|
|
La derrota dels exèrcits egipci, sirià i jordà contra Israel marcarà la derrota política d'una generació que havia apostat pel desenvolupament, la unitat àrab i el socialisme. Desorientades, les societats es giren cap a la religió i s'assisteix a l'emergència de moviments islamistes encara més poderosos que els governs existents, incompetents i autoritaris, els quals no tenen cap altre objectiu que el de mantenir-se al poder a qualsevol preu.
Per BASSMA KODMANI
Directora de l'Arab Reform Initiative, París; autora de «La diaspora palestinienne», PUF, París, 1997; i de «The Danger of Political Exclusion. Egypt’s Islamist Problem», Carnegie Endowment for International Peace, Washington, 2006.
|
|
|
|
|
|
Per HENRY LAURENS
Professor al Collège de France. És autor de «La Question de Palestine: le troisième tome, L’Accomplissement des prophéties, 1947-1967», que apareixerà aquest mes de juny publicada per Fayard, París.
|
|
|
|
|
|
Quan l’exèrcit israelià executa a trenc d’alba del 5 de juny l’atac contra Egipte, ningú no podia imaginar que quaranta anys més tard continuaria ocupant els territoris àrabs conquerits en el moment d’aquesta ofensiva. Tampoc ningú no imaginava que la regió cauria en la situació que ha viscut des de llavors com a conseqüència d’una guerra tan curta. Els Estats Units, Israel i les monarquies àrabs es felicitaven per la derrota de Nasser i del nacionalisme àrab: de fet, aquesta va accelerar l’emergència de l’islamisme polític i l’afirmació de la resistència palestina. La incapacitat de les Nacions Unides per imposar l’aplicació de les innumerables resolucions sobre l’establiment d’una pau justa a la regió contribuirà al descrèdit de les potències occidentals. Finalment, la situació de "ni guerra, ni pau" no contribuirà a la longevitat excepcional de poders autoritaris àrabs, sovint amb la benedicció dels Estats Units.
Israel, tanmateix, el gran vencedor d’aquesta tercera guerra –després la de 1948-50 i la de Suez de 1956 amb els seus veïns àrabs, tot negant-se a retornar els territoris conquerits, mantenint sota ocupació una població palestina rebel i considerant que només l’ús de la força resol els problemes–, s’enfonsarà en una crisi política i moral profunda en què els repetits escàndols de corrupció no en són més que un dels símptomes. El conflicte de 1967, que va ser també el resultat d’errors de càlcul i humans, confirma aquesta veritat: la guerra rarament és l’antecessora de la pau.
|
Comentaris
 |
|
|
|
|
Les "estadístiques ètniques" tracten la "discriminació positiva": són objecte d'una d'aquestes polèmiques formals que tant agraden als mitjans de comunicació francesos. La discriminació, a França com en qualsevol altre lloc a Europa, apunten sobretot a les persones procedents de la immigració. Només unes estadístiques fiables poden testificar-ne les desigualtats i oferir-ne l’abast. La qüestió no és, doncs, si "calen estadístiques ètniques", sinó "quin tipus d'estadístiques poden abarcar les discriminacions de base ètnica"
Fins i tot n’hi ha que pretenen descobrir la lluna. Des de 1999, les enquestes oficials de l'Institut Nacional d’Estudis Demogràfics (INED) han integrat el país d'origen i la nacionalitat de les persones. L'estudi anual sobre el lloc de treball de 2005, en una mostra de 40.000 persones, implicava grups del "Magrib" i de l’"Europa del sud". Per a la seva cèlebre recerca sobre la segregació a l'escola, Georges Felouzis havia utilitzat els noms que figuraven en els fitxers dels col·legis[1]. Sense oblidar, en matèria laboral o d’habitatge, el sistema del "testing" fet en base als noms: és el cas de les enquestes de l'Observatori de les Discriminacions.
