• 
• 
• 
• 
• votar
• enviar
• imprimir

28/5/2007  ELS DIES VENÇUTS // JOAN BARRIL

L'enfonsament

La cosa més perniciosa de la que podríem anomenar "sociologia recreativa" és la ten- dència dels seus practicants a intentar trobar regles homogènies a realitats heterogènies. En realitat la sociologia serveix per dignificar el refrany popular que diu: "Mal de molts, conhort de boigs". Quan una cosa ens va malament i no volem reconèixer la nostra responsabilitat no hi ha cap més remei que recórrer a la sociologia popular i dissoldre les nostres misèries al fang col.lectiu. ¿I el mal quin és? Quin ha de ser: la quantitat de persones que no van a votar i que per cert van a més. ¿Per què no va a votar més de la meitat dels ciutadans censats? Jo no he vist tanta gent a la platja. No hi ha futbol. Els de la fórmula 1 a Montecarlo dura el que dura. No hi ha grip. Ni tan sols va ploure. ¿Per què, llavors? Si fins i tot el conseller de Participació animava l'altre dia a l'abstenció dels que no havien de votar l'esquerra, ¿de què ens estranyem?
Mirem-ho d'una altra manera. La gent no va a votar perquè no s'esperen grans canvis. O sigui: que l'abstenció seria el signe d'una societat tranquil.la, confiada i que té les seves necessitats públiques cobertes mani qui mani. O des d'una perspectiva fatalista podríem dir també que la gent no va a votar perquè no confien en el sistema, perquè no entenen els tripijocs de les coalicions, perquè el poder és més representatiu que executiu i els representants, en els últims temps, no ens acaben d'agradar. La atonia amb què s'han viscut aquestes eleccions contrasta amb l'atenció desplegada per la gent davant del que podia passar a França fa uns dies o davant la vibració amb què se segueixen les eleccions presidencials nord-americanes. Deu ser per allò del tòpic de com podem ser d'europeus i internacionals els catalans. Avui podem dir novament que Catalunya és diferent a la resta d'Espanya. ¿No és això el que volem? Tan diferent que és al capdavant de l'abstenció.
Diu l'antic aforisme que quan als necis els assenyalen la Lluna només miren al dit. Entretinguts a saber quines capitals de comarca han caigut d'un bàndol a un altre, ja veuran com l'abstenció catalana serà entesa pels dirigents polítics amb la mateixa resignació amb què assistim al canvi climàtic. Recomano als redactors de guies turístiques que a l'hora de confeccionar noves edicions descriguin Catalunya com aquest petit país mediterrani tan culte, tan modernista, tan cosmopolita i tan amant de la llibertat que es pren la llibertat de creure que la democràcia és una benedicció del cel a la qual no fa falta ni tan sols assistir a la mínima litúrgia del vot.
Potser la culpa és dels candidats. O potser d'uns partits polítics que amb prou feines poden dissimular que el resultat electoral és una cosa que ajuda a mantenir sous, càrrecs i oficis. La cosa va començar amb el referèndum de l'Estatut, però malgrat comptar amb gairebé tots els suports es va entendre aquella votació com un mal menor. Després van arribar unes eleccions auto- nòmiques importants: tots menys dos van perdre vots. I no pocs. 240.000 els socialistes, 130.000 els d'Esquerra i 90.000 CiU. ¿Va passar alguna cosa? Quatre llàgrimes de cocodril i no es va posar remei a la situació de desafecció creixent entre població i candidats. Ara, en les eleccions de la proximitat, ens continuem enfonsant. ¿Què està passant perquè l'abstencionista convençut se senti més prestigiós que l'humil votant?