La Reflexió sense acció no serveix de res.

El gener de 1899 davant els increments tributaris establerts pel Ministre de Finances espanyol, Fernández Villaverde, sorgí un moviment de protesta d’industrials i comerciants barcelonins, convocat per la Lliga de Defensa Industrial i Comercial,-protesta estesa també per Sabadell, Mataró, Manresa, Vilafranca i València- que els convocava a tancar establiments i no pagar la contribució. Fou l’anomenat “Tancament de Caixes” amb conseqüències prou importants: dimissió de l’alcalde Dr. Bartomeu Robert (simplement per romandre al costat del seu poble), i la dimissió dels ministres Duran i Bas, Garcia de Polavieja i del Castillo. Hi hagué industrials i comerciants que situant-se encara més, fora de la llei, es negaren a pagar la contribució, tot i mantenint llurs establiments oberts. Arribats als terminis de pagament i pròrrogues encara restaven unes 7.000 contribucions per pagar.

Tot i que el moviment claudicà el desembre davant les fortíssimes pressions del govern espanyol, les conseqüències polítiques foren d’un reforçament importantíssim pels corrents catalanistes del moment, i una important lliçó de com plantar cara que hauríem d’interioritzar avui dia.

Les causes, dins la crisi de la Restauració i la pèrdua de les colònies el 98, son vàries: els increments tributaris establerts pel Ministre de Finances espanyol, Fernández Villaverde, la negació de les reformes promeses –això, els sona?- pel ministre Polavieja i la negació de concessió del concert econòmic pactat entre l’aleshores President Silvela i Polavieja i els industrials catalans que els donaren suport. Així doncs, com a mínim ja fa 105 anys que ens deuen el concert econòmic.

Davant els dubtes del Govern de l’Estat pel que fa a la negociació d’un nou sistema de finançament per Catalunya i la pròrroga de la seva entrada en vigor fins al 2008, amen que en el seu discurs per ser investit President, José Luis Rodriguez Zapatero, el tema no va ser ni esmentat, ens hem de plantar, dir prou i si en breu no ens aclareixen “quan”, potser deixar-nos de retòrica i passar a l’acció.

I que volen que els digui; el meu escepticisme en una negociació per un nou sistema de finançament entre socialistes, és total. De totes maneres, no començarem bé si les negociacions pel nou concert econòmic, les accepta el Govern de Catalunya en la multilateralitat del Consejo de Política Fiscal i Financiera barrejat amb les altres autonomies, excepte Euskadi i Nafarroa que gaudeixen del règim de Concert. Definitivament hem d’establir la bilateralitat amb el Govern de l’Estat en les negociacions pel finançament, tant per evitar el Cafè, copa i puro per tothom, com per mostrar –en política les formes també son importants- que el Govern de la Generalitat te un status que no és el mateix que, per exemple i a l’atzar, el Govern de Ceuta. I per cert, per començar els podríem demanar, això si, amb “tarannà” dialogant, interessos de demora pels 105 anys de retard.

Les dades de l’espoli son prou conegudes i estan ja bastant documentades (si en voleu més visiteu la pàgina web desequilibri.org). I ara si, que la prudència no ens faci traïdors.
Si en aquesta negociació ens tornen a negar un finançament just per al nostre país d’una manera definitiva i que tanqui el problema fiscal que patim per un munt d’anys, no tenim excusa per no passar a l’acció.

I la responsabilitat d’emprendre aquesta “acció” ha de recaure, primer en la societat civil i econòmica organitzada (Cambres de Comerç, Gremis, Sindicats, organitzacions empresarials,...) i, desprès en el Govern de Catalunya. Si aprovat el nou Estatut, des de Madrid se’ns nega un finançament just, desprès d’un segle llarg d’ofegament econòmic premeditat, el Govern de Catalunya hauria d’impulsar i donar empara legal i econòmica a l’insubmissió fiscal de qualsevol ciutadà o empresa que així ho vulgui. En tant que sospito que la part socialista del nostre Govern mai emprendria accions de tal calibre, fora l’hora que ERC organitzés quelcom més que actes informatius o manifestacions ciutadanes que a ulls de Madrid no deixarien de ser picades de mosquit a l‘elefant.

El fet d’objectar fiscalment, ni és greu, ni és penalitzat amb la
cadena perpétua. En aquest sentit ja fora hora que, si no obtenim un sistema de finançament just, s’articuli un moviment d’objecció fiscal encapçalat per la societat civil i política ja esmentada i pels caps visibles dels partits polítics contraris a l’actual maltractament fiscal que patim, com ja va succeïr en el “Tancament de Caixes” de finals del s XIX. Em sembla que fora l’únic tarannà que a Espanya entendrien.
“La reflexió sense acció no serveix de res.”
Rigoberta Menchú. Fòrum de les Cultures, maig de 2004.

Ivàn Condés; Historiador i Publicista
Article Publicat a el Punt el dia 2 d'Octubre de 2004