Jean-François Amadieu, president d’aquesta darrera institució i professor a la Universitat París-I, va prendre recentment la iniciativa a una petició contra el recurs a les "estadístiques ètnico-racials[2]". Segons ell aquestes són "inútils": les informacions disponibles actualment –nacionalitat de les persones, dels seus pares i avis, lloc de naixement, lloc de residència, noms– "són suficients per a mesurar de manera fiable la discriminació. De fet, el mètode és inseparable de l'objectiu. Els que volen dades suplementàries”, considera Amadieu, “tenen una altra idea de fons: les estadístiques ètniques representen, per a ells, el mitjà d'imposar la discriminació positiva. Les estadístiques són el seu cavall de Troia. Per què s’ha de saber amb quant personal negre o àrab compta una empresa si no és per a imposar quotes?"
El professor Amadieu invoca sovint els principis de la República[3]. Canviant aquí d'argument, retreu als partidaris de les "estadístiques ètniques" que vulguin introduir una metodologia redundant, quan els criteris actuals són suficients per a donar un bri de llum a la discriminació. Honestament, l'argument cau per si sol: si l'Observatori de les Discriminacions recorre a les estadístiques quasi ètniques, per què no perfeccionar-les?
L’investigador de l’INED Patrick Simon dubta, en qualsevol cas, de la pertinència del "mètode Amadieu". "Al seu web no hi he llegit encara cap publicació científica seriosa. El recurs als noms funciona més o menys per als àrabs –i encara: la proporció de noms "francesos" en les famílies d'origen magribí augmenta considerablement[4]. Però no funciona per als africans i els antillans. Ja que es proposen estadístiques, com a mínim que siguin serioses!"
Estadístiques ètniques? "Mai no m'hi he pronunciat a favor”, prossegueix Simon. “El que dic és que per combatre la discriminació cal mesurar-les d'una manera o una altra". L'estadística explica l’essència, materialitza les desigualtats de tractament i ajuda, doncs, a orientar la política pública per lluitar-hi en contra. "Entre la meva paraula i la d'un negacionista de la discriminació”, conclou Simon, “només les xifres ens formen el judici. Només queda definir el millor mètode. És hora de reflexionar-hi."
D. V.
[1] Llegiu Georges Felouzis et Joëlle Perroton, «Un “New Deal” pour l’école», Le Monde diplomatique, décembre 2005.
[2] Cf. Libération, 23 de febrer de 2007.
[3] Cf. www.communautarisme.net/index.php?action= article&numero=311&PHPSESSID= c6ba8ad4fd285d0bec 2e96b0211d8746
|
| Comentaris
|
|
|
|
|
Per DOMINIQUE VIDAL
|
|
|
|
|
|
Per JOHANN ROSSOUW
Filòsof i escriptor, redactor del Die Vrye Afrikaan, que edita l'edició en afrikaans de Le Monde diplomatique a Sud-àfrica.
|
|
|
|
|
|
Per JOHN D. SKRENTNY
Universitat de Califòrnia-San Diego.
|
|
|
|
|
|
|
El sistema de castes és d’origen hindú. Es basa en el suposat grau de puresa i determina també l'ofici exercit.
Se'n compten diversos milers[1] que es reagrupen en cinc grans conjunts:
- els bramans (lletrats)
- els kshatryas (guerrers)
- els vaishas (venedors)
Aquestes tres categories constitueixen els tres varnas (colors) superiors, aquells que hom anomena els "dues vegades nascuts"; els bramans ocupen el cim de la piràmide.
Després vénen:
- les castes baixes (shudras); anomenades "backward classes", i després "other backward classes". Aquest quart varna també jerarquitza en funció del grau de puresa i de l’escala socioeconòmica. A dalt de l’escala s'hi situen, per exemple, la casta dels conreadors (i els propietaris predials) i a sota les castes impures com els barbers o els bugaders. Formarien entre el 50 i 54% de la població.
