Yuri Khashchevatsky: “Ser bielorús és moda”

“Per fer l’entrevista, millor que vinguis a casa, parada de metro Lenin”. Persona non grata per les autoritat bielorusses, Yuri Khashchevatsky no té ganes de quedar a un dels cafès de Minsk. El director ha acabat no fa gaire el seu darrer documental, Ploscha, on retrata les manifestacions del març de 2006, quan gran part del joves bielorussos van demostrar la seva oposició al president Alexandre Lukaixenko, i ara li ve de gust una mica de tranquil·litat.

Un any després de la reelecció fraudulenta d’un home que fins i tot el diplomàtics no dubten en titllar de “darrer dictador europeu”, el règim de Minsk s’ha tornat encara més dur. “Fins el punt que molt pocs compatriotes van conèixer la notícia de l’ocupació pacífica de la plaça d’Octubre (organitzada com a signe de resistència a l’iniciativa d’Alexandre Milinkiévitch, cap de l'oposició democràtica bielorussa)”, remarca Khashchevatsky. “La meva pel·lícula representa només una gota d’aigua en la conscienciació dels bielorussos”.

Una gota d’aigua que s’afegeix, no obstant, a la marea contestatària. Filmada amb càmera oculta i muntada clandestinament amb Windows 98, Ploscha gaudeix d’una distribució universal gràcies als DVD pirates que circulen de butxaca en butxaca entre la diàspora bielorussa, instal·lada per tot els racons d’Europa. Un manifest cinematogràfic sobre una nova revolució a l’Est?

Un documental molt buscat

Però comencem pel principi. Embotit enmig d’una escala robusta, el seu gran apartament de parquet envellit amaga un laberint de passadissos atapeïts de prestatgeries: al seu despatx arriben el raigs tímids de llum, que s’escolen damunt els llibres, els papers polsosos i el venerable ordinador, banyant-los d’un color pàl·lid. Yuri Khashchevatsky té un aire bukowskià, amb una barba blanca i un toc de malícia a la mirada.

Nascut a Odessa el 1947, “de mare russa i pare jueu”, aquest “esperit lliure”, com li agrada descriure’s, reconeix que “camina entre fronteres”. Va estudiar a l’Institut Tècnic de la seva ciutat, on ja somiava “convertir-se en director de cinema”. Després va treballar diversos anys com a mecànic a Ucraïna, abans d’instal·lar-se a Minsk on, com ell diu, “té la seva vida”, és a dir, la seva dona i els seus fills. Amb 25 anys, la seva obstinació dóna els seus fruits: Khashchevatsky aconsegueix un contracte amb la televisió estatal com a guionista. “Em discutia contínuament amb el director responsable de posar les imatges als meus textos”, recorda. Fins que el director, cansat de les seves crítiques, li va proposar filmar-les ell mateix.

Molt aviat va destacar pels seus primers muntatges i el van enviar a Leningrad per assistir a un curs del prestigiós Institut Nacional de Cinema i de Televisió: dues vegades a l’any, passava uns mesos a Rússia on polia la tècnica com a realitzador. De seguida, es va decantar pel documental. “Requereix molta més imaginació que un llargmetratge clàssic ja que s’ha de crear una història interessant a partir d’uns herois ordinaris”, explica.

El 1996, al nou dirigent del país, Alexander Lukaixenko, no li fa gens de gràcia representar el personatge principal del seu pamflet polític Un president ordinari. La sàtira es va acabar presentant a la secció oficial de la Berlinale un any més tard. I li va costar a l’autor sis mesos a l’hospital, a causa d’una intervenció de seguidors del règim del nou alcalde de Minsk. Membre de la Carta 97 (una organització dissident bielorussa inspirada en el model de la Carta 77 de Txecoslovàquia), Khashchevatsky no va deixar de denunciar públicament un règim que ell considera “totalitarisme absolut contemporani”.

Tot i estar sota una estreta vigilància del KGB local, el cineasta va esdevenir molt conegut i un habitual dels festivals de cinema internacionals. Ha hagut d’alternar els cops i les ferides, a més d’algunes temporades a la presó, amb els seus rodatges. Membre de l’Acadèmia de Televisió Eurasiàtica, rep el 1998 el premi del Jurat del Festival de Cinema pels Drets Humans de Nova York, per la seva obra a Txetxènia, Els presoners del Caucas . En l’actualitat ja ha rodat quinze pel·lícules i documentals a les esquenes.

Oposició idiota

“En els anys 70, a la URSS, internaven els dissidents en hospitals psiquiàtrics; ara és a tota la població a qui han fet una rentat de cervell a través de la televisió i la ràdio públiques”, diu indignat. Quan hi haurà un nou règim? De moment no es pot parlar d’evocar una Revolució Taronja, seguint el model d’Ucraïna. “A Geòrgia o Ucraïna hi havia institucions democràtiques a més de mitjans de comunicació i de partits que exercien una oposició. En aquest sentit Bielorússia s’assembla més a Corea del Nord que a Ucraïna. Aquí, a més, empresonen la gent, els maten, desapareixen”, explica amb certa ironia.

Lluny de lluitar pel canvi, les diferents forces de l’oposició bielorussa es comporten com “idiotes”, entossudits en les seves divergències i incapaços de trobar un punt de cohesió. “Cada un d’ells, Milinkievitch inclós, són petits Lukaixenkos que creuen que ho saben tot”. Aquesta frase, plena de crítica, parla també dels líders dissidents que, educats a la vella escola soviètica, no estan habituats a “delegar”. “No entenen que han de treballar conjuntament amb professionals: juristes, politòlegs, comunicadors”, analitza Khashchevatsky.

No obstant, “és hora de reflexionar i buscar nous mitjans d’oposició”, s’entusiasma el director. Hem d’acabar amb els pamflets clandestins a les bústies i als diaris distribuïts d’amagat: l’oposició bielorussa ho té tot de la seva part amb les noves tecnologies. “El Samizdat (un sistema d’edició àudio que permetia la difusió d’escrits dels dissidents a l’època de la ex-URSS)”, bromeja Yuri Khashchevatsky. Ell és un internauta convençut: les possibilitats que ofereix la xarxa són “incomptables”. I la joventut bielorussa és la candidata perfecta per utilitzar-les. “Els joves són forts, decidits i madurs. Em sorprenen quan m’adono del potencial que tenen per lluitar pacíficament”, exclama.

“Ser bielorús és moda”, subratlla. I la resistència contra la dictadura es veu envalentida per l’emergència d’una elit bielorussa “totalment euròfila”. La societat civil és sempre més eficaç que “aquest buròcrates de Brussel·les que no saben l’embolic on es posen quan intenten oposar-se a Lukaixenko”. Per parlar clar, ja seria hora que la Unió Europea “busqués arguments més exigents pel que fa al règim de Minsk, que sense el seu suport evidenciaria definitivament la seva feblesa”.