importants com la independència del Tibet o l’estatut de Taiwan. Aquesta susceptibilitat té més coses sorprenents, ningú no discuteix el paper dels xinesos en la descoberta del te com a beguda, o la seva contribució a la cultura del te (cha wenhua).
Si, com afirmen els sociòlegs, l’esport és el mirall d’una societat i de les seves frustracions, no hi ha dubte que els esdeveniments del 7 d’agost del 2004 al recinte i a l’exterior de l’Estadi dels Obrers, a Pequín, van marcar un punt clau en les relacions entre la Xina i el Japó. Aquell dia s’enfrontaven les seleccions de futbol de tots dos països en la final de la Copa de l’Àsia de les Nacions. Una sèrie d’incidents ja havien esquitxat el desenvolupament dels partits preliminars, gràcies als quals el Japó havia aconseguit classificar-se per defensar el títol que havia guanyat el 2000, sobretot en el decurs dels encontres de Chongquig, al centre-oest del país.
L’hostilitat del públic xinès s’havia manifestat en moltes ocasions. I no es tractava d’uns quants xiulets, cosa habitual en aquest tipus de partits, sinó d’actes antijaponesos. Els xiulets no havien deixat sentir l’himne nacional japonès i reapareixien cada cop que un jugador nipó tocava la pilota. Recordant que la seva ciutat havia estat massivament bombardejada per l’exèrcit imperial japonès durant la Segona Guerra Mundial, els habitants de Chongquing pretenien fer comprendre als japonesos, esportistes o simples espectadors, fins a quin punt estaven orgullosos de ser xinesos. Tot i comprometre les autoritats del seu país.
“Ningú no pot mantenir un patriotisme d’aquesta naturalesa”, llegíem a la portada del Diari de la Joventut el dia abans de la gran final del 7 d’agost. L’òrgan oficial recordava als seus lectors que no s’havia de “confondre esport i política”, bo i fent entendre que el Govern xinès cada cop tenia més problemes per canalitzar el nacionalisme d’una població desitjosa de veure un cop més derrotat el Japó. Els incidents que es van produir al voltant de l’Estadi dels Obrers després de la derrota (tres gols a un) de l’equip xinès, malgrat la presència de 16.000 policies, van confirmar les dificultats dels dirigents xinesos per dominar un moviment que ells mateixos havien alimentat en el decurs dels darrers anys.
Les relacions conflictives entre la Xina i el Japó tenen una història molt llarga. Mentre l’imperi Xinès, potència dominant a l’Àsia durant segles, a la fi del segle xix estava sotmès a la llei dels occidentals, el Japó no volia patir la mateixa sort i responia al desafiament de situar-se al nivell d’un Occident conqueridor. Això implicava, entre d’altres coses, que el país del Sol Naixent volia també la seva part de colònies. La Xina va haver de patir, doncs, l’assalt nipó que va acabar l’abril del 1895 amb el tractat de Shimonoseki, que la va obligar a renunciar a Taiwan i a reconèixer el protectorat de fet del Japó sobre Corea. Els xinesos, humiliats, mai més no es van refer d’aquesta derrota, la qual, més d’un segle després, encara té un lloc preeminent entre els seus litigis amb el Japó. La lluita contra l’ocupant japonès ha constituït un dels principals motors del renaixement del nacionalisme xinès, que tenia abans que res la prioritat de reconstruir la unitat nacional. D’aleshores ençà, les autoritats van alimentar a consciència l’orgull d’haver participat en la derrota del Japó i en van saber fer un bon ús quan ho va exigir la situació (negociacions difícils amb Tòquio, amenaces japoneses d’aturar l’ajut al desenvolupament, etcètera).
