Aquest any rep el XIX Premi Internacional Catalunya el biòleg nord-americà Edward O. Wilson. Enhorabona al premiat.

Conec poc del treball d'aquest científic; però em sembla interessant compartir-ho.

Per situar-ho: Fa uns anys llegia uns treballs d'ètica del filòsof Josep Ferrater Mora (1912-1991) (vegeu aquí) . I em cridà l'atenció una afirmació que feia que vaig entendre així: donada la manera dogmàtica i ofuscada en que s'estaven tractant determinades qüestions sobre l'home; pot ser estaria bé que una temporada se n'ocupessin els sociobiòlegs.

Aleshores vaig apropar-me a algunes lectures. i, entre elles una obra d'Edward Osborn Wilson: Consilience: The Unity of Knowledge (Knopf, 1998).

La meva conclusió va ser: si ara pugui conversar amb Ferrater Mora, voldria dir-li que em sembla que aquell dogmatisme i idees d'estranyes superioritats teòriques (o epistemològiques) que entenc ell criticava, s'han repetit de la ma dels sociobiòlegs.

Podria -no ho nego, i és més una qüestió de prioritats- resultar interessant revisar els problemes que trobí fa cinc o sis anys. Però d'aleshores a ençà no he ensopegat amb res que em faci despertar interès en teories que pressuposin unificacions; ni de la ciència, ni del coneixement, ni d'altres tipus.
Segueixen pesant massa els problemes de base teòrica i conceptual que hi veig; per no esmentar les extrapolacions polítiques que fins i tot en especulacions sobre la ciència física hi he trobat.
En un dels detalls diria que pressuposen unes relacions de jerarquia que acostumo a trobar molt forçades. Que funcionen? Pot ser sí; o diguem que sí. Però jo no ho considero suficient. També funcionen moltes coses, que en diem, i jo crec que van molt malament.

(...)

Montilla conclou, però, que l'abstenció equival a satisfacció amb el que mana i llestos.

Ens ho situa molt bé Ramon Tremosa i Balcells, al costat d'altres detalls molt interessants, a un article que llegeixo a l'Avui: Una derrota cívica i democràtica de tot el país. Abstenció diferencial.

Jo li plantejaria a José Montilla, com a president de la Generalitat de Catalunya (com a polític li plantejaria altres coses):

Així ho veig:
Que vostè digui això és digne de resposta clara. N'hi han, i, a banda de les que responen en clau d'interessos del mateix tipus que els que crec el mouen a afirmar aquesta bajanada, espero les atengui, assumeixi. i que no faci creure als ciutadans que confien en la paraula del president del nostre govern una cosa com aquesta.
I que no faci tampoc com en altres qüestions bàsiques de seguretat ciutadana (com ho són els atacs de l'Estado i el nostre Interior als perseguits -passats i presents- pel franquisme i altres dictadures d'aquesta tradició. Com a exemples per situar-lo: "lleis de memòria", confusionismes, detencions improcedents, "Ley de Partidos Políticos", estupideses i abusos de poders ministerials pel que fa al retorn dels documents "recuperats" (quin cinisme) per Franco i cia; etc.) això que en diem amagar el cap sota l'ala.
De fet esperaria que aquesta fora la gota que fa vessar el got d'anar aguantant més i més atacs a la possibilitat de ciutadania i democràcia. Perquè, a banda de representar un bon cas on visualitzar fins on ens pot portar; alimenta una confusió bàsica que intentaré explicar-li al final.

Que ho pugui pensar no és problema; però que s'ho pensi és digne de desqualificació com a analista; a nivell intern i a nivell extern. I no només pel simplisme; que ja representa un problema.
De fet és difícil acceptar anàlisis d'esdeveniments polítics quan es pateix tant d'electoralisis -podríem dir-ne-, partidisis cega. Això és un mal prou normalitzat; però això no li treu ni gravetat, ni el justifica.

Que s'ho cregui és digne de preocupació. I aquí m'adono que pot ser ho hagi afirmat com a part del PSC (PSOE; eleccions generals espanyoles, i altres coses que no sé). Però em sembla que puc defensar que, per davant d'aquestes coses, com vostè és el president de Catalunya (de moment comunitat autònoma, tot i que sembla que ni això respectem), es dirigeix als ciutadans d'aquest país en general, i no als que, i de forma cega, estiguin amb el seu partit. Digne de preocupació; sí.

Que ho vulgui fer creure i veure és horrible. I espero no ho aconsegueixi. Ni vostè, ni ningú.


Ens diu que l'abstenció és resultat d'una satisfacció amb qui mana. Això s'assembla molt a una confusió bàsica que crec és mortal per la democràcia , per la convivència, per la intel·ligència, per l'enteniment, entre d'altres necessitats humanes.

