• 
• 
• 
• 
• votar
• enviar
• imprimir

8/2/2008  LA 58A EDICIÓ DE LA BERLINALE

Scorsese transmet fascinació pel vigor immortal dels Stones

1. • 'Shine a light', el documental del cineasta sobre la banda, obre brillantment el Festival de Berlín
   
2. • "Eren el meu objecte de desig. Les seves cançons sempre m'han inspirat, són part de la meva vida", diu
   

Quan sonaven les primeres cançons de rock and roll, Martin Scorsese corria a apujar el volum de la ràdio que la seva mare escoltava a la cuina. Aquesta fascinació va créixer encara més quan els anys 60 va descobrir els Rolling Stones. Scorsese va assegurar ahir al Festival de Berlín a la presentació de Shine a light que els acords, les melodies, l'inspiren permanentment, que sense elles no hauria pogut imaginar moltes escenes. L'impacte emocional que té la música en les seves pel.lícules és clau per entendre l'entrega i l'entusiasme amb què ha rodat el documental sobre la mítica banda britànica.
"Els Stones eren el meu objecte de desig. Les seves cançons sempre m'han inspirat, són part de la meva vida. Cada vegada que els veia actuar, sentia la necessitat de tenir una càmera a la mà", va declarar ahir Scorsese, molt entusiasmat davant la calorosa acollida que li va brindar la Berlinale.
En els títols de crèdit hi ha una dada significativa per entendre que no ha tingut la llibertat creativa que sempre l'ha acompanyat. Shine a light té quatre productors executius: Mick Jagger, Keith Richards, Charlie Watts i Ron Wood. Això significa que el cineasta no ha tingut l'última paraula. Si a algú havia d'agradar la pel.lícula era just als seus protagonistes. I aquesta premissa que sembla insalvable acaba fent més forta la seva autoria.
Scorsese supera tots els condicionants. Sense entrar en cap moment en la privacitat del grup aconsegueix una proximitat colpidora, transmet al públic el gran objectiu que tenia: captar la sorprenent complicitat amb què els Stones es mouen sobre l'escenari, i explicar què hi ha darrere d'aquest magnetisme sobrehumà. "Aquesta intimitat que els uneix en un concert no s'havia vist mai en un documental", diu el cineasta.
Les imatges procedents d'antigues entrevistes dels Rolling Stones estan seleccionades amb certa ironia. Els periodistes no sempre en surten ben parats. "¿T'imagines seguir actuant als 60?", li pregunta un locutor a un joveníssim Mick Jagger en un programa gravat fa 40 anys. "Sí, perfectament", respon. Després d'aquesta escena color sèpia, se'l veu a l'escenari, amb arrugues, però increïblement àgil, prim i fibrós, saltant com un felí. "És el màxim acostament possible a l'experiència d'un xou en viu", va insistir Scorsese, que aconsegueix que les càmeres segueixin uns moviments impredictibles. La tècnica, en aquest sentit, voreja la perfecció.
Jagger volia gravar l'actuació multitudinària que la banda va oferir a les platges de Rio de Janeiro. Però Scorsese va preferir els dos concerts que van fer els Stones al Beacon Theatre de Nova York celebrats el setembre de l'any 2006, en què Bill Clinton va presentar l'actuació com "una gala contra el canvi climàtic". Llavors apareix Keith Richards saludant amb un petó a la mà la mare de Hillary Clinton. "Els hauria d'haver dit que jo era Bush", comenta rient a un càmera.
No va faltar la comparació amb el documental que Jean Luc Godard va rodar sobre els Stones, Sympathy for the devil, en què el cineasta francès segueix el procés de creació d'una de les cançons més emblemàtiques del grup. "Dos grans directors, dues pel.lícules molt diferents", va resumir Jagger. En el film dirigit per Godard els focus del rodatge van acabar per incendiar el sostre dels estudis Olympic. Si no es té coneixement d'això era impossible entendre la broma que va fer Scorsese sobre el temor que Jagger s'acabés encenent per l'ex- cés de llums que va posar al Beacon Theatre.
Els detalls, segons Scorsese, són el que dóna especial força a la cinta. "Transmeten emoció i poesia al relat". Així, la càmera mostra Christina Aguilera fent salts sobre uns vertiginosos talons d'agulla per no empetitir-se davant Jagger, es fixa en les polseres tibetanes, la insígnia de pirata i la cinta lligada amb una moneda xinesa que porta Richards a la solapa, es recrea en els esbufecs de Charlie Watts i no es perd ni un dels gestos de complicitat que es dediquen entre ells.

UN PERSONATGE
Per a Keith Richards, que als seus 64 anys sembla un personatge de dibuixos animats, el fet que el concert es filmés no va alterar res. "Vam pujar a escena a oferir un xou, com sempre. Estava ple de càmeres, però ni les vam veure. Això és precisament la màgia, que no canvia res". Jagger va matisar que Shine a light és una pel.lícula, no un concert filmat. "Per això estem en un festival de cine". I Richards va afegir: "És una obra de Scorsese. En el tema del so potser sí que hi vam aportar alguna cosa".