Després del Japó i els països recentment industrialitzats de l’Àsia del Nord-est, la Xina ha conegut, en l’espai de vint anys, una dinàmica de creixement que ha transformat el país en actor principal de l’economia mundial. És a punt d’esdevenir el pol estructurant d’una xarxa d’intercanvi regional. Aquesta transformació aporta un desdeny a l’etnocentrisme occidental, segons el qual els determinismes culturals impedirien sempre a l’Orient, extrem o no, d’accedir a una modernitat concebuda, des de la Revolució Industrial europea, com una singularitat occidental. L’abast dels canvis suscita des de fa anys interrogants i inquietuds a Occident sobre una eventual concentració de l’economia mundial al voltant d’Àsia i, al final, sobre una reconfiguració dels grans equilibris internacionals.
D’aquesta manera, el New York Times Magazine es preguntava aquest estiu si el segle xxi seria un “segle xinès” (1). En efecte, la transició xinesa està en marxa, i la seva trajectòria de desenvolupament no serà pas llisa. No obstant això, suposant que la dinàmica de creixement es mantingués sense una ruptura social o política important, la Xina esdevindria indiscutiblement durant el segle un dels actors preponderants en el sistema econòmic i financer internacional.
Aquest moviment de fons, tectònic, troba les seves fonts llunyanes en la posició que ocupava Àsia en el sistema mundial abans de la fractura Nord–Sud i la creació dels tercers móns (2), una fractura induïda per la Revolució Industrial europea i la colonització. En una perspectiva llarga, la Xina, com abans Àsia en conjunt, estaria a punt de renovar amb la seva història precolonial i retrobar progressivament el lloc que ocupava abans del 1800, quan era un dels cors de l’economia mundial i la primera potència manufacturera del planeta. Aleshores es trobava en el centre d’una xarxa densa d’intercanvis regionals establerta des de feia segles, Àsia era la zona principal de producció i de benefici del món.
El 1776, Adam Smith escrivia a aquest propòsit que “la Xina és un país molt més ric que totes les contrades d’Europa (3)”, realitat que els jesuïtes coneixien molt bé des de feia temps. Per la seva banda, el pare Jean Baptiste du Halde, que va escriure una enciclopèdia sobre la Xina que va influir els comentaris favorables de Voltaire, subratllava el 1735 que l’imperi Xinès, florent, coneixia un comerç interior incomparablement superior al d’Europa (4).
Entre el 1839 i el 1860, Anglaterra, en principi sola (primera guerra de l’Opi, 1939–1842), després associada amb França (segona guerra de l’Opi, 1858–1960) imposava per la força de les armes a la Xina dels Qing (manxús (1)) l’obertura al comerç internacional. El 1839, l’imperi del Mig estava tancat, amb excepció de les factories exigües a Canton, o els negociants estrangers, principalment britànics, només tenien relacions de negoci amb la corporació de mercaders xinesos.
Anglaterra, trasbalsada per la Revolució Industrial, picava en va a la seva porta. Comprava quantitats importants de te (12.700 tones el 1720, 360.000 tones el 1830) que aleshores només produïa la Xina. Però, a la primeria dels anys 1820, la balança comercial amb Occident s’havia invertit en detriment de la Xina a causa de la importació massiva d’opi, introduït fraudulentament per comerciants anglesos i americans (2). L’Anglaterra liberal de Lord Henry Palmerston estava ben decidida a usar el menor pretext per obrir sense restricció el país no solament a la droga, sinó també a les cotonades de Lancashire i la quincalleria de Birmingham. La destrucció de les caixes d’opi que pertanyien a negociants anglesos que residien a Canton pel vicerei Lin Zexu, el juny del 1839, proporcionà el pretext esperat per desencadenar les hostilitats.