Es tracta de la confusió entre ser crític i ser criticaire, de la ma de l'engany de creure's que acceptar una cosa no ha d'implicar capacitat crítica. I, en la nostra tradició, agreujat -l'engany- amb la creença que qui calla atorga; fins i tot a preu de la mort.

(...)

Tenim una "Ley de Partidos Políticos" que condemna la independència com a opció política, que no condemna programes de corrupció de càrrecs i de projectes de guerra partidista al marge de la societat; i tampoc condemna postures racistes, entre altres consignes d'èxit electoral contra la democràcia que hem vist. Una llei de partits antidemocràtica.

Tenim uns mitjans de comunicació i informació en els que ens hem ben acostumat a abandonar la capacitat crítica; així com a repetir i repetir la cantarella "jo d'això no hi entenc" i "jo, a mi, això no m'interessa" "jo, a mi, això no em preocupa", etc. Alhora que ens volen convèncer que el rigor i la comunicació són impossibles; absolutament impossibles. Però, sí que són necessaris, però!, allà on interessa o allà on hi manquen. Cap problema! Democràtics?

Tenim també unes juntes electorals que crec no arbitren per assegurar un procés electoral, sinó per garantir unes determinades eleccions; que no és el mateix.

Unes juntes electorals que neguen el paper informatiu d'iniciatives populars de participació (de debò), i permeten

(...)

VilaWeb:
Nova manifestació en suport de Núria Pòrtulas a Girona.

Avui és jornada de reflexió.
Un bon dia per a plantejar-nos quines polítiques, forces polítiques, dominis institucionals, indiferència i hipocresies ciutadanes, informacions, desinformacions, etc., entren en joc per a permetre i sostenir lleis com la que han aplicat a la Núria Pòrtules; tan pel que fa a la detenció improcedent, com al procés en que la te una Audiencia Nacional més que qüestionada, com pel que fa a les respostes polítiques del nostre govern, i veïns; tots plegats.

Penso que esta molt bé que no s'aturi l'agenda de protestes contra aquesta detenció i tracte. Que esta molt bé que les agendes d'aquestes tàctiques de l'Estado espanyol -o de qui sigui- per a confondre i fer por; així com les eleccions, o altres esdeveniments legislatius, no afectin a les manifestacions per reclamar l'alliberament i l'aclariment d'aquest i altres processos d'ús il·legítim del poder. I alhora faci evidència dels encreuaments d'agendes i interessos entre les institucions de govern, les d'elecció, les de legislació, i les judicials.

També esta molt bé que l'informe d'Amnistia Internacional reculli aquests dies, entre les conculcacions dels drets humans que estem veient, la pràctica de fer por per a dominar. Aquesta gent en sap; i ens pot explicar prou coses interessants per a contestar als qui accepten aquestes formes de poder, o als que les troben naturals, o "ancestrals", o qualsevol cosa que no sigui inacceptables.

Inacceptables; a una democràcia seriosa, clar.

Demà, dia d'eleccions, penso que ens convé forta participació. Molta participació, si no pot ser tota. Perquè crec que una de les pugnes en la lluita pel poder d'alguns partits, i dels que anomenem fàctics o a la "ombra", i dels demòcrates de plantejament i pràctica, és que els primers voldrien una participació de plàstic, enquesta i domini de la opinió; i els segons una participació real.

Jo ho tinc clar, em quedo amb la participació. I amb la recomanació que, si hom no té clar quina opció votar, una bona possibilitat és el vot en blanc. Perquè fa que la representació tingui un preu més alt.
I perquè crec que ja fa una bona temporada que la representació política surt massa barata. Per tots; al representants i als representats. Barata en el sentit d'implicació ciutadana, així com en el control i acompliment de compromisos; per no entrar ara en els què considero la pèrdua dels mínims en la presentació i pràctica de la postura política.

Avui, a Girona, continua el recolzament a Núria Pòrtules. Recolzament que trobo, i entenc, recull el donat a qualsevol persona, grup, que és criminalitzat per aquestes maneres polítiques que ja no sé veure on s'aguanten.

(...)

Anna Politkòvskaia, ho recordem, és una periodista que va ser assassinada. Va morir, va morir perquè la varen assassinar, un dia de l’octubre passat quan anava cap a casa seva. La varen matar després d’una pila de previs perversos, com ho són les amenaces, altres intents d’acabar amb ella, persecució, i el que no sé i no en tinc notícia. Morta. Una periodista assassinada, per ésser una professional honesta i explicar, investigar, observar, mirar, coses que alguns poderosos no volien que siguin notícia. Coses sobre les que qui sigui vol que la gent no en tinguem notícia.

No sóc capaç ara de retrobar una referència que llegia fa uns dies. Era una petita nota on s'explicava el que em va semblar la persecució d’algun responsable d’una revista o publicació en la que hi treballava Anna Politkòvskaia; i em sembla que també parlava d’arrest de la filla d’aquest, si no recordo malament, editor.