- els Intocables, anomenats oficialment “depressed classes” (classes endarrerides), i després “scheduled castes” (castes censades). Se'ls anomena també els Harijans (nens de Déu), o Dalits (oprimits) Els Intocables, declarats impurs, treballen com a peons agrícoles, ramaders, treballadors de la neteja... Formen el 17% de la població. En els llocs de treball que la funció pública els reserva, sovint acaparen aquells que són reservats a la part baixa de l’escala (nivell 4), és a dir, els reservats a la neteja...
[1] Llegiu Christophe Jaffrelot, «Inde: la démocratie par la caste. Histoire d'une mutation socio-politique (1885-2005)» (L'Índia: la democràcia per la casta. Història d'una mutació sociopolítica (1885-2005)), Fayard, París, 2005.
|
| Comentaris
|
|
|
|
|
Per PURUSHOTTAM AGRAWAL
Professor de la Universitat Jawaharlal Nehru, Nova Delhi.
|
|
|
|
|
|
Per Patrick Coupechoux*
Article traduït per Rut Jou
Quan es va plantejar la qüestió, el 1990, de confiar la gestió de l’aigua de la seva ciutat a una companyia privada, Jacques Drapier no hi va veure inconvenients. L’any abans, havia estat escollit alcalde socialista de Neufchateau —un poble de 8.500 habitants als Vosges— i en aquella època, aquest tipus de decisió era molt corrent. Des de fa una vintena d’anys, a França, els alcaldes han escollit massivament la delegació, dient-se que, finalment, seria per a ells una preocupació menys i que l’assumpte estaria en mans de professionals.
La gestió de l’aigua de Neufchateau es va confiar doncs al delegat privat, la Companyia d’Aigua i d’Ozó (CEO), filial de Veolia, ex Vivendi, ex Companyia General de les Aigües. Però les coses, que havien començat bé, ja que s’havia signat un contracte per quinze anys, es van deteriorar ràpidament quan Drapier es va adonar, cap al 1992, que la tarifa tenia tendència a augmentar. “No havia pogut obtenir la més mínima explicació —comenta—, l’única cosa que em proposava la companyia era anar a la seva seu, a Metz, per tal de saber alguna cosa més, el que em va irritar una mica...” Davant la impossibilitat d’obtenir el que demanava, l’alcalde es va decidir a fer realitzar un estudi sobre el preu de l’aigua. La va confiar a un consultor independent, exbraç dret de Jérôme Monode quan era al capdavant de la Lyonnaise des Eaux abans de convertir-se en l’eminència grisa de Jacques Chirac a l’Elisi. L’estudi demostrava que l’aigua hauria hagut de costar 2,90 € el m3 (19 francs de l’època) quan la companyia la facturava alegrement a 3,65 € (24 francs) (1).
Drapier va començar aleshores a apuntar seriosament el retorn a l’Administració pública. Però la companyia va multiplicar les pressions. “Quan van venir al meu despatx per proposar-me participar en un col·loqui a Madrid, amb una persona de la meva elecció, amb totes les despeses pagades, em vaig sentir ultratjat”. Després de les eleccions municipals del 2001, el contracte es va rescindir i una nova administració va veure la llum... En efecte, aquest canvi no va ser massa difícil. La ciutat va trobar les competències necessàries, ja que la part més gran del personal de la companyia va acceptar mantenir-se en la nova administració. Aquesta última és autònoma i gestiona el seu propi pressupost. Dominique Barret, tinent d’alcalde i president del consell d’administració, en pot fer un primer balanç. “Des del 2001 —explica— l’Administració ha iniciat per 1,5 milions d’euros els treballs presos sobre els beneficis que ja havia realitzat, ja que aquests retornen a partir d’aquí l’aigua. Millor: ha iniciat la construcció d’una nova estació de depuració que hauria de funcionar a les acaballes del 2005”. Alhora, el consum ha baixat en un 22%, a causa de la reducció de les fugues d’aigua.