El 1860, quan es va signar el tractat de Pequín, que va seguir a una llarga llista de tractats qualificats pels xinesos de “tractats desiguals”, onze ports, entre ells Canton, Xangai, Hankou i Tianjin, es van obrir al comerç; els drets de duanes es van limitar a un màxim d’un 5%. Els occidentals tenien el dret a circular per l’interior del país i adquirir-hi propietats sense pagar més d’un 2,5% de taxes. En aquests ports oberts, anomenats ports de tractat, els estrangers, beneficiant-se de l’extraterritorialitat, començaven a desenvolupar concessions com a Xangai. Els barris de les ciutats escapaven, així de fet sinó per dret, a l’autoritat xinesa. El comerç d’opi, prohibit moltes vegades des del 1796, es podia desenvolupar llavors sense obstacles: es va passar de 30.000 caixes de droga el 1838 (en contraban) a 68.000 caixes el 1850, i 96.000 el 1873 (3).
Després de normalitzar les seves relacions amb els Estats Units el 1979, la República Popular de la Xina els va acordar un lloc central. Els lligams establerts entre els dos països també han estat qualificats, amb l’aprovació de Washington, de “col·laboració estratègica i constructiva amb vista al segle xxi”.
No obstant això, les esperances nascudes d’un entusiasme moltes vegades van decebre. Aquest va ser el cas durant els assaigs de míssils xinesos —desproveïts de càrrega— més enllà de les aigües territorials taiwaneses (el 1995 i el 1996), els quals van ser seguits pel desplegament de portaavions americans en la zona. Les relacions es van refredar també quan l’OTAN va bombardejar l’ambaixada xinesa a l’antiga Iugoslàvia (1999), i encara més quan un avió patruller americà va ser danyat durant la seva intercepció per avions de caça xinesos, més enllà de la mar de la Xina (2001). Aquests incidents confirmaven que els dos països desconfiaven profundament un de l’altre i que la seva direcció no tenia gaire confiança en el caràcter estratègic de les seves relacions.
Però després de la segona meitat del 2002, i més concretament després de l’inici del 2003, la política estrangera xinesa es va orientar cap a una “nova maduresa” segons l’expressió oficial, un pragmatisme que en primer lloc té en compte els interessos vitals del país i reconeix la importància dels lligams amb els Estats Units. Això es confirma amb la presa de posició de la Xina davant la guerra americana a l’Iraq, i en la seva recerca afirmada d’una solució pacífica al problema plantejat pel programa nuclear nord-coreà.
No tenia cap dubte que el govern del Sr. Saddam Hussein havia comès els crims inqualificables, sobretot pel que fa als kurds, i que calia parar el perill creat per Bagdad. També és evident que l’Iraq no representava una amenaça immediata, ni per als seus veïns, ni per als Estats Units.
El 2004, la Xina haurà d’experimentar una progressió del producte interior brut (PIB) compresa entre un 8% i un 9%. Es convertirà en la primera destinatària mundial de les inversions directes estrangeres, que podrien assolir aquest any el llindar històric dels 70 mil milions de dòlars. És el tercer importador (1) i el quart exportador del món, ha empès amunt el creixement mundial.
Voluntàriament se’n parla com el taller del món, fabricant productes de gamma baixa. Ara bé, com destaca Patrick Artus, responsable de la recerca econòmica dels CDC-Ixis capital markets, “La Xina esdevé un productor competitiu i de qualitat en un nombre cada vegada més elevat d’indústries: tèxtil, joguines, acer, construcció naval, però també electrònica, electrodomèstics, metal·lúrgia, béns d’equipament, i el futur automòbil, espai, mobles. El creixement de la producció industrial és especialment fort per la informàtica i l’electrònica, l’acer i l’automòbil (2)”.
La Xina és la responsable de la destrucció de milers de treballs a Occident? “És cert que atreu les deslocalitzacions”, reconeix l’economista americà Jeremy Riftkin, per qui l’economia xinesa emprèn els mateixos camins que els seus homòlegs occidentals. “Però també destrueix treballs industrials —recorda— i encara més ràpid que qualsevol altre país”. Entre el 1995 i el 2002, la seva indústria ha perdut 15 milions de llocs treball, o sigui un 15% de la seva mà d’obra de producció.