Al costat d’aquestes bestieses, que es multipliquen i multipliquen per complicitats, silencis, i acceptacions de rigor molt malentès (però molt malentès), recordo una petita conversa amb una senyora russa a la estació de Passeig de Gràcia, a Barcelona el 18 de febrer d’enguany.

Ella llegia un diari rus, i em va intrigar saber què en deia de la investigació sobre aquest assassinat; i en general sobre la persecució de periodistes. Ens va fer d’intèrpret la neta d’aquesta senyora, que parlava català amb mi, i rus amb l’avia.

M'explicà que el diari no deia gaire cosa; i que eren bàsicament xafarderies i detalls sobre la vida d’Anna Politkòvskaia. I alguna coseta, poca, sobre la mort i investigació de la mort de Litvinenko.

Un altre cas que les autoritats sembla no volen aclarir. I em pregunto: quines autoritats tenim?

Ensenyen a les escoles de periodisme a enfrontar-se (pràcticament i intel·lectual) a aquests abusos de poder, ignomínies de l’”ambient”, “situació”, “inèrcies”, i a cops presentat també com a necessitat de supervivència? O pot ser es consideren aquestes qüestions com a no fonamentals en la formació i aprenentatge d'aquest ofici?

Aprenen els periodistes a enfrontar i plantar cara a aquestes coses que veiem acaben amb el que en un mínim sentit es pot continuar anomenant periodisme? O hem de creure que els periodistes russos (com els de qualsevol altre lloc) no es veuen en la obligació d’informar acuradament sobre aquests (i tants que en veiem; i d'altres que es disfressen d'accidents, o fins i tot de crims de la persona perseguida) assassinats i les seves investigacions perquè “alguna cosa hauran fet” (ja en el màxim triomf del cinisme i liquidació de la consciència)?

Molt a prop d'aquestes mancances per la llibertat d'expressió, sobrances d'"autoritats" incompetents per a una vida digna, dominis de poderosos que crec que entre altres problemes han vist massa pelis violentes apocalíptiques i estúpides; i més misèries que acompanyen aquest fets, què podem fer?

Penso que, entre altres coses, i començant amb el que tenim més a prop, no quedar-nos aturats davant capteniments genocides d'alguns polítics en actiu. En aquest paquet hi poso, d'entrada i crec és suficient per començar, als que gosen dir que faran política antinacionalista.
Ja han provat de fer passar una colla d'enganys, existències, inexistències, i altres elements de domini mediàticcccc. Ara llegeixo com a intenció política d'alguns personatges la seva pretensió d'anar contra els nacionalismes català i basc. Això, com a expressió des d'un grup polític, ÉS GENOCIDI. NO ÉS OPCIÓ POLÍTICA. NO ÉS TAMPOC UNA "QÜESTIÓ D'OPINIÓ"; SENYORS, ELS DIRIA, SI TENEN ORELLES.

(...)

"O millor, en plural. Coses bones."

1) Així comento una notícia i reflexió que ens fa arribar el bloc D’aquí i d’allà.
Comença així:

L’ampliació dels horitzons

Diu:
"(...) Llegeixo a The Scientist, concretament al volum 21, número 4 , d’abril de 2007, una nota amb un exemple que il·lustra clarament el potencial dels blocs.(...)"

I conclou:

"(...) Sí, ja sé, aquest cas és un altre, és el camp del reconeixement. Enhorabona a en Comai per haver reconegut les idees dels altres.
I és també el camp de la comunicació, de l’ampliació de la nostra visió més enllà dels límits als quals estem acostumats. Els blocs ens permeten això, explorar, com una àguila des de l’aire, un territori molt més ampli al qual trobar les disperses dianes que ens interessen."


Pel mig ens planteja unes preguntes interessants sobre una estúpida idea econòmica. Una idea que jo a cops he anomenat: confusió entre competència i competitivitat, barrejada amb greu confusió (de nou) entre els necessaris estímuls que poden ser menester a vegades, i un darwinisme que faria plorar el biòleg (crec) (Tècnicament ho anomenem darwinisme social; i jo penso que, a banda de la fugida d'àmbit; implica aberracions de la pròpia teoria de la sel·lecciò natural. Per no entrar en abusos i embolics en l'us dels conceptes en fer els plantejaments, "observacions" i observacions).


2) Avui afegeixo una altra bona cosa. Ens la la fa arribar Saül Gordillo.

Respolis: "Una democràcia sense mentides"
(Afegeixo: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/50965)
(veig que només funciona si s'obre el: Vull llegir la resta de l'article)


Diu així:

"(...) Descobreixo l'existència de la Iniciativa Ciutadana per la Responsabilitat Política, que impulsa mesures per garantir la seriositat i l'execució dels compromisos electorals.(...)"

Ja només aquest plantejament em sembla genial. I trobo que respon (contesta a la contra?) alguns mals costums polítics que tenim. A cops mel's he trobat en expressions com ara: "Ah! És normal! Tots fan igual!!!"; "Oh!, què hi vols fer? No hi ha manera de controlar-ho, tot va tant ràpid!", etc.

