Per Arundhati Roy*
Article traduït per Rut Jou

La mundialització econòmica ha incrementat la distància entre els que prenen les decisions i els que n’han de suportar els efectes (1). Reunions com el Fòrum Social Mundial permeten als moviments locals de resistència reduir aquesta diferència i associar-se als seus homòlegs dels països rics. Quan, per exemple, es va construir la primera presa privada, la de Maheshawar, les relacions entre Narmada Bachao Andolan (NBA), l’organització alemanya Urgewald, la Declaració de Berna a Suïssa i la Xarxa Internacional de Rius a Berkeley van permetre fer sortir del projecte tota una sèrie de banques i empreses internacionals. Això no hauria estat possible si no hi hagués hagut una sòlida resistència sobre terreny i una amplificació de la veu d’aquest moviment local amb suports de l’escena mundial, posant en un compromís els inversors i obligant-los a retirar-se. [...]

Entre els riscs als quals s’enfronten els moviments de massa, cal parlar del de l’ONGització de la resistència. Seria fàcil contradir el que vull dir en acusació contra totes les organitzacions no governamentals (ONG); seria una mentida. Tot i que en les aigües turbulentes de les falses creacions d’ONG, alguns intenten usar com un sifó les subvencions o el frau fiscal, moltes ONG fan un treball vàlid. De totes maneres cal considerar el fenomen en un context polític més ampli.

A l’Índia, per exemple, el boom de les ONG subvencionades va començar a les acaballes dels anys vuitanta i noranta. Això va coincidir amb l’obertura dels mercats indis al neoliberalisme. En aquella època, l’Estat, conformant-se amb les exigències de l’ajustament estructural, restrenyia els subsidis destinats al desenvolupament rural, a l’agricultura, a l’energia, als transports i a la salut pública.