LA FURA

Toio Ribas

Ajudes i xenofòbia

Aquests dies en què tant es parla de pactes municipals i s’analitza el que ha passat del dret i del revés, no sé si s’ha endinsat prou la mirada envers la política d’ajudes i atenció social. Diuen els experts que una bona part del vot xenòfob que s’ha manifestat procedeix de grups socials humils en els quals s’ha sentit de manera més directa la pèrdua d’ajudes socials. Ells se n’han vist exclosos i les han percebut col·lectius més necessitats. “Gent que les han perdut també els costa arribar a fi de mes”, em deia un jove pare de tres fills. Ell feia referència a les beques de menjador que dóna l’ajuntament.

Possiblement es podria parlar d’altres beques –llibres, estudis, anada a la universitat, residències d’estudiants...– i altres ajudes que reparteix l’administració en els diversos fons de benestar social. Guarderies, colònies, camps d’estiu, lloguers, menjar, atenció als pares, residències d’avis... I en elles també s’hi deu observar un desplaçament a causa no tant de la millora de la renda familiar –augment de sous– sinó a l’existència de col·lectius més pobres. Necessitats desplacen necessitats. I com que no som un país ric, els fons destinats a les ajudes han d’esquifir-se per arribar a tothom que els demana amb dret o han de limitar-se a cobrir els grups amb necessitats més urgents.

Ara, en parlar de pactes i programes, àdhuc de models de ciutats –collonada notable si es va massa fons– d’aquest àmbit social no parla o no aflora si es tracta, i és necessari debatre’l i no deixar-se endur per l’anar fent. No som un país ric ni tenim massa àmbits coberts per les ajudes socials col·lectives, tenim força propers els anys de la beneficència pública, però des de la democràcia paguem impostos de ric –ara ho podem percebre en fer la declaració anual de la renda– i fem una vida pública de ric. Encara més, de fatxenda i nou ric. I en aquets vici presumptuós hi han caigut tant els partits que vénen de l’esquerra ètica, com de la social i la del pensament cristià. ¿No seria bo ara, en concretar programes de govern, millorar aquests fons en comptes de passar tanta estona discutint altres assumptes de poder i prelatures?

És important que un polític republicà com Josep Huguet digui (ho llegeixo a El Periódico de dimecres) que “Des dels ajuntaments i des del govern, no des de l’oposició, s’ha de garantir la cohesió social i nacional”. Però per no deixar la cohesió social en un eslògan –seria ja molt tronat, d’altra banda– o de creure que és només marcar tots el pas, cal ser eficaços i fer arribar les ajudes socials al màxim de gent possible. No pot ser que els grups de persones que reben els salaris més febles ara desplacin els que fins ahir tenien ajuts però ara no els toca perquè el seu salari ha crescut o perquè hi ha gent que encara cobra menys. No pot ser que tinguin consideració de ric els qui perceben salaris regulars que molts anys no augmenten ni el cost de la vida, ni pot ser que sigui considerada súper rica aquella persona que en fer-se anciana i haver de recórrer a les ajudes col·lectives la rebutgin perquè té el pis en propietat i un minso raconet. La caseta i l’hortet, l’ideal social de Francesc Macià, ara té una valoració de burgès.

Com que el país no és ric no podem permetre’ns jubilats a la costa o en bons llocs on hivernar, com ho fan altres treballadors de la UE –francesos, alemanys, anglesos, nòrdics...–, ni els nostres infants poden tenir moltes ajudes per estudiar. Però la nostra riquesa col·lectiva possiblement podria ajudar més al benestar social si no es fes tanta obra per fer bonic o coses per passar l’estona. Els polítics són responsables d’orientar aquestes accions i ara és un moment propici per fer en cada poble.