Però jo d'aquestes no en faig cas, més enllà de preocupar-me perquè les trobo horroroses. No de lletges, sinó de conseqüències. I entre elles el vici que hem agafat de repetir "que a la gent no interessa la política".

En general ho veig com un conte aprés, i em sembla més interessant atendre als embolicaires, que als qui se l'ha empassat. Bàsicament per una espècie de realisme que va néixer fa dos o tres anys en que vaig adonar-me de la violència; de la quantitat i variabilitat de violències, que els dit embolicaires envien de retruc a qui realment interessi (ni que sigui per obligació social, curiositat intel·lectual, o convivència) la política.


I acostumo a fer cas -pel que fa a prioritats de feina a fer- d'expressions com ara: "Necessitem ajut per a contrarestar els abusos verbals dels discursos, pràctiques, usos i abusos, d'alguns polítics. Es fan impossibles de seguir, sense caure en la desesperació intel·lectual".
Aquesta va ser la manera més clara en què una persona interessada per la política (en el sentit de ciutadania i participació) va expressar-me una demanda a analistes i a filòsofs.

D'aquesta faig cas més enllà de la preocupació pels embolicaires que fomenten el "desinterès" (diuen normalment amb cinisme) per la política.


Així, per coses com aquestes em sembla interessant fer-vos arribar aquestes dues notícies que em troví ahir.

(...)

Quan estudiava filosofia política, un dia va haver una discussió sobre les organitzacions no governamentals. Aleshores em plantegí un parell de qüestions, que he anat seguint.

1) D'on neix aquesta consideració de "no governamental"? Quines limitacions, quin abast, quins dominis (i dominadors) tenen els nostres governs?
Vaig concloure que, fins que no tinguem uns governs decididament compromesos i controlats, implicats, propiciats, participats pels ciutadans, millor que no es consideri element de govern a la societat civil. Però continuava trobant problema a aquesta denominació i les seves conseqüències i implicacions.

2) La segona preocupació era: Com permetem que, a sobre (les conclusions primeres, i les segones, i les terceres, van ser molt decebedores), els polítics al poder es pengin medalles que no els hi són pròpies? On estan els informadors seriosos? On hi ha lloc per a la mínima observació? Com és que té tant de poder la idea que "la gent" som tots uns estúpids (consumidors que només volem innovació en telefonia mòbil, automoció, i "ciudad de vacaciones, diagame!"? (informe Bricall sobre les universitats 2004.- apartat de coneixement; un exemple))((Afegeixo, 21 de maig 2007. Ja m'ho va semblar ahir que m'havia equivocat de data. Ara veig que aquest informe és de l'any 2000. També ho és la conclussió que assenyalo. Crec que va bé situar-ho. Una disculpa.))

La situació diria que ha canviat una mica darrerament (per bé). Seguiré observant.

Aquestes qüestions giraven al voltant d'una més àmplia: si els nostres governs (en general) es troben atrapats, o aviciats, i fins i tot si es troben còmodes -tant se val- en aquest model. Model que fa necessàries tantes feines de reparació civil a la contra ("alternatives", en diuen; jo crec que se n'abusa d'aquests termes); no ens hauríem de plantejar seriosament una altra manera de gestionar el poder? No ens hauríem de plantejar seriosament que alguna cosa no va bé?

I, vigilo; que aquí algun malpensat em dirà que estic col·locant tota la responsabilitat a les bases, als ciutadans per ser com som, i per votar el què votem. I aquestes responsabilitats no les nego. Sóc ben conscient d'aquesta mena d'irresponsabilitats, submissions, i"negociats"; podríem dir-ne.

Pel que fa al tema que tracto, de primer respondria: Fa temps que no considero les votacions que fem com a vàlides més enllà d'una simple supervivència mínima, en espera d'una nova situació on es respecti el dret de decidir.
On es respecti el dret de decidir: els previs d'educació i de formació que necessita; les eines de comunicació que són menester; el respecte i dedicacions que li fan falta; i, entre d'altres que ara no contemplo, la fi de la democràcia formal. I, més concretament, la fi d'aquesta democràcia formal assentada, alimentada, propiciada, i sostinguda, en la negació de:
a) bones comunicacions, converses, compromisos més enllà del paper, i diàleg, etc., rigorosos (no les "pacotillas" que en venen a les audiències, "audiències", i Audiències).
b) Sostinguda alhora en la negació de respectes bàsics a tots els ciutadans. Amb atacs més cruels encara contra periodistes, pensadors, científics, intel·lectuals i artistes, polítics, compromesos i seriosos (no els qui vulguin vendre motos postmodernes o pensaments a la moda i al servei d'aquests maneres polítiques que denuncio).
c) I valent-se també de la negació de la necessitat de desqualificació política directe als representants que gosen sostenir el seu discurs i decisions en paternalismes, majoritàries i concessionàries; entre altres bestieses.