Però el més convincent afecta els preus: en la base d’un consum anual de 120 m3, la tarifa era de 3,09 € el m3 el 1995, de 3,84 € el 2000 i de 2,92 € el 2004... Pel que fa a l’alcalde, no se li ha proposat més anar a Metz per consultar un balanç il·legible. No obstant això, el que sorprèn més en aquest assumpte és la reacció dels electes dels altres municipis. “Al principi —explica— eren escèptics, no ho aconseguiràs mai, em deien, t’arrisques! Avui, molts vénen aquí per veure com va això...” Com si Drapier hagués trencat un tabú, el de la impossibilitat de sortir de les grapes de les poderoses multinacionals de l’aigua.
|
|
|
|
|
|
Per Vandana Shiva*
Article traduït per Rut Jou
Expulsada el 1977 pel Govern, Coca-Cola es va tornar a posar en peus a l’Índia el 23 d’octubre del 1993, en el mateix moment en què l’altra multinacional americana, Pepsi-Cola, s’hi implantava. Les dues empreses posseeixen actualment noranta fàbriques d’embotellament que són en realitat fàbriques d’extracció amb bomba: cinquanta-dues unitats pertanyen a Coca-Cola i trenta-vuit a Pepsi-Cola. Cada una extreu entre un milió i un milió i mig de litres d’aigua per dia.
A causa dels seus processos de fabricació, aquestes begudes gasoses presenten riscs de veritat. D’entrada perquè l’extracció de les capes practicada per les seves fàbriques d’embotellament despulla els pobres del dret fonamental a proporcionar-se aigua potable. A continuació perquè aquestes fàbriques rebutgen residus tòxics que amenacen el medi ambient i la salut pública. Finalment perquè les begudes gasoses són notòriament perilloses per a la salut —el Parlament indi ha posat en peu una comissió parlamentària mixta encarregada d’investigar sobre la presència de residus de plaguicides.
Durant més d’un any, les dones de les tribus de Plachimada, al districte de Palaghat, a Kerala, van organitzar segudes per protestar contra l’assecament de les capes freàtiques per part de Coca-Cola. “Els habitants —escrivia Virender Kumar, periodista al diari Mathrubhumi— porten a sobre càrregues pesades d’aigua potable que han d’anar a buscar lluny, mentre surten camions plens de begudes gasoses de la fàbrica Coca-Cola (1)”. Aquesta fàbrica extreia un milió de litres d’aigua diaris, i a vegades més. Les dones havien de recórrer de cinc a sis quilòmetres per anar a buscar aigua potable, mentre que, alhora, veien sortir de la fàbrica entre vuit i nou camions carregats de begudes gasoses. Calen nou litres d’aigua potable per fer un litre de Coca-Cola.
Les dones adivasi (2) de Plachimada van iniciar el seu moviment poc després de l’obertura de la fàbrica de Coca-Cola, la producció de la qual hauria d’assolir, el març del 2000, 1.224.000 botelles de Coca-Cola, Fanta, Sprite, Limca, Thums up, Kinley Soda i Maaza. El panchayat local (3) hi havia acordat sota condicions l’autorització de treure aigua amb ajuda de bombes motoritzades. Però la multinacional s’havia posat a treure, amb tota il·legalitat, milions de litres d’aigua pura en més de sis pous perforats pels seus interessos i equipats amb bombes elèctriques, ultrapotents. Segons els testimonis recollits sobre terreny, extreu fins a un milió i mig de litres diaris. El nivell de les capes ha disminuït dràsticament, passant de quaranta-cinc a cent cinquanta metres de profunditat.
No prou contenta de voler l’aigua de la col·lectivitat, Coca-Cola ha contaminat la poca que quedava, rebutjant les aigües brutes a perforacions buides a les seves instal·lacions per enterrar els residus sòlids. Abans, l’empresa dipositava els seus residus fora, tot i que a l’estació de les pluges la seva disseminació als arrossars, canals i pous constituïa una amenaça molt més seriosa per a la salut pública. Aquest no és el cas actual. Però la contaminació de les fonts aqüíferes no és menys real.
|
|
|
|
|
|
Davant una crisi proclamada i el seu corol·lari massa sovint anunciat —les guerres de l’aigua—, sovint s’invoca les solucions tecnològiques. La idea d’anar a buscar l’aigua on es trobi per conduir-la on faci falta presenta l’avantatge, per als promotors d’aquests projectes, sovint enginyers i empreses de treballs públics, d’una peremptòria simplicitat. Però aquestes transferències massives, a les quals molts països han recorregut al llarg del segle xx, no són neutres: comporten sovint una gran dimensió política, i van acompanyades d’impactes mediambientals considerables.
