Adéu Saura!!

Reconec que a aquestes alçades insistir en la dimissió del Conseller Saura, és repetitiu, redundant, i fins i tot cansat, però per dignitat, crec sincerament, que ja hauria d'haver plegat, o el President l'hauria d'haver cessat.

Saura, és Conseller de Interior, Relacions Institucionals i Participació. Resulta com a mínim anecdòtic ( o no !), que quan a Catalunya tenim un Conseller de Participació, i es gasten uns diners públics gens menyspreables en participació, assolim les cotes més baixes de participació en el referèndum de l'Estatut, en les eleccions al Parlament, i en les eleccions municipals. Pot ser també és anecdòtic (o no !) que en aquestes darreres eleccions municipals, el Conseller de Participació, cridés a la abstenció, això sí, d'aquells que no l'havien de votar a ell: absolutament coherent.

Com a Conseller d'Interior, el que els partits de la oposició en demanem la dimissió pot semblar trivial, és a dir, com que estem a la oposició, la nostra obligació és demanar dimissions, però la realitat és que en escassos sis mesos, ha aconseguit una manifestació convocada per tots els sindicats dels Mossos, demanant també la seva dimissió. Però això no és el pitjor, ha aconseguit desacreditar els Mossos, fins el punt de que la imatge del cos ha quedat malmesa, dificultant enormement l'exercici de les seves funcions en benefici del conjunt de la societat.

Queden les Relacions Institucionals. Què més ha de passar, per que se n'adoni, o li facin adonar-se, que l'ha vessada? Al final els ciutadans ens quedem amb la sensació de que aquí no passa rés. I la realitat és que aquí no passa res.

Vigilants, vigilats

Ja comencem a entendre que és la seguretat d'esquerres: aquella que s'encarrega de garantir la seguretat dels presumptes delinqüents. Aquestes són les prioritats del Conseller més estrellat (sembla haver-hi una competició entre Huguet i Saura) de les darreres setmanes, al que sembla ser, no li preocupa massa la manca dels mossos necessaris per garantir un desplegament adequat a les necessitats de seguretat dels ciutadans, i en canvi si li preocupa que la policia tingui una nova imatge "progre" i de "bon rotllo", i per això quan se'ls envia a "protegir" una mani d'okupes se'ls prohibeix que hi vagin amb casc.

Desplegament de mitjans, sí; objectiu, les comissaries de mossos; propòsit, vigilar què s'hi cou; conclusió, càmeres de vigilància. Recordeu qui estava en contra de la instal·lació de càmeres de vigilància a la via pública, per garantir la seguretat dels ciutadans ?. Doncs sí, el mateix que ara n'instal·la a dojo per les comissaries de mossos, per garantir la seguretat dels presumptes. Per sí això fos poc, ens garanteix un programa setmanal, amb imatges seleccionades.

Sense cap mena de dubte, cal castigar qualsevol agent de l'autoritat que s'extralimiti en les seves funcions, però d'això a fer-ne escarni públic, hi va un tros, segurament el suficient per distingir una veritable política de seguretat, del que sembla ser un cúmul de despropòsits per desprestigiar aquells que han de vetllar per la seguretat dels ciutadans.

Tot i que hi podem trobar certes similituds, això, ni s'ho imaginava George Orwell, a 1984: vigilants, vigilats. Quina sorpresa ens depararà el tripartit la setmana que ve ?

Parlem dels problemes dels ciutadans

Ja fa temps que els ciutadans acusen els polítics de parlar d'allò que potser ens interessa a nosaltres mateixos, i deixar de banda els veritables problemes dels ciutadans. Això es posa de manifest en les llistes que solen oferir les enquestes oficials d'opinió, en les què els polítics constituïm també un dels problemes de la nostra societat, transformant-se, desprès, aquesta situació, amb una baixa participació en les cites electorals.

Doncs des del Partit Popular volem trencar aquesta tendència, volem parlar dels problemes de la gent, i aquests ens diuen, sovint, que, en la immigració, hi veuen un problema preocupant, entre d'altres, com ara l'habitatge o la seguretat.

La immigració és necessària al nostre país, i també és bona per als països d'origen dels immigrants. Sovint es recorda la similitud entre el fenomen migratori que es va donar a Espanya, durant els anys seixanta i setanta, cap a França i Alemanya, però s'ignora que la permanència en aquests països es limitava a la durada dels contractes de treball: es tractava del model segregacionista, que, per cert, avui ningú no comparteix.

