LA FURA

Sota el mateix cel: poemes per compartir

Frederic Cuscó i Campllonch és un psicòleg ben conegut pels lectors de La Fura, ja que periòdicament ens hi ofereix les seves reflexions divulgatives, sempre d’allò més interessants. Potser ja no és tan coneguda, tot i que ja té un bon bagatge al darrere, la seva faceta de poeta, que ara ha tornat a fer pública, al cap de més de tretze anys ben bons de silenci, almenys pel que fa a la publicació de llibres.

Aquest 2007, gràcies al I Premi de Poesia Oriol Rossell, tenim l’oportunitat de tornar a gaudir de la poesia d’aquest vilafranquí polifacètic que, amb la senzillesa de qui se sap mestre però encara amb moltes coses per aprendre, ens dóna una lliçó de vida. Perquè Sota el mateix cel(1) és, sobretot, un cant a la vida per compartir, en els petits detalls i en la grandesa de l’home per superar-se, per no deixar-se vèncer per les malvestats, per gaudir d’allò que el dia a dia li proporciona.

Amb aquesta introducció ja us deveu haver adonat que el nou llibre d’en Frederic Cuscó, com en general la seva obra anterior, l’hem d’emmarcar en aquell vessant de la poesia que podríem sintetitzar amb termes com beatitud, serenor, llum, optimisme...; ben allunyada, doncs, d’aquell altre vessant que tanta força ha tingut, i té, i que ens mostra un poeta gairebé maleït, enfellonit, turmentat, sempre a punt de ser engolit per la fosca i la tenebra. No, els 50 poemes breus (entre dos i quinze versos) de Sota el mateix cel són un cant a la vida, un clam a gaudir de la natura, del temps, de l’amor (sigui de parella, paternofilial, d’amistat...). Fins i tot quan el pessimisme hi apareix, en poemes com “Depressió”, “Guerra” o “Comiat”, perquè el poeta no pot tancar els ulls completament a realitats tan vives i punyents del nostre temps, i de tots els temps; fins i tot en aquests casos, deia, sempre hi ha una porta oberta a l’esperança. Diríeu que el poeta fa seva aquella dita popular plena de saviesa, com la majoria de dites, que diu que “mentre hi ha vida hi ha esperança”. I per això el poema “Depressió” és seguit de “Petit rescat”; i per això “Guerra “ acaba amb un recer, que alguns consideraran fugida, però que tothom té dret a buscar; i per això “Comiat”, un reflex nítid i contundent de la impotència davant la mort d’un ésser estimat, acaba amb un, també contundent, recordatori que tenim el record per no deixar-lo morir del tot. Fins i tot quan a “Ser” (p. 55) el poeta s’interroga sobre ell mateix, sobre si li escau “la serenor o la follia”, sobre si li cal “ser faune o eremita”, tenim la sensació total, per no dir el convenciment total, que és una pura interrogació retòrica. Per aquesta raó acaba, aquest “Ser” amb un octosíl·lab clar, que reforça el concepte de poeta que ens ha anat insinuant al llarg del llibre: “i ser, només, uns ulls que miren!” Perquè el poeta, a Sota el mateix cel, és això, un observador eficient, despert, detallista, que s’amara de la realitat per fer-nos-en partícips. Per això ara se’ns presenta com a notari del que passa (p. 30); com a fotògraf de moments que cal guardar en la memòria (p. 37); com a testimoni “per amarrar el perfil de les coses” (p. 44); o, senzillament, com a rodamón que fa sentir el seu crit (p. 56), en un món que viu massa de pressa, que és incapaç d’aturar-se un moment encara que només sigui per gaudir d’un silenci, d’un paisatge, d’una mirada... Per això, simptomàticament, els dos únics moments en què apareix el cotxe (un dels símbols més evidents del fer camí sense aturar-se, sense conèixer els llocs per on es passa, sense gaudir de la gent...) és per dir-nos que ell l’ha deixat enrere (p. 16) o per demanar-nos que l’aturem, en baixem i gaudim del paisatge, en aquest cas de tardor (p. 37). Un paisatge que és omnipresent a l’obra, que permet al poeta de lluir tota la força creadora de la paraula, que domina a la perfecció, amb la precisió del rellotger o del miniaturista, com us estimeu més. Un paisatge presentat amb imatges potents, entenedores, plenes de força i amb els recursos més a l’abast: les comparacions, les enumeracions, les metàfores, els agrupaments semàntics... Uns recursos que, només acompanyats de la musicalitat del ritme i de les paraules, que aconsegueix a gairebé tots els poemes, li basten per crear la seva poesia, despullada de tots els artificis que l’han caracteritzada al llarg del temps. Adéu doncs, a rimes, estrofes, isosil·labisme... Gosaríem dir que el poeta ho subordina tot a la força de les paraules i de les imatges que hi crea. Potser ja ens ho adverteix al darrer vers del primer poema. “i encalço clarícies amb les paraules”, tot i que no ens n’adonem fins al final, quan ja no ens arrossega el vitalisme dels poemes i intentem fer-ne l’anàlisi retòrica.

Res, que us convido a llegir, o millor dit a gaudir, Sota el mateix cel. Això sí, si pot ser no ho feu amb presses i a més a més, si pot ser també, compartiu-lo, com el jo poètic comparteix amb aquell tu imprescindible paisatges, moments, records, amors..., en definitiva, vida. En tenia tants fragments seleccionats!, però només us n’oferiré un, un poema sencer que en Frederic Cuscó ha titulat “Navegant” (p. 50):

Per més que la coberta
s’amortalli de salobre
i les gavines devorin
les deixalles del temps,
rera els meus ulls,
les mans de l’adéu,
encara.

Gràcies Frederic, no esperis deu o dotze anys més per tornar-nos a oferir nous tastets de vida i d’esperança.

Pere Martí i Bertran

(1) Frederic Cuscó i Campllonch: Sota el mateix cel. Ed. Omicron, Badalona, 2007. 66 pàgines.