Per Fréderic Lasserre* i Philippe Rekacewicz
Article traduït per Rut Jou
Alimentar la població urbana
Les transferències massives per satisfer les poblacions urbanes són alhora les més antigues i les més nombroses. Quan es pensa en París, Marsella, Atenes, Hèlsinki, Algèria, Tòquio, Nova York, Los Angeles...: un nombre molt gran d’aglomeracions només poden satisfer la seva demanda d’aigua gràcies a les transferències massives interconques. Però aquesta problemàtica de l’avituallament pren a partir de llavors un gir diferent amb l’acceleració del creixement de les ciutats.
Així, la població d’aglomeració de Mèxic ha passat d’uns 1,6 milions el 1940 a 13,9 milions el 1980, posteriorment a 19 milions el 2000. La ciutat ha de construir les infraestructures urbanes (viabilitat, clavegueram, aqüeductes, electricitat) a un ritme superior a les seves capacitats financeres, tot esforçant-se per assegurar un avituallament d’aigua a una població en creixement ràpid. Una aposta que només es pot superar —molt parcialment— al preu de l’apropiació de recursos aqüífers cada vegada més llunyans... i conflictes amb altres col·lectivitats locals que es veuen així privades del seu recurs.
Proporcionar una agricultura intensiva
A l’Oest americà, l’aigua no és absent, però cal mobilitzar-la, desviar-la per irrigar espais agrícoles cada vegada més estesos, senyal tangible de la gestió de la naturalesa mitjançant la tecnologia. Els rius han estat redissenyats, continguts, canalitzats, barrats per construir reserves importants (llac Mead: 35 mil milions de m3; llac Powell: 33,3 mil milions de m3, tots dos a Colorado), posteriorment desviats massivament per conduir l’aigua cap a les ciutats i els camps. En la mateixa època, programes també faraònics van veure la llum a l’Àsia central. El Turkmenistan punciona així fins a 11 mil milions de m3 anuals a l’Amudarja per alimentar el canal de Karakumy que, construït als anys cinquanta i seixanta i mantingut força malament, perd al llarg dels seus 1.100 km fins al 50% de la seva aigua.
Amb la construcció de l’aqüeducte de Los Angeles el 1913, Califòrnia, Arizona i Utah van inaugurar l’era dels grans projectes de transferència d’aigua del Colorado, responsable de l’assecament del llac Owens i la destrucció de les comunitats locals de la vall d’Owens (Califòrnia). Actualment, Colorado, com Syr i Amudarja a l’Àsia central, només s’acosten al mar episòdicament, constituint brutals catàstrofes mediambientals a l’origen de la destrucció dels marasmes del delta del Colorado i de la desaparició del mar d’Aral. Aquest, el 2001, havia perdut un 80% del seu volum del 1960, la salinitat de les seves aigües s’havia quadruplicat, destruint la majoria de les seves espècies vives; les sals, els plaguicides i altres components tòxics dipositats al fons dessecat, trasbalsat pels vents, esterilitzen els sòls de centenars de quilòmetres i provoquen problemes molt greus de salut a les poblacions locals (anèmia, malalties de fetge, contaminació de la sang...).
