Per IGNACIO RAMONET

És quelcom fascinant l’ascens aclaparador de Nicolas Sarkozy a la presidència de la República francesa. L’innegable geni polític del qual ha fet gala al llarg de la campanya electoral, aquesta barreja de voluntarisme, d'autoritat, de personalització, de provocació, de nacionalisme i de liberalisme, conjugat amb una art oratòria brillant i a una temible harmonia amb els mitjans de comunicació de masses, li han permès d'imposar-se nítidament gràcies també al suport massiu del poder mediàtic i del poder econòmic.

El que més ha sorprès, però, és la desimboltura intel·lectual que l'ha conduït a incidir en el debat al voltant les línies de demarcació que separen la dreta i l'esquerra. Els analistes es preguntaven si, conseqüència de la globalització liberal, aquestes línies s'havien alterat. I Sarkozy les ha escurçades. Ha decidit que, per a la composició del seu primer govern, el perímetre de la dreta abasta des d’ara una bona part del Partit Socialista, o en qualsevol cas la seva ala "socio-liberal" (1). En aquest sentit, el nou executiu (del qual no menys de quatre membres –Bernard Kouchner, Eric Besson, Jean-Pierre Jouyet i Martin Hirsch– vénen de l'esquerra) no fa més que reflectir l’escorament cap a la dreta de la societat francesa.

Un escorament paradoxal, perquè la desigualtat social no para d'augmentar. I paradoxal també perquè, des de 1995, les lluites socials continuen sent vives en un món laboral durament fuetejat per la precarietat, la subcontractació, les deslocalitzacions i l'atur.

L'era del gaullisme s'acaba i es reemplaça per la del sarkozysme, és a dir, un populisme francès que, captivant a través d’una il·lusió de moviment i d'obertura qualificats de "moderns" i fins i tot de "progressistes", es proposa de reunir al seu si totes les dretes, des del lepenisme fins als socioliberals, sense oblidar els centristes. Les fonts d'inspiració principals són el model republicà neoconservador dels Estats Units (llegiu l'article de Serge Halimi), el de Silvio Berlusconi a Itàlia i el de José María Aznar a l’Estat espanyol. Tres experiències que, tot sigui dit, han estat contestades a les urnes.

El nou fracàs de l'esquerra constitueix en primer lloc una derrota intel·lectual. Ha estat un suïcidi polític el fet de no haver produït –ja sigui per immobilisme, per ruptura amb les classes populars o per incapacitat– una nova teoria política per a la construcció d'una França més justa des del moment que s’anaven desgavellant totes les estructures socials consegüents al brutal esfondrament de la Unió Soviètica i al desenvolupament devastador de la globalització neoliberal. L'esquerra ha perdut la batalla de les idees. La va perdre en el moment que, des de la seva experiència governamental, va bloquejar els salaris, va tancar fàbriques, va suprimir llocs de treball, va liquidar les conques industrials i va privatitzar una part del sector públic. En resum, la va perdre en el moment que va assumir la missió històrica, contrària a la seva essència, d'"adaptar" França a la globalització, de "modernitzar" el país a costa dels treballadors en benefici del capital. Aquest és l'origen de la derrota actual.

I responsabilitzar del fracàs els grans mitjans de comunicació –que constitueixen ara l'aparell ideològic principal del sistema– palesa la queixa infantil o la impotència. Perquè la nova jerarquia de poder, establerta per la globalització neoliberal, situa al cim i com a primer poder el poder econòmic i financer, seguit del poder mediàtic, mercenari del precedent. Aquest duet domina el poder polític. Un poder polític que en les democràcies d'opinió i en l'era de la globalització només es conquereix amb el consentiment còmplice dels dos primers.

Aquesta evidència tampoc l'ha tinguda en compte una "esquerra de l'esquerra" que, malgrat la riquesa de les seves propostes, ha ofert més aviat un espectacle preocupant de desunió i d’egoisme. Per al conjunt de l'esquerra aquesta derrota és decisiva. Marca la fi d'un temps i l'obliga a una indispensable refundació. Per a construir, finalment i com es diu en aquests temps a l’Amèrica Llatina, el "socialisme del segle XXI".


