Portem més de la meitat de la campanya i continuen les etapes previstes. Els candidats ja han fet el míting central, s’han produït debats públics, els famosos han donat el seu suport, els perdedors de les enquestes han endurit alguns punts del programa (vegin immigració). I, sobretot, han començat a sorgir les porres electorals. És fàcil comprendre d’on ve aquesta idea del joc aplicat a la política: la retransmissió televisiva de la nit electoral, amb els seus tòpics, comentaristes, tics esportius, errors a les enquestes i opinions al vestidor, promou l’espectacle. Llegir més

M’agradaria saber què en pensen, els candidats, del vot en blanc. “És una opció”, dirien. Però no, seriosament, què en pensen seriosament. Si pensen que són uns ingenus, uns il.luminats, unas avançats, uns estranys, uns desconfiats. Conec uns quants adeptes al vot en blanc des de fa anys, i puc que assegurar que és el vot més fidel. Per ells canvien els polítics, però no la insatisfacció. Ho dèiem ahir tot parlant dels vots nuls i de l’abstenció: el sistema democràtic té previst una solució per als descontents amb tot, que és el vot en blanc. És justament la previsió, allò que els resulta sospitós. Llegir més

En unes eleccions, tot compta i tot s’aprofita. Cap argument, per petit que sigui, pot evitar entrar en campanya per la via del reciclatge. Prenguem l’abstenció, per exemple. Fa uns dies, Jordi Pujol va advertir a Girona que el “desànim” general pot provocar una àmplia abstenció el 27 de maig, i tot seguit, escombrant cap a casa, va afegir que alguns dels que la temen en són precisament els responsables. Mentrestant, Esperança García, la candidata per Barcelona de Ciutadans (C’s, per cert, quines sigles més camp, en la tradició d’aquells bars que es deien Mariano’s o Pepe’s), confia “en l’abstenció tradicional per entrar a l’ajuntament”. Llegir més

Vet aquí un sofisma de pa sucat amb oli, no se’l prenguin gaire en ferm però així i tot me’l deixin formular: la política local, d’ajuntament, és a la política general, de país, el que el teatre d’aficionats és al teatre professional. Sí, ja sé que també es pot enfocar de manera més positiva: els ajuntaments són la política de base, la pedrera on es forgen els valors del futur, etcètera. Aquí teniu Montserrat Tura, el mateix José Montilla... Anys de picar pedra com a alcaldes als plens de la seva ciutat, de reunions fins a les tantes, de diumenges al migdia lliurant premis literaris als poetes locals. Tot un aprenentatge. Llegir més

El guió previ d’aquesta campanya deia que els afers de la vivenda serien un tema recurrent. Dijous passat ho vam poder comprovar. Jordi Hereu era a les antigues casernes de Sant Andreu, fent campanya, quan va rebre la visita de Supervivenda, amb capa i tot. I a Esplugues de Llobregat, tres joves es van penjar d’un edifici per oposar-se a un projecte de vivendes de luxe, centre comercial i gratacels. Tres en u.

Com que internet és territori adobat per a la protesta, després de llegir les notícies vam córrer a buscar els protagonistes. El superheroi, amb capa i tot, que va interrompre Hereu pertany al col.lectiu V de Vivenda, que no Vendetta, i té una retirada a Robin, l’amic de Batman. A la pàgina web (bcn.vdevivienda.net) mostren una foto de l’aparició i altres vídeos similars. També expliquen que el col.lectiu es va formar a partir de les segudes a la plaça de Catalunya per una vivenda digna. El seu lema és “L’habitatge fora del mercat, com l’educació i la sanitat”. Pel que fa als tres spídermans quees van penjar a Esplugues, vaig teclejar a sant Google la seva llegenda: “Està tot fatal”. Així vaig descobrir una pila de queixes de tota mena, però s’enduien la palma les de la vivenda. El col.lectiu amb aquest nom (www.estatotfatal.net) s’ha proposat una setmana d’accions “en defensa del territori i contra l’especulació”. A veure on surten els nous homes aranya.

Gràcies a la solidaritat dels enllaços, es poden seguir a la xarxa desenes de pàgines denúncia al voltant de la vivenda. Burbuja Inmobiliaria (www.burbuja.info), per exemple, tenen un fòrum de queixes on es pengen fotos de pisos en venda que són de pel.lícula de terror. No deixa de ser una paradoxa, tanmateix, que l’única publicitat de la pàgina sigui d’una urbanització de 24 vivendes a Càlig. Si cliques al damunt, et surt un diorama dels apartaments tan irreal que semblen de Second Life.

L’èxit que té des de fa dos cursos el programa Polònia ha modificat les campanyes electorals catalanes. De la mateixa manera que al seu moment el Caiga quien caiga del Gran Wyoming va humanitzar més d’un polític, tot i deixar-lo en evidència, Toni Soler i companyia ens han ensenyat que la nostra classe dirigent es deixa parodiar i és de carn i ossos. Ara mateix, a les escoles, els nens catalans juguen a imitar Montilla i servidor ja espera que algun dia el president surti al balcó de la Generalitat i deixi anar un “Cabòries!” davant la multitud, igual que Cruyff ens va deixar aquell “en un momento dado...”. Potser si el Barça guanya la Lliga...