Aquestes transferències massives, més que respondre a una necessitat real d’aigua, han estat desenvolupades amb una lògica de maximització d’una producció agrícola i de control de la naturalesa com a factor de producció.
|
|
|
|
|
|
Riada cap a l'or blau
Al planeta, aproximadament 1,4 mil milions de persones estan privades d’aigua potable, mentre que altres la malbaraten. L’agricultura intensiva condueix a un consum incontrolat i a una contaminació sense precedents. En lloc de promoure nous models de vida, els governs dels països rics es llancen a projectes faraònics, com ara les transferències massives d’aigua entre el Canadà i els Estats Units. Tot i que algunes multinacionals no dubten a apropiar-se de les capes freàtiques, troben resistència: a Kerala (Índia), on les dones lluiten contra la Coca-Cola, que asseca els seus pous, però també en molts municipis francesos, que repatrien els serveis al farcell públic. Davant aquesta oposició, els grans grups mundials maniobren per guardar el control de l’aigua.
Per Marc Laimé*
Article traduït per Rut Jou
Tot i que un 95% dels serveis d’aigua i sanejament al món continuen regits per la potència pública, els més importants del sector —tres francesos entre els quatre grups mundials més grans— intenten assegurar la seva empresa en els mercats en via de privatització. Eleccions discutides per milions de ciutadans del planeta. Fins al punt que Veolia ha editat una mena d’argumentari per intentar respondre els seus detractors altermundialistes —una primícia (1).
Ben just superat per Xile, després Anglaterra i el país de Gal·les que l’han privatitzat totalment, França apareix com a pionera de la participació de les empreses privades en la gestió de l’aigua. Vuit habitants de cada deu estan servits per un operador privat, nou de cada deu en les grans aglomeracions. D’altra banda, es parla de l’escola francesa de l’aigua.
La possibilitat de les comunes per delegar la gestió dels serveis d’aigua es remunta a mitjan segle xix. Però el creixement fulgurant de les tres germanes es desferma després de la Segona Guerra Mundial. Amb el ràpid augment de la població, la industrialització i una urbanització intensa, la demanda d’infraestructures va explotar. Els recursos d’aigua semblaven quasi inesgotables, fàcilment mobilitzables, i no preocupava encara la contaminació ni la preservació del medi ambient. A més, les administracions públiques comunals —que aleshores asseguraven els serveis d’aigua i de sanejament en un 70%, una prerrogativa que es remunta al 1789— a vegades estaven mal gestionades i endeutades. Eren tributàries de disposicions reglamentàries que no els permetien constituir reserves per invertir.
Ara bé, les necessitats són enormes. Va ser llavors, el 1954, que només servien a menys d’un terç dels francesos (31,6%), les empreses privades van enfonsar-se en l’esquerda. Amb més facilitat, ja que disposen d’un saber fer tècnic i una competència que van desenvolupar molt ràpid, sobretot en el que encara no s’anomenava enginyeria financera.
Efectivament, tan si es tractava d’una administració pública o una delegació, el finançament de base sempre era públic, ja que és l’usuari el que paga. Però el talent de les empreses va consistir a optimitzar aquests finançaments. Pel seu benefici, però sovint també en benefici de les col·lectivitats amb les quals signaven contractes. L’experiència financera va esdevenir com a mínim tan important com la gestió industrial dels oficis de l’aigua. Les col·lectivitats locals van signar aleshores una mena de pacte faustià amb els més importants.
Així, durant els anys cinquanta, i fins al 1995 en què el legislador va prohibir aquestes pràctiques, la signatura d’un contracte freqüentment anava acompanyada d’un versament per part de l’empresa cap a la col·lectivitat d’un dret d’entrada de desenes, i fins i tot de centenars de milions de francs.
En lloc d’estar directament afectades al pressupost de l’aigua i de sanejament, independent, aquestes xifres alimentaven el pressupost general de la comuna: servien per mantenir una feble fiscalitat local, i/o construir equipaments col·lectius, pavellons, piscines, etc. —en resum, per qualsevol cosa menys l’aigua. Però l’empresa no té vocació filantròpica, és l’usuari el que reemborsa a través de la seva factura, durant tota la durada del contracte. Sense saber-ho, el consumidor paga aquest regal acordat a la col·lectivitat: la factura d’aigua substitueix la fiscalitat local... Es mesuren els beneficis polítics que en pot treure un electe (2).
|
|
|
|