Com a segon plat, afegiria que tot i que les persones podem ser deshonestes (corrupció política); i allò de "mira per tu i la resta que es foti" (catolicisme-protestantisme polític); o senzillament criminals (persecució i assassinat polítics); també som altres coses. Moltes altres coses.

Vull dir que trobava que tot i acceptant (que no ho accepto) un model de representació ben barroer; podia dir que mancava visibilitat de decisions polítiques més enllà i fora de prepotències, fatxenderies, abusos, ceguesa i estupidesa (manca de visibilitat i protagonisme; la participació d'aquesta alta mena de polítics la donava per suposada; sinó més malament aniríem, encara, em deia).

Per acabar, per postres; oferiria unes notícies:


A la Xarxa de Blocs Sobiranistes. Ja som 379 catosferics.


Al mapa: www.estatpropi.cat ja en som 10389 independentistes.


'Decideixo decidir' arriba a les deu mil firmes


I, observem si n'ha donat de fruits la Crida a la blogosfera sobiranista
que va fer en Xavier Mir.


Després de les postres, pot ser prenent un café, plantejaria:
Mirem: Per a que serveix un bloc.


Salut!

(...)

Sèrie de quatre o cinc entregues. Final de la tercera part; que començava (aquí).

Teníem:
1) Informació, desinformació. I, les nostres mans.·
2) La tria del pitjor, raons pèssimes. I propaganda de mala educació.
3) Els "Únics", demagògies. I Estat contra ciutadans.
4) Engany a dojo. I misèria política.
5) Pressió ministerial, foment de la ignorància. I, d'entrada, la presentació.

Ara acabo aquesta tercera entrega amb:
6) "Imminències", més foment d'ignoràncies, desinformació. I atacs de campanya. "Guerra preventiva" en diuen.Propaganda pel referèndum (5): la pena de mort
"(...) Per què no es llegeix per televisió, per exemple, aquest fragment sobre la pena de mort? Molt senzill: perquè cada vegada que es llegís, el “no” guanyaria centenars de milers de vots. La ignorància continua essent un mecanisme de control que fa servir el poder desvergonyit, tant si es presenta essent d’esquerres com de dretes."

Guerra sense ni declaració d'enemistat.
"(...) Pel que fa a la campanya pel sí, considero atacs bàsics: 1) l'ús que molts governants fan de la seva autoritat com a informadors: un atac a la ciutadania; 2) l'apel·lació a oposicions impressionants i la demonització de qui defensa una posició diferent (espot PP): un atac al rigor mínim; 3) la pretensió d'exaustivitat i de meravella (espot PSOE): un atac a la importància que te el projecte; i 4) el paternalisme (espot CIU) : un atac a la dignitat de la política representativa i a la persona. Com a ciutadana sí que em trobo insegura.(...)"

7) No, visibilitat de mites constitucionals, i idees al servei d'un món diferent.Propaganda pel referèndum (6): dos llibres
"(...) Heus aquí dos llibres per a la reflexió, per acabar de conèixer algunes de les idees de fons i alguns dels grans tòpics d’aquesta ‘Constitució’. Amb l’ajut d’aquests llibres -i d’altres escrits i materials-, podrem organitzar millor pel nostre compte el debat que els partidaris del “Sí” també haurien d’haver provocat, però que no han ajudat gens a fer. Les idees -sobretot unes idees diferents a les del text constitucional- ens han de portar a construir una Europa alternativa, democràtica, social, pacífica i ecològica, al servei d’un món diferent."

8) Aquest és el poder europeu autònom que es proposa? I contra engany, covardia, i servitud. Contra el què ara anomeno malaltia del siiiisme.
Propaganda pel referèndum (7): reflexió final
"(...) Aquest és el poder europeu autònom que es proposa? Sí, aquest: un poder que és militarment depenent i que políticament pot ser pressionat, intervingut, influït. Això és el que Europa proposa i el que els EUA accepten de bon grat. O és que algú creu que si Europa hagués preparat un text realment fort i autònom, un text que hagués fet la competència als EUA, aquests no haurien fet sentir la seva veu o la seva influència per criticar-ho o evitar-ho? (...)
Tenim tants i tants arguments per votar “No”! Avui us volia oferir l’últim: aquesta ‘constitució’ és molt poc europea! Una llàstima. Una desgràcia. Diguem “NO!”"


(...)

