Amb l'objectiu de fomentar un espai de diàleg i de difusió d'idees, els lectors que vulguin poden fer les seves aportacions a la secció de "Cartes al director" de tribunamaresme.com, enviant per correu electrònic els seus textos. Aquest mitjà es reserva el dret de publicació i es donarà preferència als temes d'actualitat. És necessari que juntament amb el text enviat consti el nom, domicili, telèfon i DNI o número de passaport de l'autor. També, es farà una selecció de les cartes per a la seva publicació en el setmanari TRIBUNA Maresme, de distribució gratuïta a la comarca.
Email:
Població:
Nom: Artur Jofre Molina
Població: Tona
Email:
Batxillerat partit? Per què no recuperar les proves de setembre
Quan deixarem, els educadors d’aquest país, de ser considerats uns conillets d’Índies que han d’aguantar les proves que ara l’un ara l’altra ens imposen els qui van ocupant les conselleries o els ministeris d’educació? Quan tindrem en aquest país una llei d’educació estable que ens permeti treballar amb criteri i amb coherència?
Dic això arran de la darrera proposta del Ministerio d’Educación de Madrid que diu que els alumnes de primer de batxillerat que suspenguin més de dues assignatures ja no hauran de repetir curs, sinó que podran promocionar i només s’hauran d’examinar de les assignatures suspeses. Quan tots ens queixem de falta d’esforç per part dels nostres alumnes, ve el Ministerio i fa un projecte de llei que permet no repetir curs als alumnes de 1r de Batxillerat que aprovin la meitat de les matèries del seu curs. I el bo del cas és que aquesta mesura ha estat ben vista per una part de la comunitat educativa i no només dels alumnes.
Com podem inculcar als nostres alumnes el sentit de la responsabilitat i una cultura de l’esforç si cada vegada els simplifiquem més els seus estudis? Al nostre país, en el seu moment, el Departament va considerar que els cursos escolars finalitzen el mes de juny i va suprimir els exàmens de recuperació del setembre, eliminant, d’aquesta manera, una bona oportunitat als estudiants de poder passar de curs. En què quedem? Per una banda, posem traves als nostres estudiants i, per l’altra, els permetem que facin un batxillerat partit en tres o quatre anys –i molt em temo que amb menys exigència.
Des de la meva experiència, penso que seria bo per als alumnes la reimplantació d’unes proves extraordinàries al setembre de les assignatures suspeses. Al nostre centre havien vingut a estudiar molts alumnes d’arreu de Catalunya al mes d’agost per preparar els exàmens de setembre i la majoria d’ells aconseguia aprovar les matèries suspeses i passar de curs. D’aquesta manera, molts dels nostres estudiants, com feien els de fa uns anys aquí i com fan encara els de les altres comunitats autònomes, tindrien una bona oportunitat per realitzar els seus estudis de batxillerat sense haver-hi d’esmerçar més temps de l’establert.
Artur Jofre Molina. Pedagog i director Col·legi PIVE. Tona(Osona)
Nom: Xevi Castellá
Població: Pineda de Mar
Email: ivexcaste211@terra.es
El centralisme comarcal
Fa anys que la comarca del Maresme es divideix en dues parts. Sembla ser que encara no ho sabeu: Pineda de mar, Calella de la costa, Santa Susanna (tots aquest pobles constiuteixen l'Alt Maresme) com és que aquest pobles no tenim ni un sol coresposal? (periodista)
Nom: Artur Jofre i Molina
Població: Tona
Email:
Violència a les aules?. “Memento homo”
Des de fa alguns cursos, i de forma periòdica, la paraula bullying ha anat apareixent en els mitjans de comunicació com una mena de calaix de sastre en el qual hom es veu en cor d’encabir tota una plèiade de manifestacions i de conductes que en més o menys mesura presenten com a denominador comú comportaments violents.
Si fem cas del que diu el Síndic de Greuges, Rafel Ribó, el bullying, tot i el seu ressò mediàtic, és un fenomen minoritari en els centres educatius catalans, la qual cosa, però, no ha de comportar que la Generalitat i les pròpies escoles no facin tot el possible per detectar i intervenir immediatament davant d’un assetjament escolar.
Ara bé, no hem de caure en la paranoia de considerar que qualsevol comportament inic o abusiu és ja un cas flagrant de bullying. Si fem memòria pel nostre pas per les aules, segurament que ens vindrà al cap aquell company que solia insultar-nos, o que ens prenia algun cromo, o que no ens deixava jugar a pilota. I recordarem també que si podíem li plantàvem cara i, si no ens hi vèiem en cor, ens havíem d’aguantar. No vull dir que siguin actes que s’hagin de fomentar o aplaudir, però no deixen de ser part del comportament humà en el seu procés de socialització. I, dins d’aquests paràmetres, no cal ni considerar la possibilitat, massa vegades apuntada, que aquests comportaments puguin provocar traumes d’aquells que es porten arrapats al cos fins a l’adultesa, com a mínim.