S'ignora, sovint, que la forma d'arribada dels immigrants al nostre país, en condiciona la seva integració: és molt més senzill integrar a la nostra societat, aquells que vénen a treballar, o aquells que vénen per un reagrupament familiar, que aquells que arriben pagant un dineral a les màfies, per arribar en condicions infrahumanes, a la recerca d'una vida millor. I són aquests darrers, els que generen majors problemes, els que tenen més barreres a la integració, els que consumeixen una major part dels ajuts socials de les nostres institucions, i als que, sovint, els costa més acceptar els valors de la societat que els acull.

Per a resoldre els problemes dels ciutadans, en primer lloc, cal prendre consciència que existeixen, només així serem capaços de tractar-los.

DE NOU HOSPITAL, RES DE RES

Fa uns dies el candidat socialista a l'alcaldia de Vilanova feia aquesta contundent declaració en la seva presentació com candidat:

“Vilanova i la Geltrú necessita un nou hospital amb tots els ets i uts. De nova planta i amb tots els serveis. Hi esmerçaré totes les meves energies. Serem ferms en aquesta reivindicació, perquè és de justícia.”

Dies abans havien venut que el punt estrella del seu prgrama sería la construcció d'un nou hospital a Vilanova i la Geltrú.

La Consellera de Sanitat va negar el passat 3 de maig, aquesta promessa electoral dels socialistes, amb aquestes afirmacions en su parlamentària:

"Tenim dues estructures hospitalàries que pretenem que acabi essent gestionades per un únic ens de gestió i portar més serveis a l’Hospital de Vilanova", va explicar Marina Geli.

Per tant queda molt clar que el Govern de la Generalitat recent estrenat no té cap intenció de construir cap nou hospital a la nostra ciutat, deixant en evidència als socialistes locals i al seu candidat. Novament els socialistes de Vilanova venen fum.

TV3 a València

Em sembla força bé que TV3 es vegi a València i a les Balears, igual que em semblaria força bé que IB3 i Canal 9 es veiessin a Catalunya, ara bé, ni una cosa ni l'altre ha de significar ignorar la legalitat, i aquesta exigeix una concessió administrativa per a poder usar l'espectre radioelèctric en una freqüència determinada per a emetre televisió. D'entrada, no veig cap motiu pel qual TV3 o qualsevol altre emissora hagi de quedar exempta de la concessió exigida a qualsevol altra televisió, i menys ara, que, després de bastants anys amb un escampall de televisions locals, s'hi posa una mica d'ordre. El respecte a la legalitat és per a tothom, i els primers, les pròpies administracions.

D'altra banda, tampoc trobo massa encertat que el Govern de Catalunya destini recursos per a mantenir les emissions digitals de TV3 a la Comunitat Valenciana, mentre que a Catalunya hi ha encara una part important de catalans i catalanes, que, pagant els seus impostos, no poden veure encara les emissions digitals de TV3, que, en una part molt important, és finançada precisament amb els impostos dels catalans.

Tampoc fou massa encertat que el Govern de la Generalitat, el 2005, atorgués una subvenció a una empresa privada, mesos abans que tinguessin lloc els concursos d'ajudicació de televisió digital, dels quals aquesta empresa, n' optava a tres concessions locals i una autonòmica. Més sorprenent és que, entre els accionistes, s'hi trobaven destacats dirigents del Partit Socialista, d'Esquerra Unida i del Bloc Nacionalista, com, per exemple, el mateix Joan Ignasi Pla.

Després de tot, voleu dir que darrera d'aquesta immersió valenciana, no hi ha quelcom més ?

EL CANVI NECESSARI

El Partit Popular de Vilanova i la Geltrú, afrontem les eleccions municipals del proper 27 de maig, amb un objectiu clar: volem un canvi en la política municipal. I ho volem així, per molts motius, el primer per la asfixia política que significa el tripartit a Vilanova, a Catalunya, i un Partit Socialista completament desorientat a Espanya. Però més enllà d’arguments simplement polítics, n’hi ha de ciutat: cal un canvi en el tractament de la seguretat, cal un canvi en les polítiques de immigració, cal un canvi en la política d’habitatge, cal un canvi en la política econòmica, tant de gestió, com de promoció, cal un canvi en la política urbanística, cal un canvi en les obres públiques, cal un canvi en la sensibilitat vers el patrimoni cultural, cal un canvi ...

Cal un canvi vers la sensibilitat cap a les persones, i aquest és el principal motiu que ens mou, i ens il·lusiona a presentar-nos a aquestes eleccions: les persones. Per què en definitiva la ciutat, és on ens relacionem, convivim i treballem les persones, i no sempre des del govern municipal hi ha hagut la sensibilitat necessària cap a les persones: la seguretat, és per garantir la llibertat de les persones; les polítiques d’immigració, són per garantir la integració real a la nostra societat de les persones; l’habitatge és per a les persones; els impostos els paguem les persones; el treball és la garantia de benestar de les persones; l’urbanisme dissenya la ciutat de les persones; el patrimoni cultural és per al gaudi de les persones.