1) Fa uns dies escrivia sobre els "processos judicials" contra la llengua que esta fent el sr. Camps i cia al País Valencià. I acabava amb aquestes preguntes:

"De tota manera, el què més m'interessa ara respecte a aquestes actuacions són un parell de coses:

· 1.- El govern actua contra el poble que representa: És manca de control del poder? aberració del nostre sistema polític de representació? estupidització general?
· 2.- I, si fa no fa: ens ho mirem i, en lloc de prendre-ho com un fet a combatre (donat per fet que no volem una societat d'esclaus i d'idiotes), ens entretenim discutint si és que estem o no entenent bé com van les coses. O ens anem a l'oculista a que ens faci noves ulleres cada dia. O al psiquiatra estatal del Congreso a que es doni la dosi de anestèsic o tranquilitzadortranquilitzador que ens manqui."(llegir aquí)


Subratllo aquest punt de l'enteniment, per assenyalar un dels problemes que fa temps observo sobre aquest tema. Ho intento.

Sovint escolto la frase: "Jo, és que, és que, no ho entenc!!"
Dita en lloc d'alguna cosa com ara: "Jo és que això ho trobo inacceptable", o alguna cosa similar.

Normalment no dic res si veig que provocaré -cosa més normal del que hauria pensat mai- alguna mena de cabreig incontrolable. Però segons què es toqui, sense cap mirament, no callo i responc alguna cosa com ara: "No ho entens; o no et sembla correcte, acceptable, bonic, bo, respectable, etc.?"

Em sembla que haig d'aclarir -per problema ambiental- que no es tracta d'una discussió sobre paraules. Sinó una discussió sobre quina mena de tractes tenim amb el nostre enteniment; i, concretament el maltracte que li donem en encarregar-li feines que no li són pròpies. A banda de l'efecte d'aturador, eufemisme, despiste, trampa verbal, retòrica d'acontentament, o coses encara pitjors, que acostuma a tenir la expressió: "Jo, és que això, no ho entenc!!"

Ahir em trobí amb un d'aquest casos que refereixo. En una variant que trobo molt curiosa:. Millor fer observació:
a) Tenim la "Ley de Partidos"; els interessos en fer-la; complicitats, antecedents, conseqüents, usos i abusos.
Alguna cosa recullo en:

2) · Maneres polítiques: Sobre la expressió de responsabilitat

b) Després tenim el què podem veure sobre les polítiques, tractes de poder, declaracions de polítics, consideracions de juristes i polítics més seriosos, el seny, la observació del que uns i altres fan, conseqüències, etc.

3) I ahir llegeixo alguna cosa sobre les reaccions dels partits polítics bascos en relació al "ha colat" del Fiscal General de l'Estado. I em trobo amb aquest problema que refereixo: El representants del PNB diuen que no ho entenen.

· vilaweb:
"(...) Els partits bascos han reaccions amb indignació i sorpresa a les declaracions fetes ahir pel fiscal general de l'estat, Cándido Conde-Pumpido, que va dir que potser s'havia anat massa lluny prohibint les candidatures electorals de l'esquerra abertzale. Batasuna ha qualificat Conde-Pumpido de feixista, perquè ha vulnerat drets fonamentals; Ezker-Batua n'ha demanat la dimissió; ANB, partit amb la majoria de llistes impugnades, ha dit que no són paraules pròpies d'un fiscal; i pel PNB, costen d'entendre.(...)
El cap de llista d'Acció Nacionalista Basca (ANB) a la Junta d'Àlaba, Aitor Bezares, ha mostrat sorpresa pel penediment del fiscal; i l'acalde de Bilbao, el penebista Iñaki Azkuna, ha dit que no entén Conde-Pumpido." (subratllo jo)

I jo dic: pobre enteniment!

Estic totalment d'acord (començant amb el govern basc en les seves declaracions institucionals dels darrers mesos) i al costat dels altres partits bascos, amb els qui consideren que estem en general davant unes pràctiques de vulneració de drets civils bàsics. I, respecte a l'actuació del Fiscal General de l'Estado, davant un cas clar de prevaricació. (4) Definició que ens ofereix la trappola: Prevaricació)

5) I em reafirmo en el què expressava l'altre dia sobre la reacció general que aquesta situació i pràctiques polítiques hauria de provocar:
Contra aquest estat VI. Serietat, compromís. A què estem disposats?

Cada cop veig més clar que no hauríem d'acceptar aquests comicis. Hauríem de fer una aturada general; plantar cara a aquest nou intent de mantenir les velles glories; i preparar unes eleccions que respectin les garanties d'una democràcia seriosa.
Vull dir que crec no hauríem d'acceptar el model de democràcia en que ens han instal·lat aquests transicionalistes: a saber: el del vot a qualsevol preu. Preu que no pot ser altre que el de comprar ciutadans. Compra que no es pot fer d'altra manera que a partir del robatori de consciencies. Robatori que no vol dir res més que negació de la democràcia.
De què ens parlen? Diuen de debò que treballem en, i per, una democràcia i el seu millorament? Jo els dic: els robatoris millor que no millorin; que ja no sé on aniríem a parar. I la democràcia, de cap manera no pot millorar amb els seus plantejaments. A la merda! Amb els perdons de vocabulari que calguin.

...............................................................................
Què tenim?

