Problemes familiars

Cadascú pot tenir la seva hipòtesi sobre els motius de l’abstenció a les passades eleccions municipals. Per alguna cosa estem en una democràcia. Però sorprèn que el Departament de Participació Ciutadana que depèn de l’ecosocialista Joan Saura es despengi ara anunciant que un grup d’experts posarà fil a l’agulla en el tema i que, si fa o no fa, cap a finals d’any, donarà a conèixer les seves conclusions. Un anunci que recorda massa aquell famós autobús del mateix conseller que havia de recollir opinions i propostes dels ciutadans per al futur Estatut de Catalunya. Un Estatut pel qual, a mesura que passen els dies, tothom demana, com la impossibilitat de l’acudit: “Madrecita, madrecita, que me quede como estaba”. Com recorda també aquells dictàmens dels equips psicopedagògics d’escoles i instituts que, després de setmanes d’entrevistes i reflexions, acaben dient que tot és culpa del caràcter inestable del nen. I justificant-lo amb la gran coartada. La família desestructurada.

Aquesta darrera comparació amb la família ofereix, però, un munt de possibilitats de reflexió que podrien ser útils per a la colla d’experts que ens dirà perquè no anem a votar. Potser la rebel·lia dels joves a l’autoritat paterna té més punts en comú amb l’abstenció a les eleccions del que ens pensem. Perquè, quines són les causes que els sociòlegs apunten per al passotisme dels joves? Les més significatives serien potser la pèrdua de la vida familiar en comú, fruit de la incorporació dels dos progenitors al món del treball i la tolerància paterna i materna als capritxos dels fills per defugir els conflictes amb ells. Dues causes que podem identificar perfectament en l’àmbit de la vida ciutadana a poc que forcem la comparació i considerem els polítics progenitors i els ciutadans fills. Quina vida en comú fan ciutadans i polítics? Només cal veure com s’assemblen els dies de campanya electoral amb els intents desesperats dels pares de compartir vida amb els fills quan arriba un cap de setmana. On són els polítics que no busquen poder i es queden al costat dels ciutadans? Els que abans militaven en associacions de veïns o sindicats. Quin polític gosa contradir, amb arguments i raons, el que la gent reclama, sigui o no just? Resulta molt més fàcil crear una cortina de fum amb un altre tema. Per exemple, l’himne nacional espanyol.

Un panorama així, com en el cas de la família on els pares discuteixen cada dia, passen dels fills la major part del temps i només es preocupen de donar-los tots els capricis materials possibles, aboca inexorablement a un distanciament entre pares i fills. Un distanciament, però, que no apareix sobtadament com una al·lèrgia, com sembla que els polítics ens volen fer creure ara, sinó que es va forjant dia a dia. Decepció a decepció. Per tant, i en això també pot resultar útil el model de la família desestructurada, no és en aquestes darreres eleccions on hem de buscar les causes, sinó potser en les immenses decepcions que hem anat acumulant durant una transició que sembla no acabar mai. Unes decepcions que ens van començar a arribar quan els ciutadans érem tot just infants democràtics i per tant les entomàrem disciplinadament per respecte al pare. Que segueixen arribant ara que ja som adolescents democràtics i, per tant, sentim l’impuls de la rebel·lia juvenil. I és justament ara quan vénen els pares i ens diuen que tot plegat és culpa nostra. Que mirem massa fórmula 1, que anem massa a la platja o que estem cansats. Si us plau. Més cansats estem que el Barça perdi partits i seguim omplint el camp. O que ens maltracti la Renfe i seguim pujant al tren. A veure si encara resultarà que els fills són els culpables dels problemes dels pares!