de l'estiu que l'evidència cau feixuga i ressona un lament social, de bar en bar, de passeig en passeig, especialment per a tots aquells que pateixen estressos post i jets lags varis. "Ja s'acaba la bona vida..." - diu un. "Em queden quatre dies encara!" - contesta l'altra exhibint; sabent que tot i haver-ne tingut 20, a ulls aliens, aquesta cinquena part és tot un tresor. En general, fa fins i tot certa enveja aquell que és capaç de dir que encara el nou curs amb ganes, il·lusió i expectatives. És potser una sort que tinc, mira, que com un nen, ja m'he omplert la motxil·la nova plena de projectes esperant que el pes no em doblegui l'esquena.

Una altra de les constants a comentar acostuma a ser l'experiència que un ha pogut tenir en aquest temps de lleure - que sol moure's en un marge de dues setmanes a tres. Quina terra s'ha trepitjat, amb quins mitjans i durant quant de temps. Les tres qüestions. I és aquí també on més enllà de les fotos i el bronzejat adient, els comentaris mostren sovint que viatjar, enlloc d'una forma de cultura, arriba a ser una excel·lent forma d'evasió. No és dolent, però et trobes que més encabat d'engollir visites, recorreguts i experiències de mestissatge, si no hi ha una bona digestió, al final no n'acaba quedant gaire pòsit. D'això els japonesos en són experts: fotografia tant com puguis en tres dies i després ja recorreràs la viquipèdia per saber què has vist.

Pel què fa a mi, aquest estiu he tingut la sort de veure dues maneres d'entendre la vida força dispars. La primera i més interessant, viure uns mesos a Islàndia. Es tracta d'una societat abans endarrerida i que ara atrapa el somni americà a base d'eficiència. De la cohesió se'n desprèn també una sensació de joventut i poc cansament. La segona, la República Dominicana, on hi he estat una setmana de turista, només hi he pogut veure manca d'ambició, la vida contemplativa, i un país que naturalment dóna molt de per si però que de desenvolupament i infraestructuresli falten trenta anys.
En els dos països i tornant al principi, em va cridar l'atenció la relació que mantenent amb el temps i com s'escola; un dels trets reveladors de les idiosincràsies dels països. I és que mentre a l'empresa on treballava a Reykjavík si la feina s'anava complint l'horari esdevenia flexible, permetent marges i faltes puntuals, al davant de l'hotel de Samanà on m'hospedava, uns escombriaires un cop fet neta l'entrada tornaven a esparcir la brutícia, un cicle indefinit fins a l'hora de plegar. L'horari és necessari per a orientar-se, coordinar-se i remunerar les feines, però la diferència que mostra l'anècdota és la mateixa d'entendre el rellotge com un medi o una fí. I és que segurament, i això és ben difícil de canviar, també és la que porta un poble o altre a observar la lluna amb deleït o quedar-se embadalits mirant el dit que l'assenyala.