Però quina és, doncs, la causa que fa que avui es parli tant de violència –que n’hi ha, en casos puntuals– i de bullying a les escoles? Afirmar que l’escola és el reflex de la realitat, a més a més de ser una obvietat és una veritat com un temple. I, per tant, és una incongruència que la societat demani a les escoles moltes de les funcions que s’haurien de demanar a les famílies i que, alhora, es vagin limitant els mecanismes de control i de correcció –inherents des de sempre a les institucions educatives– que són a la base de la seva actuació i el fonament de la seva autoritat. Hem convertit l’escola amb una mena d’ansiolític que ens deslliura de l’ansietat o de la mala consciència d’haver perdut els valors i els models que, com un pal de paller, la suportaven. La societat –les famílies– ha dimitit de les seves funcions educatives i les han traspassat a l’escola: És aquí on molts nens reben el primer NO, on per primer cop han de fer alguna cosa que no els ve de gust o han de menjar el que els posen al plat; a les escoles se’ls ha d’ensenyar a utilitzar els coberts i se’ls ha d’ensenyar a rentar-se les dents; l’escola els ha d’ensenyar a anar pel carrer vigilant el trànsit i respectant la gent gran.
S’han perdut els valors de la responsabilitat, del respecte, de l’esforç... i han canviat els models a seguir: ara ja no excel·leix qui és més treballador, més solidari o més constant. Qui s’emporta la llebre és el més espavilat, el que millor enganya o el que s’aprofita de la seva fortalesa física. I la resta s’hi resigna i calla, per comoditat, per indiferència o perquè no volen sentir a dir que són uns bocamolls, uns “xivatos”, que diuen ells. Els referents dels nostres fills són, majoritàriament, personatges violents. Començant pels protagonistes de dibuixos animats, seguint pels superherois i acabant amb tota la tirallonga de personatges estrambòtics que omplen programes i tertúlies de la televisió.
L’escola, sola, no té prou mecanismes ni prou influència per canviar aquests valors i aquests models. Ens cal l’ajut de les famílies, que ens facin confiança i que s’identifiquin amb els projectes educatius de cada centre. I cal un replantejament profund del funcionament de la societat i dels principis que la regeixen. I, per damunt de tot, ens cal recuperar els tres principis bàsics de l’educació: respecte, autoritat i normes.
Artur Jofre i Molina
Pedagog
Director Col·legi PIVE
Nom: Pere Vilardell i Roca
Població: Tona
Email:
Adolescents Digitals
Sovint m’agrada passejar, tot badant, pels carrers. Ara camino, ara m’aturo,... Quelcom em sorprèn i, a voltes, em neguiteja...Cada vegada es fa més difícil veure nens i adolescents jugant i fent gresca per les vies públiques, muntant improvitzades porteries, saltant,... en definitiva jugant. I em pregunto: -On són aquests nois i noies? Què se n’ha fet dels jocs que ens apassionaven quan érem menuts? Què fan a les seves hores d’oci? M’assabento que en la majoria dels casos el jovent està sotmès a interminables jornades a on es combinen les seves tasques acadèmiques amb un munt d’activitats extraesco-lars que transformen els nostres infants i adolescents en veritables superboys i supergirls. No és tan important el que fan i aprenen aquests joves, com sí que estiguin ocupats mentre els adults feinegen. El jovent esdevé un autèntic proletariat que amb jornades laborals de deu i onze hores retorna en el millor dels casos a la seva llar passades les vuit del vespre.
I és en aquest moment a on tot l’escalf humà i el contacte intergenera-cional trontolla novament. Després d’un sopar frugal, en moltes ocasions, és el moment en què la tecnologia entra a les llars per la porta gran i ocupa els millors espais –la sala d’estar, les habitacions,...- i, el que és pitjor, les millors hores –les del descans i l’oci-. Els nostres fills, els adolescents, possiblement encuriosits per tot allò que és nou, són un dels sectors de la població que més ràpidament ha integrat aquests gadgets digitals en llurs vides afavorit per les campanyes de màrqueting, de dubtosa ètica i estètica, que sovint els ataquen.
Els nens i nenes, la pròxima generació, ja no juguen, sinó que naveguen, ja no discuteixen, sinó que xategen, ja no declaren guerres als seus veïns del barri, sinó que s’introdueixen com agents secrets en perilloses missions o dirigeixen poderosos exèrcits de mercenaris o romans... El jovent s’allunya del món analògic –tal vegada, per oposar-se i allunyar-se del món dels adults-: defuig dels llibres, dels jocs clàssics, de les converses més apassionades i compromeses i de la reflexió i/o debat. D’aquesta forma, es crea una distància difícilment superable i es defineix una autèntica barrera, tant d’interessos com de vocabulari, entre generacions.
