LA FURA

Francesc Murgadas

Homo sapiens

El 23 de maig es van complir 300 anys del naixement, a Suècia, de l’home que va posar ordre en l’aparentment dispers i caòtic món dels éssers vius. Carl Von Linné. Però que també, sense voler-ho, va obrir les portes a la teoria de l’evolució que Darwin formularia 150 anys més tard. Ell és el responsable que tots nosaltres siguem pels científics individus de l’espècie Homo sapiens.

Primer volum del Système des Plantes de Linné, de l’any 1804.

CONCEPTES CLAU

Linné negava qualsevol forma d’evolució. Per ell, totes les espècies havien estat creades per Déu i, des d’aleshores, no havien canviat gens.

A tots ens ha passat alguna vegada. Per exemple, ordenant una capsa amb fotografies. El que inicialment és una barreja caòtica d’imatges, quan les agrupem per temes o moments esdevé una crònica més o menys precisa d’un viatge, una vida o una família. Linné va fer això amb els éssers vius.

El doctor Linné

Seguint la tradició sueca, el nom de pila del futur Linné fou Carl Nilsson. El seu pare es deia Nils Ingemarson i, per tant, a ell li corresponia ser fills d’en Nils. Seria en entrar a la universitat quan, obligat també per la tradició a triar un nom, es fixaria en el til·ler (linn en suec) i adoptaria el cognom pel qual avui el coneixem, tot conservant el nom.

Però no acaben aquí els falsos conceptes a l’entorn del nostre personatge. Tot i afeccionar-se de molt petit a la botànica (des dels cinc anys conreava el seu propi hortet al jardí de la parròquia que regentava el seu pare), la seva veritable vocació fou la medicina. Encaminat pel seu pare cap a la carrera eclesiàstica, Linné no va parar fins aconseguir estudiar medicina a Lund i desprès a Uppsala. Amb una assignatura preferida, la farmacologia botànica, que li permetia mantenir viva la seva gran afecció. De fet, la seva carrera s’atura diverses vegades perquè l’Acadèmia de Ciències d’Uppsala l’envia a missions científiques, bàsicament botàniques, a Lapònia.

Però ell vol ser metge i garantir-se el futur. I marxa a Holanda. Allà acabarà els seus estudis però tindrà també la sort de trobar un editor que imprimeix els seus primers tractats de botànica. Perquè Linné ha conegut ja l’obra del suís Conrad Gessner intentant ordenar la diversitat animal i ha començat a aplicar els seus principis a les plantes.

Convençut de la seva vàlua científica, torna a Suècia esperant una plaça de botànic a la universitat. Un lloc que li arribarà de rebot. Després d’exercir la medicina un temps, aconseguir una càtedra de medicina i, pel sistema hereditari que permetia a un catedràtic nomenar el seu successor, la de Ciències Naturals. Malgrat això, no abandonarà la seva vocació primigènia. La medicina. Metge de la casa reial, rebrà d’aquesta el títol nobiliari que li permet incorporar el “Von” a la seva identitat, convertint-se en el doctor Carl Von Linné.

El cientific Linné

Com la majoria d’estudiosos d’aquell temps, Linné és multidisciplinar. Al marge d’algunes aportacions a l’òptica, a ell li devem que el zero sigui la temperatura de fusió del gel i el cent la d’ebullició de l’aigua, ja que el seu descobridor, Celsius, ho havia disposat a l’inrevés.

Però aquestes aportacions han quedat absolutament minimitzades per la taxonomia binomial que planteja i per l’esquema de classificació en arbre que aquesta li genera i que avui segueix estant plenament vigent, tot i haver-li sortit noves branques i ser molt més complex que el que ell planteja. Perquè Linné, que es centra inicialment en les plantes, ordena primer els herbaris que ha anat acumulant al llarg dels anys en els seus viatges i després hi incorpora els que altres científics (com el britànic John Ray, que descriu en els seus llibres 18.600 espècies) havien confeccionat al llarg de la seva existència.

Només cap al final de la seva vida, Linné serà conscient de la generalització del seu principi de classificació. Gràcies a obres sobre animals de col·legues i alumnes seus a les quals ell donarà suport i ajut.

El principi Linné

Linné confiava molt, en el cas dels vegetals, en l’aparell reproductor. És a dir, en les flors. I no anava errat. De la mateixa manera que Mendel va descobrir les seves lleis fixant-se en caràcters fonamentals de la llavor, les característiques florals en què ell es va fixar resultaren bàsiques. Sort? Lògica? No ho sabrem mai. Però el cert és que aquestes característiques, en ser numèriques i anatòmiques (nombre de pètals, forma des estams, etc.), li van permetre agrupar les plantes per nombre de similituds. En ordres, famílies, etc.. I, qui sap si basant-se justament en aquest antecedent humà, va decidir que cada planta, més enllà del nom corrent que rep en cada lloc, tingués una denominació científica feta d’un nom i un cognom. El segon, específic d’ella. El primer, comú al grup, el gènere, amb el qual compartia la major part de característiques. Una pruna i una ametlla, tot i ser tan diferents, són parentes. Només cal mirar les flors. Per això ambdues tenen el mateix nom. Prunus. Però un cognom diferent. dulcis la primera i amygdala la segona. Què hi farem, els científics de l’època de Linné parlaven en llatí.