Per primera vegada, la Xina participa, a Washington, en una reunió de ministres de finances del Grup dels Set (el Japó, els Estats Units, Alemanya, França, el Canadà, Itàlia i el Regne Unit). Un senyal del seu retorn a l’escena internacional on, entre els segles xvi i xvii, dominava el comerç, amb altres països d’Àsia. El president Hu Jintao, a partir d’ara concentra tots els poders després de la partida del Sr. Jang Zemin, i multiplica les reunions diplomàtiques. Aquest orgull retrobat, matisat de nacionalisme, contribueix en gran part al dinamisme del país.
Per Roland Lew*
Article traduït per Carles Urritz / Carme Geronès
Es diu i es repeteix. La Xina, que s’ha convertit en una potència ascendent, seria l’única capaç de fer la competència als Estats Units amb vista al 2025, o a tot estirar el 2050, any en què el país, segons determinats experts, podria fins i tot superar el conjunt d’Europa. Els èxits de la seva economia se celebren arreu; els seus adversaris ja no compten.
Cal reconèixer que l’Estat xinès, i encara més el Partit Comunista, denominació que cada dia s’ha fet més incongruent, han demostrat que són més sòlids del que podia fer pensar tanta aparença de fragilitat. Amb un pèl de lucidesa, es podia preveure que, a partir del 1976, l’era posterior a Mao Zedong —com, a la seva manera, el postestalinisme— marcaria un període de desmaoització: el passiu del règim, sobretot el de la Revolució Cultural, ho feia preveure. Però de la desmaoització fins al que ha succeït hi havia un abisme que no semblava que es pogués superar, si més no amb el Partit Comunista Xinès al capdavant de la nació.
A l’inici del viratge, el 1978, el corrent reformador agrupat al voltant de Deng Xiaoping (1) va maniobrar prou entre esculls i resistències múltiples. El moviment semblava insegur, de vegades caòtic, i es podien esperar tensions cada cop més grans, ja fossin en el si del Partit o amb la població. El país, en canvi, només va viure una crisi important, dramàtica: la de la primavera de Tiananmen, el 1989. Va ser una crisi de legitimitat: el testimoni d’un ampli rebuig de l’autoritarisme persistent i de la corrupció per part dels estudiants i de les poblacions urbanes (2). Va ser alhora un moment difícil de la reforma econòmica i una confirmació de la lògica dictatorial del poder imperant. Aquesta, imposada d’entrada per la violència repressiva, es va introduir després amb més flexibilitat i habilitat.
Per portar a bon port els canvis, el poder es va decantar per la continuïtat autoritària, en primer lloc perquè lluitava amb penes i treballs per la seva supervivència, recolzada en el poder armat, del qual tenia el monopoli. Però també va sobreviure perquè va trobar suport en determinats sectors de la població urbana a fi de poder continuar l’esmentada via autoritària, una via que té les seves arrels lluny, en el passat. En el moment d’aquesta crisi, es va beneficiar així mateix de la neutralitat de la majoria camperola que li va proporcionar els milicians indispensables per a la repressió. Després, a poc a poc, va guanyar —o recuperar—, a les ciutats, el suport de les capes socials que treien partit de la reforma. Amb el temps, fins i tot va recuperar les simpaties d’una part del món intel·lectual i, sobretot, va veure com creixia una classe mitjana i una nova burgesia d’empresaris, destruïda durant el període maoista, valorada després i integrada com a tal en el Partit. El règim no era necessàriament apreciat, però sí que comptava amb una veritable base social.
Associació Món Diplomàtic Carrer Alpens, 39, pral. 3 08014 Barcelona Telèfon 935 279 863 mon( a )monde-diplomatique.ad
COPYLEFT: Aquesta publicació és copyleft. El text es pot difondre, citar i copiar literalment, amb qualsevol suport (digital o analògic) i amb qualsevol finalitat, sempre que s'enllaci de forma clara la pàgina on va ser publicat originalment.
De totes maneres, agraim que se'ns avisi de qualsevol ús del material, gracies.
Aquesta obra está amb una llicencia de
Creative Commons.