1) Primer: Estan dient que la "Ley de Partidos"; a banda del que ha anat fent fins ara contra una opció legítima (l'independentisme), també (o alhora) persegueix els votants; determinats votants. NO? Però la mateixa llei no persegueix assassins de debò si són contra l'independentisme. NO?
Feu una ullada:
notícia a EP:
Pumpido diu que el dubte és "si s'ha anat massa lluny" contra ANB i contra Abertzale Sozialistak
17/05/2007 14:28"(...) El fiscal general ha explicat que hi ha dos tipus de concepcions en relació amb la Llei de Partits, una que s'até al que diu el text legal i una altra que considera que els 150.000 votants de Batasuna no poden votar i que cada vegada que decidixen votar a unes llistes que no són les seues, però són pròximes, cal il·legalitzar-les. (...)"
(continuar llegint)

notícia a VilaWeb:

El senyor fiscal general de l'Estat parla de "concepciones en relación a la Ley de Partidos". Jo no hi trobo cap sentit (Segueix)


(...)

Sèrie de quatre o cinc entregues. Teníem l'entreguisme a "superioritats" de decisions que haurien de ser dels ciutadans (I). I la malaltia del siiiisme usada per fer por i foment de la mala educació (II).

Tercera: Ara podem afegir més foment: el de la estupidesa política, en varies formes. I em sembla encertat parlar-hi a partir d'algunes notes sobre el referèndum a la Constitució Europea que varem patir no fa gaire.
Per explicar-me recullo el seguiment d'aquell referèndum que va fer Josep Maria Terricabras al seu bloc. Aquí la recomanació. I, per altra banda em va bé perquè allà vaig poder dir-hi la meva.


1) Informació, desinformació. I, les nostres mans.·
La campanya del referèndum

· Tan clarament incomprensible
"(...) Tinc moltes altres raons per a no acceptar aquesta constitució. Però aquesta diferència em sembla important; perquè sabem de quines coses estem parlant, i ho hem de tractar com el que és; quelcom que està a les nostres mans."

2) La tria del pitjor, raons pèssimes. I propaganda de mala educació.Propaganda pel referèndum (1): Mariano Rajoy
"(...) Perquè el que es vol és que la gent voti en una direcció determinada, ni que sigui per raons pèssimes. Al capdavall, els que han fet l’espot i els que el reciten tampoc no el deuen haver entès. O sí, i tampoc no en fan cap cas?"

· Em semblava que no en feia cas.
"(...) i no entenc que considerem legítimes algunes maneres de moure a l’acció política, sobretot si al costat diem que volem comportaments democràticament madurs."

3) Els "Únics", demagògies. I Estat contra ciutadans.
· Propaganda pel referèndum (2): els drets dels treballadors
"Sento per la televisió que Joan Coscubiela, de Comissions Obreres, demana el “Sí” a la Constitució europea i fa un elogi del model social europeu. Literalment diu que aquest és l’“únic camí possible per continuar defensant els treballadors i treballadores”.(...)"

· Es menysprea la institució ciutadà.
"(...) Si vaig a l’article II-88, em pregunto: la vaga, dret d’empresaris i treballadors, ¿S’accepta en el nivell de qüestionar el model econòmic en què treballem? ¿Què digués aquí el Tribunal de Justícia de la Unió Europea?"

4) Engany a dojo. I misèria política.
Propaganda pel referèndum (3): els Estats i els ciutadans
"(...) Resulta també molt fort que ZP digués durant l’acte que “la gran notícia” d’aquesta Constitució és que amb ella “es passa de la unió dels estats a la dels ciutadans” i que s’estableix “com a divisa la diversitat” i el reconeixement de “les identitats i l’autogovern”. Al·lucinant.(...)"

Del desastre a la misèria.
"(...) Com a ciutadana trobo que sí, que la situació és miserable, encara que no veig la diferència entre monòleg i diàleg de sords en la relació ciutadà-polític.(...)"

5) Pressió ministerial, foment de la ignorància. I, d'entrada, la presentació.Montilla també?
"(...) I només faltaria que no fos així, perquè això voldria dir que vivim en una societat segregada, potser fins i tot racista. Què té, doncs, d’estrany que coincidim en el vot amb gent que no ens agrada gens? No coincidiran també amb Aznar, Acebes, Zaplana i Berlusconi els que votin que sí? I què? Deixaran de fer-ho per això?(...)

(...) Si Montilla, home tranquil, també va per aquests camins, em temo que ens esperen unes setmanes plenes de debilitat intel·lectual i moral. No m’estranyaria -tot i que no m’agradaria- que al final només votessin quatre gats: a qui pot fer il·lusió una Constitució que sembla que ningú no coneix? A qui li interessarà escoltar uns líders que usen uns arguments tan galdosos? El perill més gran, doncs, és que aquest estil sigui contagiós i que molts acabin no votant o votant a la babalà. Llavors sí que s’hauria fet un servei pèssim a la democràcia."