Els adolescents, troben en aquest món, el suficient anonimat com per amagar les seves pors i els seus complexos. S’oculten en nicks i passwords per poder crear móns de fantasia i assolir la suficient força com per adreçar-se a d’altres persones i en un ambient semiclandestí construir i orquestrar mil i una aventures.
Cal evitar aquest lloc capdalt que mantenen les cònsoles i ordinadors en la majoria de les llars. Cal interessar-se per conèixer quins són els hàbits dels nostres adolescents així com, quines són les seves pràctiques habituals amb aquests enginys per prevenir possibles mals majors. La violència, el sexe, la coacció ideològica, l’accés a les drogues,...és possible des de la xarxa o des dels jocs multimèdia. Per aquest motiu, cal una tutorització adient mantenint una actitud constructiva i reflexiva amb el jovent per orientar-los i informar-los .
La cultura digital ha entrat per la porta gran i sembla esdevenir un punt bàsic i imprescindible perquè qualsevol persona assoleixi unes competències bàsiques que la capacitin per a poder ser vàlida i autònoma en la societat futura. És el primer tòtem del segle XXI i qualsevol oposició a ella sona retrògrada i és motiu de mofa social. Amb tot, és necessari pensar que aquest avalot digital no és res més que un mitjà que proporciona recursos, però que és indispensable la formació integral i absoluta dels nens, nenes i adolescents i aquesta s’assoleix o es practica des de moltes perspectives i facetes. L’abús dels recursos digitals només pot afavorir la desintegració social i una percepció esbiaixada de la realitat que condicionarà la qualitat de les relacions humanes i la qualitat de les vides dels usuaris.
És fonamental entendre que la moderació i el tacte són indispensables en aquest afer. La digitalització de la societat és una realitat, però cal mantenir una escala de valors ferma en la que paràmetres com: el diàleg, la fidelitat, el respecte, la sanció i el temps lliure es mantinguin en majúscules i clarament reforçats. És una bona oportunitat per aprendre i gestionar un projecte conjunt de família i és una ocasió perfecta per a poder enfortir els vincles familiars.
Davant aquests canvis que s’estan gestant en els hàbits socials hom no pot mantenir-se indiferent i cal moure les peces necessàries per poder prendre de tota aquesta efervescència els elements que faran més enriquidora l’experiència vital. Per fer-ho cal conèixer, tenir voluntat d’aprendre i destinar temps i paciència a l’estudi d’aquestes noves formes comunicatives i d’expres-sió que la digitalització ofereix. És el moment dels adolescents digitals i el moment de les seves famílies perquè en aquest procés d’aprenentatge i capacitació tothom n’és part important. És una ocasió excepcional perquè el món digital i el món analògic es donin les mans cercant un equilibri i una harmonia indispensables que proporcionin més qualitat i essència a la vida.
Pere Vilardell i Roca
Coordinador Àmbit Científic
Col·legi PIVE. Tona(Osona)
Nom: Jaume Casanovas i Vilà
Població: Vilassar
Email:
IDENTITAT MUNICIPAL
És hora de fer balanç dels treballs de recuperació de la identitat de la nostra mil·lenària població, en les vessants toponímica i heràldica.
S’ha aconseguit blindar el topònim VILASSAR amb un acord de govern del 27.10.05: “ES RECONEIX QUE LEGALMENT EL TOPÒNIM VILASSAR CORRESPON A VILASSAR DE DALT”. L’acord té força legal i el Consistori capacitat per portar-lo a terme, iniciant expedient de canvi de nom, segons diversos lletrats; no és pas un acord nostàlgic de memòria històrica.
El Síndic de Greuges de Catalunya està fent gestions, des del 26.10.05, perquè l’Ajuntament de Vilassar de Mar utilitzi sempre el seu nom correctament , havent sol·licitat, des del principi, la col·laboració del nostre Ajuntament, cosa que no ha aconseguit encara, doncs en el recent Informe Annual al Parlament de Catalunya, el Síndic es lamenta que “davant l’Ajuntament de Vilassar de Dalt han estat diverses les reiteracions telefòniques per a obtenir resposta a la petició d’iunformació, sense aconseguir-ne”.
En l’aspecte heràldic, el conseller de Governació comunica al nostre Ajuntament, el 30.10.06, que “no hi ha constància que el vostre municipi disposi d’escut oficial ni que estigueu tramitant-ne un”, com ja han fet la majoria d’Ajuntaments.
I per últim, celebro la voluntat política que ha fet possible a internet el registre i l’operativitat de la web del nostre municipi: www.vilassar.cat , d’acord amb el blindatge del topònim.
