Avui s'acaba la campanya electoral possiblement menys apassionant de la història. La sensació que deixa és de poc interès, de desànim, d'ensopiment. I tanmateix hi ha raons i motius per a no conformar-nos amb això que tenim. Aquells qui més tenen a perdre-hi, el PP al País Valencià o el PSOE a Barcelona, per a posar dos casos concrets, han provat d'adormir, tant com n'han sabut, la campanya, conscients que una baixa participació els afavoreix. Però diumenge no hauríem d'oblidar que, a les mans de cadascú de nosaltres, a les nostres paperetes, hi ha la decisió final.

En molts casos dilluns continuarem tenint el país i les ciutats que tenim, però amb un horitzó temporal diferent, quatre anys de distància per als seus gestors, que pot fer-se molt llarg i feixuc. Evidentment, els qui estan satisfets de la situació actual és normal que intenten de mantenir-la i d'allargar-la tant com siga possible. Però no és raonable que la gent que voldria un altre model de ciutat o de país assumesca la decepció a l'avançada afirmant que no hi ha res a fer, per raó de les enquestes o del clima més o menys boirós que s'ha creat. No és saludable tanta apatia com s'observa al carrer.

Tots els vots compten i cal sumar-los tots. Fins i tot, si aquest és el cas, per a validar, i donar-los alè, projectes que potser avui no seran alternativa, però que demà podrien arribar a ser-ho. El derrotisme i la resignació, fins i tot quan són lúcids, no ajuden gaire a resoldre problemes. I, de problemes, en tenim molts, amb poques oportunitats de fer gaire res per a resoldre'ls. Diumenge és una d'aquestes oportunitats: la de votar.