Passa, tanmateix, que fer humor –humor voluntari—és molt difícil. Els candidats han après la lliçó polonesa i s’afanyen a introduir als mítings algun acudit fàcil, estil Club de la Comèdia i sempre apuntant a algun contrincant. El mèrit de debò, no obstant, és saber-se riure d’un mateix. No sembla que els directors de campanya opinin igual, però. Els únics indicis que trobem al web d’Imma Mayol són unes fotografies de quan era petita, però més aviat semblen buscar l’entendriment del votant. Llegir més

Fa uns dies, Josep Pernau resseguia a les pàgines d’aquest diari el periple polític de Martín Palahí, un autèntic cul d’en jaumet que es presenta per alcalde de Platja d’Aro. Palahí va començar al Partit Polupar, després va passar-se a Iniciativa per Catalunya i ara va amb Ciutadans. Aquest joc de cadires s’estén a tot Catalunya i és especialment seguit a la província de Girona, on fins a 56 alcaldables han canviat de sigles.

Per justificar aquests canvis sol adduir-se el factor humà, un dels grans tòpics de les municipals. Es vota la persona i no el partit, es diu, però n’hi ha prou de teclejar “es vota la persona” a sant Google per comprovar fins a quin punt l’argument està gastat. La realitat que hi ha al darrere és que, per un interès de domini territorial, aquestes persones es converteixen en franquícies locals dels grans partits i al final gairebé sempre es vota pel partit. Llegir més

O Arrencada de cavall, aturada d’ase. Amb aquests dos refranys es pot resumir la pulsió creadora dels nostres polítics a l’hora d’escriure al seu bloc d’internet. És una de les conclusions que es treuen després d’entretenir-se una estona al portal Poliblocs, que reuneix bitàcores de temàtica política escrites per alcaldes, regidors i diputats de pelatge divers.

La pàgina té el gust d’ordenar els blocaires per partits i sindicats i permet també la recerca temàtica. Els polítics més entregats al comentari de bloc són els del PSC (amb 232 blocs llistats), seguits per ERC (171), CiU (118), ICV (52). Llegir més

Tot es pot resumir, fins i tot un programa electoral. O especialment un programa electoral. Portem dos dies de campanya i ja hem entès quins seran els principals punts de discussió en aquestes eleccions, si no els únics: la immigració i el treball, la inseguretat cuitadana, el dret a uel paper de la dona o els experiments urbanístics i futuristes per crear nous barris. Poc importa, tanmateix, que els programes electorals tinguin més pàgines i es divideixin en desenes de punts i subcapítols: la part contratant de la primera part sap que el partit es guanya al camp, i no als despatxos.

Mentrestant, a l’espera d’un web que calibri a fons les promeses electorals, podem fixar-nos en què diuen els ciutadans. El fòrum participatiu www.crispacion.net --nom incitador--ha habilitat un espai per debatre de política en campanya, però de moment ningú s’hi ha atrevit. Llegir més

De la mateixa manera que la gent va als parcs temàtics, a totes les eleccions es pot votar pels partits temàtics. Contra les preocupacions generals, del qui tot ho vol, tot ho perd, ells proposen centrar-se en un assumpte i anar a fons. La derrota està assegurada d’entrada, que no el fracàs, però i la satisfacció que et queda al cos quan has defensat les teves conviccions! Aquest caràcter nuclear, a més, funciona millor en el format reduït de les municipals, que en alguns pobles no són gaire més àmplies que unes eleccions a president d’escala.

Pot ser que per alguns la idea sigui quixotesca, però aquests partits confirmen, si més no, la pluralitat democràtica i s’acosten a aquella vella teoria segons la qual, més que un vot, cada persona és un partit (igual que en el futbol tots duem a dins un entrenador). Com que l’aforament de la piscina parlamentària és limitat, aquests partits rarament posen els peus a l’aigua, però a la xarxa, a mar obert, neden a gust. Llegir més

Sant Google s’ha tornat invisible. Hem arribat a crear un verb en el seu honor --googlejar--, però el tenim tan vist que passa desapercebut. Succeeix com amb la gent pel carrer: passem pel seu costat sense fixar-nos-hi. En aquests primers passos de la campanya a internet, doncs, abans d’entrar en matèria, se m’ha acudit que era necessari un homeantge a Google. Ja se sap que a la vida política sovintegen les enquestes de tota mena. Intenció de vot, popularitat... Google ens serveix una enquesta senzilla, arbitrària i curiosa: els resultats que dóna cada candidat. Prenguem, per exemple, els comicis a l’ajuntament de Barcelona. A dia u de campanya, la cerca de “Jordi Hereu” ofereix 212.000 entrades. Esclar que potser hauríem de descomptar les pàgines oficials. “Xavier Trias” es queda amb 97.000 entrades, essent la primera un atractiu sopar-col•loqui en què va participar el mes de març. “Jordi Portabella” puja fins als 104.000 ítems. “Alberto Fernández” aconsegueix 269.000 crides, tot i que hauria de compartir la xifra amb els seus homònims, que no són pas pocs. Finalment, Imma Mayol arriba fins als 105.000. Llegir més

No sé si estar trist o content, o tot alhora. Quan ahir a mitjanit els candidats a les alcaldies diverses s’empastifaven de cola amb primers cartells, jo ja em trobava lluny d’ells i d’aquesta ciutat. No es pot dir exactament que hagi fugit, però per raons laborals, personals i circumstancials, seré fora del país durant els quinze dies que duri el circ. Ni un de més. El dia 27 seré a casa de nou, decidint si vaig a votar o què. Els poetes cursis dirien que el meu viatge és un petit exili. Els psicòlegs argentins em diagnosticarien un rebuig de les responsabilitats. Els envejosos m’acusaran de viure bé. Pot ser que tots tinguin raó, però la realitat és que només em perdré --o m’estalviaré-- aquestes dues setmanes de campanya físicament. Allà on sigui, duré amb mi el meu ordinador portàtil perfectament tunejat: una animalada de megues, connexió wi-fi i tots els extres necessaris per poder seguir la rabiosa actualitat dels polítics. Llegir més