LA FURA

Toio Ribas

Confessió electoral

Soc dels qui encara m’emocionen les eleccions. Diguin el que diguin els crítics o els passats de voltes. Uns hi voldrien més alegria i menys grisor; els altres reclamarien la democràcia directa i/o l’arcàdia. Que el sistema no és perfecte, ja ho sabem, però ara i aquí, és el que tenim i té allò de ser el menys imperfecte, que atribueixen a Churchill.

M’agrada el dia de les eleccions perquè és el moment en què es concreta una part important del sistema democràtic. I hem estat tants anys delint-nos per ell que ara no faig pas escarafalls per anar un diumenge a votar. La meva generació de jove enyorava aquest dia quan rebíem notícies de les eleccions que es feien nord enllà en països que han tingut la sort històrica de no patir llargues dictadures. Ho vèiem en pel·lícules o en algun informatiu cinematogràfic; urnes, cues, paperetes i els votants d’Amèrica sortint somrients en obrir les cortinetes de les cabines electorals.

És cert que ara el dia de les eleccions i el procés electoral s’ha ensopit en relació a les primeres eleccions que vam viure a partir de 1977. Llavors va ser l’esclat de la democràcia i tindrà sempre un record especial. Les municipals de 1979 van seguir-se pam a pam per milers de persones, àdhuc van fer-ho els mes refractaris o desconfiats. Ara poden semblar un plat reescalfat. Però jo estic per pensar que no ho és.

Té sal i pebre, fins i tot. A cada lloc –i en la convocatòria de diumenge hi ha dos nivells a una part de l’estat: municipals i autonòmiques– tenen una dinàmica especial i ben pròpia. I quasi a tots els llocs es demana el “sorpasso”, com diuen els italians, avenç i avanç, dels segons sobre el primers, o la revalidació, consagració i afermament dels primers sobre els segons. I aquesta imprecisa dialèctica és sempre engrescadora i, fins i tot, té un punt de divertida perquè amb el vot hom pot contribuir-hi. No em negareu que és molt més útil i important que no pas la tria de l’alcalde que feia, secretament, el governador civil al seu despatx buscant una persona en una llista de noms secreta i carregada de referències d’adhesió política?

Si a cada poble hi ha expectatives (com les que mostren els veïns de la Breda horroritzats pels plans d’urbanisme de l’equip de govern), a Catalunya, globalment, hi ha una expectació envers els resultats que obtindran els partits que donem suport al Govern de la Generalitat i els de l’oposició. Alguns amb mala bava propagandística ha fet servir el nom del tripartit per intentar mantenir vives unes brases que van rostir més d’un polític; altres es penedeixen d’afirmacions categòriques fetes en les darreres municipals (principalment la de citar una anada al notari), i els partits del tripartit fugen com gats escaldats d’aquesta etiqueta i busquen en el progressisme una denominació d’origen menys contaminada, i entre ells, en alguna contrada de forta anomenada, no s’han estat de fer-se maquiavèl·lics retrets per atraure adhesions de sectors menys condescendents. La nit de diumenge, a més de saber qui guanya i com queden els nostres municipis de referència, podrem veure la valoració política que en fan govern i oposició extrapolant els resultats locals a la situació general.

A la resta de l’Estat també es farà aquesta projecció perquè així com a Catalunya les eleccions tenen un regust post electoral, de revàlida, allà tenen un dring de primàries amb un fort component de mata-degolla.