Traduït per Salvador Pallarès-Garí

La derrota dels exèrcits egipci, sirià i jordà contra Israel marcarà la derrota política d'una generació que havia apostat pel desenvolupament, la unitat àrab i el socialisme. Desorientades, les societats es giren cap a la religió i s'assisteix a l'emergència de moviments islamistes encara més poderosos que els governs existents, incompetents i autoritaris, els quals no tenen cap altre objectiu que el de mantenir-se al poder a qualsevol preu.

Per BASSMA KODMANI
Directora de l'Arab Reform Initiative, París; autora de «La diaspora palestinienne», PUF, París, 1997; i de «The Danger of Political Exclusion. Egypt’s Islamist Problem», Carnegie Endowment for International Peace, Washington, 2006.

Amb més de dos milions de vots més que la rival socialista, Nicolas Sarkozy ha estat escollit president de la República francesa. Amb una taxa de participació molt elevada (83,97%), aquest resultat contradiu la «regla» segons la qual una majoria sortint perd les properes eleccions. Però el nou cap d'Estat ja va marcar diferències amb el seu predecessor, Jacques Chirac, significant repetidament el seu desig de «ruptura» amb el que assimila a un quart de segle «políticament correcte». Les primeres mesures econòmiques i socials del seu govern (supressió de la carta escolar, rebaixa en la contractació laboral i del dret de vaga, menor fiscalitat sobre els alts ingressos) doten de molta significació aquesta ruptura. Aprofitant el desconcert de l'esquerra, Sarkozy ha recollit al seu equip l'adhesió de diversos exresponsables del centre i del Partit Socialista. Amb el seu concurs, compta amb modificar profundament l'equilibri polític del país i continuar fixant les seves conviccions de dretes. En això, recorda les transformacions en d’altres indrets. A l’Estat espanyol, a Itàlia, i sobretot als Estats Units.

Per SERGE HALIMI

Abans de deixar el 10 Downing Street el 27 de juny, Anthony Blair ha insistit de veure’s amb el nou president de la República francesa, la qual cosa diu molt sobre l’ús de la paraula “esquerra” per a caracteritzar el “blairisme”. Dels deu anys de poder del primer ministre britànic sortint, la història en retindrà bàsicament el seu compromís incondicional amb Washington i el seu rebuig a trencar amb els seus predecessors conservadors, sobretot amb Margaret Thatcher.

Per RICHARD GOTT
Periodista, Londres.

Acusat de nepotisme, el president del Banc Mundial Paul Wolfowitz ha hagut de dimitir. La Casa Blanca, que l’havia imposat, ha reivindicat el dret de designar el seu successor. Sis estats de l'Amèrica Llatina que qüestionen el domini dels països del nord han decidit de crear un Banc del Sud i s’han distanciat del mateix Banc Mundial, del Fons Monetari Internacional i del Banc Interamericà de Desenvolupament per tal de portar les regnes de les seves finances.

Per ERIC TOUSSAINT i DAMIEN MILLET
Presidents del Comitè per l’Anul·lació del Deute del Tercer Món (CADTM) a Bèlgica i a França, respectivament.

La derrota de Ségolène Royal en les eleccions presidencials franceses ha atiat vells debats al voltant de la identitat del Partit Socialista. Enfront el talent estratègic de Nicolas Sarkozy, capaç de seduir el Front Nacional i d'atraure personalitats com Bernard Kouchner, els dirigents de l'esquerra semblen estar desorientats. Alguns recomanen una adhesió més decidida a l'economia de mercat i una aliança amb el centre. La idea no és ben bé nova...

Per GREGORY RZEPSKI i ANTOINE SCHWARTZ
Comoderador d'Action-Critique-Médias (Acrimed) i investigador en ciències socials, respectivament.