D'entrada, la presentació.
"(...) Pel que fa a dos punts en que es parla d’obra feta i d’herència, el que no puc és donar per cert que tot això és bo i mereix continuïtat. No podem dir que tota obra feta i tota herència és acceptable. L’últim punt de la presentació, que afirma la participació dels ciutadans, té el problema que, com a valoració de la manera en que s’ha fet el treball, em val més el criteri i les explicacions dels que ho valoren com el que no deixa de ser un acord interestatal, i no una constitució."

(...)

Notícia a EstatPropi.cat:

La campanya 'Sumem-nos al mapa per un Estat Propi' arriba als 10.000 adherits

La campanya "Sumem-nos al mapa per un Estat Propi" es va presentar públicament el dia 25 d'abril. La campanya té per objectiu situar els ciutadans dels Països Catalans favorables a la independència en un mapa que podeu veure a www.estatpropi.cat, tot comptant-nos per a desmuntar el tòpic que som quatre gats, i ensenyar que aquesta voluntat és compartida de forma natural arreu del país.(...)"

Podeu continuar llegint la notícia aquí.

De moment cap més comentari. Felicitacions als implicats!

(...)

La propaganda, les propagandes electorals fa un temps que no me les escolto. Ni com a ciutadà ni com a elector. Bàsicament perquè no m’agrada ni interessa que em tractin d’estúpida. I alhora perquè, al costat d’altres obviacions que he fet en els darrers anys, és la única manera que he trobat de mantenir-me una mica informada.

Només les atenc per a valorar, i esperar, a veure quan de debò podríem dir que estem a una democràcia “madura”, en diem (no m’agrada aquests conceptes de “madur” o “immadur” en política, perquè acostumen a recollir idees de “nosaltres som bons, per tant tots els altres són dolents; o a la inversa. Tinc obligació moral de governar perquè els altres tot ho fan malament. Som els ‘únics; etc.”; fal·làcia política de lamentable èxit, filla del totalitarisme i de la estupidesa; i paternalismes impresentables, entre altres aberracions de la pràctica política.)(Tampoc m’agrada per simplista. Però no és això el que ara vull comentar).

Entre d’altres raons, no escolto les propagandes perquè veig que alimenten la desinformació. Ens omplen de desinformacions (falsejament d’informació) per mancances, per excessos, i per desdibuix; i no serveixen a un mínim diàleg polític-ciutadà. Diàleg que és el que més m’interessa de la política; i crec és bona manera d’establir una democràcia seriosa.

Una democràcia en la que no ens empasséssim sense resposta afirmacions com les de “camino recto” y “aplicación de la ley como hace falta” o coses d’aquest tipus que deia ahir el president del govern central; després, i en relació a una llei de partits contra la democràcia i per la persecució política de d’independentisme o qualsevol nacionalisme que no sigui l’espanyol o el d’estats que no tenen més nassos que reconèixer.

Ni tampoc no ens quedéssim ben calladets o acallats, o encallats, davant l’alimentació de suficients a que ens hem acostumat en el tenebrós període de la transició i constitució espanyoles. O l’actual període que han anomenat alguns “aprofundiment en la democràcia”; cosa que encara sona pitjor; i diria que pitjor encara més que sonar.

Una altra raó per deixar de costat aquests missatges és que deixen en desavantatge als polítics que, més enllà d’oferir caramelets de campanya eterna, treballen de debò per a fer política de la que es pugui parlar, i que es pugui mostrar tal com és; de forma transparent; amb idees, projectes, arguments, raons, decisions i aplicacions a la societat, encerts, errors, etc.; sense secrets de sumaris, enganys mediàtics, o esperes històriques de cinquanta anys, per exemple. I sense l’acceptació general de la corrupció i abús de poder com a pràctiques normals.

En aquestes eleccions he afegit a aquest paquet les notícies en campanya.

Aquest afegitó, per una banda n’és resultat de cansament acumulat pel que alguns he vist anomenen “campanya perpètua”; model importat dels EUA. I que jo anomeno campanya eterna. Per l’altre és una postura de solidaritat amb els periodistes i analistes polítics rigorosos; que ho tenen molt difícil per a arribar-nos contra tant de poderios i poders contra una informació de qualitat. Entre els darrers atacs de cinisme gros assenyalo algunes de les declaracions i silencis en el recent homenatge al gran periodista Huertas Claveria; i les bestieses que aquestes recullen sobre la necessitat de capacitat crítica. O la barra amb que gosen anomenar "debat" a qualsevol cosa, com al de canal 9 al País Valencià entre alguns dels candidats a la representació política.

Quedi com una demanda ciutadana contra l’ús il·legítim que alguns representants polítics i poders fàctics en fan de la informació. I com una exigència de qualitat d’aquesta en el que anomenem (amb confusions i confusionismes) la societat de la informació, la comunicació i el coneixement.

(...)

Pau