Tanmateix en uns moments en els que es qüestiona àmpliament la relació entre la política i la resta de ciutadans, el Partit Popular i la Associació de Defensors del Casc Antic de Vilanova i la Geltrú, hem arribat a un acord, mitjançant el qual concorrem conjuntament a aquestes eleccions municipals. En primer lloc per que ambdós entitats creiem en les possibilitats del casc antic de la nostra ciutat, i que requereix una atenció especial per a la seva rehabilitació, allunyats de grans operacions urbanístiques, i sense que això sigui incompatible en propiciar un creixement ordenat de la ciutat.

Les persones som el subjecte principal de les propostes que us fem amb tota sinceritat, per què creiem que el govern de la nostra ciutat ha de canviar, i s’ha d’orientar cap a les persones: és necessari. El Partit Popular i l’Associació de Defensors del Casc Antic de Vilanova i la Geltrú, ens agradaria poder gaudir de la vostra confiança.

Unitat?

La veritat és que els discursos del President de la Generalitat, de tres anys cap aquí, aixequen força expectació. Primer, Maragall, per veure quina de nova en deia, ara Montilla, per veure què diu. I és que Montilla, com és sabut, no parla massa, almenys al Parlament, i fins i tot, fora. Per això, quan anuncia una conferència, ni que sigui a Madrid, tothom n' està pendent.

Ara reclama unitat, davant una hipotètica, del que en diuen "retallada de l'Estatut", que, en realitat, serà, quan sigui, una "sentència del Tribunal Constitucional", que tampoc està escrit enlloc en quin sentit serà. Però a quina unitat és refereix? A la mateixa que va predicar per a aprovar l'Estatut del 30 de setembre ? o a la unitat de Zapatero i Mas, respecte del Estatut de la Moncloa ?, la unitat del 36% de catalans que van votar l'Estatut ? la unitat, davant què ? És que no s'ha cansat de dir i repetir que el nou Estatut és constitucional ? quin temor hi ha a una sentència del Tribunal Constitucional ? Per què els catalans hem d'estar units, per exigir allò que no tots compartim ? Per què la pluralitat que alguns exigeixen a Espanya, no la respecten a Catalunya ?

Respecte per les institucions, respecte per les regles del joc de les què ens hem dotat nosaltres mateixos: lleialtat institucional, però de la autèntica. Això és el que manca a la política catalana en els darrers anys. I el Tribunal Constitucional, que digui el que hagi de dir, i ens agradarà o no, però ho respectarem, nosaltres ho respectarem, és la base de la democràcia.

POLÍTICA DE CALÇOTADA

L’espectacle que hem reviscut aquesta setmana, recorda les millors èpoques del defenestrat tripartit I de l’expresident Maragall. Han trigat gairebé tres mesos de silencis, però a escassos dos mesos de les eleccions municipals, no s’han pogut reprimir i s’han deixat anar. La veritat però és que a CiU no li ha anat malament, ja que havia plantejat un Ple al Parlament, per parlar del desenvolupament de l’Estatut, qüestió que preocupa, per exemple, cada dia als milers d’usuaris de rodalies de RENFE que no saben si arribaran a l’hora al treball o a la universitat (entenguis la ironia, que després hi ha comentaris que es pensen que va en serio). Així doncs, si no hagués estat per la declaracions d’un dels consellers més breus de la història en una calçotada dominical, hagués estat un Ple d’allò més avorrit: vaja d’aquells del parlar per parlar.

Al final però, ha acabat sent un Ple dels del parlar per parlar, doncs s’ha canviat el desenvolupament de l’Estatut, per l’autodeterminació, qüestió que com se sap és tema de conversa d’innombrables sobretaules familiars. Em sorprèn la capacitat dels nacionalistes en competir per veure qui és més independentista que qui. És una cursa esbojarrada que no porta més enllà de donar una deplorable imatge als ciutadans que no acaben d’entendre de què parlem els polítics, per què al final, ens fan parlar a tots del mateix.

Zapatero, creu que un cafè val 80 cèntims, si li demanéssim el mateix a alguns polítics catalans, ens dirien que ZP estava errat, que en realitat el preu d’un cafè és de 51 cèntims (al bar del Parlament), en canvi si surts al carrer, te n’adonés ràpidament que per menys d’un euro no pots prendre cap cafè. Aquest deu ser el problema de molts polítics, parlen massa amb polítics i poc amb la resta de ciutadans.